Orwell, querida (3)

Django

Sí que valdria la pena, però, aturar-nos en el final de Bartleby, l’escrivent: l’oficina de cartes mortes (que, per cert, gràcies a R.E.M. va esdevenir el millor títol possible per a un recopilatori de cares B i rareses). Està afegida al final, una mena d’addenda que l’advocat que ens explica la història ens entrega sense gaire confiança (alerta: òbviament, és un spoiler):

Però ara no sé gaire si he d’esventar un petit rumor que va arribar a orelles meves pocs mesos després de la mort de l’escrivent. Sobre quin fonament recolzava, no ho he pogut esbrinar mai i, per tant, ara no puc pas dir fins a quin punt és veritat.

“Ara no sé gaire si he d’esventar”; “preferiría no tener que hacerlo”. L’advocat passa tot seguit a esventar-ho, Núria Amat passa tot seguit a “hacerlo”, però sempre hi ha la prevenció aquesta, la pausa prèvia, com un cantant que s’aclareix la gola abans de sortir a l’escenari, com qui diu “ara no sé si us hauria d’explicar com acaba Bartleby, l’escrivent, m’estimaria més no fer-ho” abans d’explicar-vos-el.

El rumor, en qualsevol cas, és que Bartleby havia estat subaltern a l’Oficina de Cartes Mortes de Washington, és a dir, l’oficina que s’ocupa de les cartes que no es poden entregar (o retornar al remitent) i que, segons el narrador, s’envien “de dret a les flames”. [Per cert: enguany mateix, la idea (encapçalant-la amb un fragment del desenllaç del relat de Melville) ha donat títol a la primera novel·la de David Gálvez, un llibre ben proper a la textura assagística a la qual s’acollia Vila-Matas a Bartleby y compañía, en aquest cas per registrar les especulacions d’un protagonista poc definit al voltant de les possibles trobades entre diversos escriptors (hi ha un record ben clar i explícit, tan aviat com a la pàgina 18, d’aquell tros de Respiración artificial on Ricardo Piglia imagina una trobada entre Hitler i Kafka)]

Aquesta “Oficina de Cartes Mortes de Washington”, de fet, realment existia des dels anys 30 del segle XIX; la seva tasca, abans de destruir les cartes, era més aviat fer tot el possible per localitzar el seu destí, a partir de les pistes donades per la carta, una tasca bàsicament detectivesca. És a dir: potser una adreça mal escrita. O potser un estadant que havia canviat de casa (moltes d’aquestes cartes, de fet, procedien d’Europa: eren cartes adreçades a parents que havien marxat a fer les Amèriques). O tal vegada un destinatari que (i dit així sembla gairebé una redundància) havia mort: com per exemple George Orwell. Dins la ficció que s’ha bastit per construir l’article en qüestió, en realitat, també “Querido Orwell” és una carta morta.

Dèiem ahir que Bartleby empra un llenguatge on la redundància és evitada fins al punt que les seves frases són a frec de l’agramaticalitat. En realitat, Bartleby empra un llenguatge que no acompleix la seva funció, un llenguatge que no és llenguatge, un llenguatge que no comunica. Un llenguatge mort (i de fet, quan parlem d’una “llengua morta”, ¿no ens referim a això mateix?). “M’estimaria més no fer-ho”, en la seva literalitat, tampoc significaria res més que un desig de “no fer-ho”; però ja hem vist que ni l’aparent vacil·lació de l’advocat ni la preferència de Núria Amat impedeixen “fer-ho”. El cas és que amb aquell simple enunciat, Bartleby s’estalvia l’acció (i li ho admeten, sobretot, pel desconcert que provoca; en realitat, un dels aspectes més curiosos del llenguatge de Bartleby és la seva força il·locutiva). Quan, en un segon moment, se li demani per què, dirà: “No en veieu la raó vós mateix?”, que no és una resposta. De fet, és una resposta que fins i tot nega la necessitat del llenguatge. Davant d’allò que pot ser vist, aquest és superflu, sembla pensar Bartleby; i l’advocat es veu obligat a fer una conjectura. Una conjectura que després sembla falsa: dies després, Bartleby li comunica: “He renunciat a copiar”. Res més. Amb una enorme calma, sense agressivitat, sense violència, limitant-se a repetir un cop i un altre la mateixa fòrmula, l’escrivent resulta inamovible en les seves decisions, que mai són explicades [més endavant, per cert, Melville afegeix un altre leit-motiv a la parla de l’escrivent: “no sóc pas exigent”; dins un diàleg realment còmic on el narrador va proposant-li possibles feines a l’individu i aquest va descartant-les una per una (és ben curiós el fet que la parla de Bartleby, construïda sobre una absència radical de redundàncies, de funció fàtica, sigui alhora repetitiu, amb el curiós efecte de buidament de sentit que provoca la repetició continuada d’un missatge; un exemple ben clar d’aquest buidament de sentit, per cert, seria la forma com la frase “I would prefer not to” ha passat a ornamentar samarretes cool)]. Bartleby, l’escrivent, de fet, també podria ser un bon manual de desobediència.

