Contra el concepte de spoiler

(Si vostès no han vist Psycho, Se7en, The sixth sense, The Fight Club, Rec, Rec2, The Dark Knight, The Dark Knight RisesMillion Dollar Baby, ni han llegit o vist representats Antígona i Hamlet, abstinguin-se de llegir aquest post)

He d’admetre que sóc molt fan del Batman de Christopher Nolan. Del primer, del segon i del tercer, tot i aquella imponderable diferència qualitativa anomenada Heath Ledger. Ser-ne molt fan vol dir que sé que té defectes, crec que sé quins són, però tanmateix fins i tot aquests defectes m’apassionen. M’admira la capacitat que ha tingut per tocar un determinat voraviu sociològic; i per trenar unes estructures narratives considerablement complexes. El seu sentit del detall. Però costa parlar-ne perquè, si per exemple m’admira que l’última de les tres pel·lícules acabi (SPOILER) amb un dubte raonable sobre si Bruce Wayne és viu o mort (jo el preferiria mort, però [SPOILER] de fet sembla que és ben viu, i amb Selina Kyle), tinc por constantment d’estar aixafant-li la guitarra al meu interlocutor. Com que The Dark Knight Rises ja l’he vist dues vegades, de fet, sé molt bé que aquell buit interior que es va produir el primer cop, en veure (SPOILER) que el personatge desapareixia dins una explosió atòmica, en veure Alfred davant la tomba no només de Bruce Wayne sinó també dels seus pares (als quals, en aquell moment, ell ha fallat), ja no es repetirà mai més.

També serà irrepetible la por, l’esfereïment del primer Rec. La seva progressió, des de l’entrada a la casa per atendre una senyora gran, des del moment que la senyora gran mossega, fins a (SPOILER) la descoberta d’una nena portuguesa completament deforme a l’àtic, aquell pavor lligat al fet de no saber què hi estava passant, no el tornaré a sentir. Ara ja sé què hi passa, ja sé que la senyora gran que pega crits no és el pitjor. Sé fins i tot, de fet, que la nena portuguesa en realitat era un senyor alt molt maquillat. I fins i tot que és (SPOILER) invisible, i que (SPOILER) és el dimoni, i que a la seqüela de la pel·lícula (SPOILER) poseeix la reportera protagonista de la primera. Són emocions lligades a la sorpresa, al fet de no saber què m’anava a trobar. I Rec, ves per on, sí que perd en veure-la per segona vegada.

Sospito que el concepte ve de Hitchcock. De la campanya promocional de Psycho, concretament. Allà, es demanava als espectadors que haguessin vist la pel·lícula que no n’expliquessin res. I de fet, té lògica: Psycho és un enorme mecanisme de manipulació emocional. Comencem amb Marion Crane, que roba una quantitat de diners i fuig amb ells; com que és la protagonista, la simpatia del públic és amb ella. Arriba a un motel i (SPOILER) mentre és a la dutxa apareix una senyora gran i l’assassina a ganivetades. L’impacte d’això, del fet que l’aparent protagonista morís de cop, era considerable. Però tot seguit (SPOILER) apareix l’encarregat del motel, i amaga el cos. I el públic, per uns moments, s’identifica amb aquell pobre noi que, tot i que una estona abans ha mirat com Marion es despullava, ara té problemes per enfonsar el seu cotxe en una llacuna. Aquest moment és prodigiós: volem que el cotxe s’enfonsi, que l’evidència desaparegui sense deixar rastre; l’evidència de la mort d’aquella que fins fa poc era la protagonista. Hitchcock juga amb la nostra simpatia, amb la nostra participació emotiva, demostrant que aquesta no té cap relació amb el judici moral. Després veurem (SPOILER) com un detectiu que busca Marion mor, descobrirem que la mare de l’encarregat del motel (SPOILER) és morta, i que de fet (SPOILER) l’assassí és l’encarregat del motel (SPOILER) disfressat de la seva mare perquè (SPOILER) està com un llum. Un conjunt d’oscil·lacions emocionals per a les quals millor anar al cinema sense informació, certament. Tot i que Psycho és un cas irrepetible: seria curiós saber què va sentir alguna persona que no sabés res de la trama en anar a veure el remake de Gus Van Sant.

Una de les meves definicions preferides de literatura, de fet, la considera un text d’ús repetit. Un text és literatura perquè hi tornem sense tocar-ne ni una coma. Certament, cal no tocar ni una coma d’una constitució, o d’una llei, però només mentre aquesta constitució o aquesta llei sigui vigent; un cop hagi canviat, aquell ús del text ja no es repetirà, i només tindrà sentit per als historiadors polítics. Però en canvi no tocaríem ni una coma d’Antígona. Aquest ús repetit vol dir, també, que literatura són aquells textos que rellegim, que no s’esgoten en una única lectura; i que rellegim pel fet de rellegir-los (no per fixar a la memòria un ensenyament determinat, com els alumnes que rellegeixen un cop i un altre el llibre de text fins saber-se’l de memòria). Sospito que, canviant “text” per “film”, la idea seria aplicable al cinema. Si vull saber com procrea el lleó marí, veuré un reportatge televisiu, tant me fa quin; però En construcció, de José Luis Guerin, serveix per a quelcom més que per a conèixer les reformes del Raval, i per a aquest quelcom més he de tornar a veure el film tantes vegades com calgui. Com El sol del membrillo és quelcom més que la història d’un pintor que intenta (SPOILER) infructuosament pintar un codonyer.

I val a dir que, en veure-la per segon cop, The Dark Knight Rises guanya força; el fet que (SPOILER) Miranda Tate sigui la filla de Ra’s al Ghul, força mal explicat es miri com es miri, guanya quan, ja sabent-ho, t’adones que (SPOILER) s’ha estat tota la pel·lícula posant pals a les rodes. Igual que a The Dark Knight un grapat d’escenes guanyen força si saps que (SPOILER) Rachel Dawes morirà. Encara més: té tot el sentit si la idea motriu de les tres pel·lícules és el risc que, en la batalla entre l’ordre i el caos, l’ordre acabi generant més caos. Que l’obsessió per la seguretat generi psicopaties.

És a dir: The Fight Club no perd interès pel fet de saber (SPOILER) que Tyler Durden és un producte de la imaginació de l’innominat narrador (de fet, aleshores cal tornar a veure-la per adonar-te que no t’ho han amagat en cap moment), Se7en manté l’enjòlit fins i tot quan saps que (SPOILER) el policia jove acabarà matant el psicòpata perquè aquest li ha matat la dona, que (SPOILER) estava embarassada, The sixth sense segueix sent interessant quan saps que (SPOILER) a la primera escena han assassinat el doctor Malcolm Crowe. Million Dollar Baby segueix sent una meravella sabent que (SPOILER) la boxejadora es queda paralítica a mitja pel·lícula, i que (SPOILER) acabarà demanant l’eutanàsia activa. Igual que Antígona manté tot el seu interès tenint en compte (SPOILER) que acaba com el rosari de l’aurora, i els monòlegs de Hamlet no perden llustre pel fet de saber (SPOILER) que Ofèlia mor, que Rosencratz i Guildenstern no se’n surten, que acaben tots a l’altre barri, i Dinamarca en mans estrangeres.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en El dia a dia, Fenòmens i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Contra el concepte de spoiler

  1. Retroenllaç: Enjòlit | Fàstic

  2. Retroenllaç: Orwell, querida (3) | Fàstic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s