Per alguna banda, Carles Riba (un dels secundaris convidats al text d’Amat, per cert; un dels més desconcertants, per altra banda) va dir que els mots no són per entendre’ls, sinó per entendre’ns. És per això que el llenguatge de Bartleby, escarit, repetitiu, obtús, dubtosament és un llenguatge. I això el situa a banda de la resta de l’oficina (deixant a banda, per ara, que qui li assigna un lloc estrany, rere una mampara, dins el despatx, és el seu propi cap), separat dels seus companys, però també de l’advocat, marginat de la comunitat que formen tots plegats. Gairebé més que la renúncia, és l’absència de llenguatge (l’absència de justificació que dèiem) la que separa Bartleby de la resta. Com si fos el llenguatge, el que originés la comunitat. Hi ha com un curtcircuit operant entre ell i la resta (anys més tard, per cert, el quequeig del mariner Billy Budd li impedirà explicar-se de cap altra manera que amb un gest ràpid del braç dret que tindrà conseqüències fatals; que també el separarà, definitivament, de la comunitat de què forma part). O potser no és absència de llenguatge, sinó que el seu llenguatge és diferent. I potser (per això el rumor hi és, perquè en realitat no estem escoltant el relat d’un advocat sinó que llegim una narració construïda amb tota premeditació per un gran escriptor, no estem en l’àmbit de la mentida sinó en l’àmbit de la ficció, on tot el que hi ha és significatiu, funcional) això té a veure amb la tasca a l’Oficina de Cartes Mortes. Melville no la mostra com la tasca investigadora que sembla que era, sinó com una pura destrucció (destrucció de les cartes, però també destrucció dels seus destinataris; Melville sembla no concebre cap altra possibilitat per a la desaparició d’aquests que la mort) on, de tant en tant, algun derelicte és salvat:

De vegades de dins el plec de paper el pàl·lid oficinista n’agafa un anell – el dit al qual estava destinat potser s’afona a la tomba-; un bitllet de banc enviat rabent per caritat -aquell a qui havia de socórrer ja ni menja ni passa gana mai més-; el perdó per a gent que han mort desesperats; l’esperança per a gent que han mort sense esperança; bones notícies per a gent que han mort ofegats per una calamitats il·limitades. Encàrrecs de vida, cartes que s’aboquen a la mort.

Hi ha com una concordança entre la parla de Bartleby, una parla autista, i aquesta sèrie d’oportunitats perdudes. I encara entre això i el panorama al qual l’aboca Melville dins el despatx: una finestra per on només es veu un mur de maons (de Wall Street! La localització, de fet, encapçala el relat, subtitulat “Una història de Wall Street”. El 1853 el carrer tot just estava sent abandonat pels ciutadans en favor dels negocis, un procés que havia de rematar la Guerra Civil, i potser encara resultava difícil de preveure que esdevindria el cor del capitalisme). Hi ha una interrupció, una incomunicació, que nia al cor de la renúncia; com si més valgués no fer res pel simple fet que ja no podem comunicar-nos, que els mots ja no serveixen per entendre’ns. Que n’hi hauria d’haver prou amb veure, o bé callar.

Cosa que em fa venir un dubte al cap: tenint en compte que va ser aquí durant l’última Guerra Civil, ¿parlava espanyol, George Orwell?

Núria Amat

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Orwell, querida (3)

  1. És seva la traducció de les paraules originals de Melville al català? Si no, de qui? Sap que jo vaig fer servir la traducció de Jorge Luis Borges re-traduïda al català per un beneit? Trobo que la versió que vostè fa anar aquí és enormement superior.

    Gràcies per la menció de “Cartes mortes”.

    Molt interessant la relació que ha establert sobre dos texts cabdals de Melville com són “Bartleby, l’escrivent” i “Billy Budd, mariner” en el sentit que tots dos mostren personatges que s’aboquen gradualment al silenci (per elecció o incapacitat). Ha notat la contradicció (aparent) entre el camí cap a negar el llenguatge (escrit/oral) que emprenen tots dos i la seva feina o rol principal? L’escrivent deixa d’escriure. Billy Budd, gran cantant i model il·literat i fàctic de la tripulació, a penes si pot parlar.

  2. Perdó. Òbviament no cal que responguis allò del traductor. He fet la pregunta quan només havia llegit el tercer lliurament.

    • joantdo ha dit:

      En efecte, ho havia dit abans. Però, per si de cas, la traducció és de Pep Julià, i va sortir a Destino (juntament amb la d'”El mariner Billy Budd”) farà dos o tres d’anys.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s