Cerdanyola, 21 de març

Avui, cap a la mateixa hora en què vostès podran llegir aquest text, jo hauria hagut d’estar al pub The 1916, de Cerdanyola, dedicat a això:

El cas és que no serà així: no crec que calgui donar gaires explicacions sobre el motiu.

Per no encomanar-nos el mal lleig, o no encomanar-lo al públic, l’acte s’ha suspès, cosa que he d’admetre que em produeix un cert alleujament. A veure si m’explico: el cas és que no m’agrada parlar en públic, i haver de fer-ho sempre és un petit tràngol, per molt que m’hi trobi en l’amable companyia de Grau. Petit tràngol al qual s’ha d’afegir el fet que això, per exemple, era una presentació: havia de ser una conversa entre l’autor i jo sobre un llibre que la majoria del públic, en principi, no ha llegit. No hi havia aquí aquella comoditat dels clubs de lectura, en què et trobes enmig d’una sèrie de gent que sap de què parlem, de què va el llibre. En què, sobretot, no cal anar amb compte de trepitjar el desenllaç: pots parlar lliurement sobre qualsevol detall, sense por.

En un club de lectura no cal començar explicant que Un dissabte de primavera és un llibre lleuger, una mena de divertimento ben diferent d’Els colors de l’aigua. No cal especificar que és una comèdia d’embolics amb tres parelles que comparteixen un dissabte en una casa amb jardí d’un poble de la costa, un dissabte durant el qual es posaran a prova les seves relacions, la seva fidelitat conjugal i fins i tot la seva opció sexual. No cal especificar això ni tampoc mirar d’esquivar, com tot just acabo de fer, com es resol finalment tot plegat. En un club de lectura pots passar a indicar que aparentment es tracta d’una mena d’història propera a La regla del joc, de Jean Renoir, a les comèdies de Noël Coward o a algunes pel·lícules de Woody Allen, i explicar per què.

De tota manera, Un dissabte de primavera presenta una enorme dificultat a l’hora de presentar-la sense aixafar l’efecte que Grau ha volgut crear en el lector, la veritable sorpresa final. I és que aquesta no deriva tant de les peripècies de les tres parelles reunides en aquest escenari gairebé teatral, aparentment fidel a les tres regles atribuïdes a Aristòtil, com del que passa amb la veu narradora. Perquè en realitat les tres parelles són quatre: el matrimoni central del llibre és un matrimoni de vidus, Estanis i Guiomar. Si Estanis havia perdut la seva muller Amanda, Guiomar havia deixat enrere un marit estrafolari, Ismael. D’aquest en sabrem poca cosa: és una ombra esvaïda, una mica demoníaca, que es veu passar. Però Amanda, el fantasma d’Amanda, és ni més ni menys qui ens ho narra tot: una mena d’àngel de la guarda que vetlla per Estanis i Guiomar, i que en certa manera intervé en la seva vida, i que al llarg del llibre haurà de protegir-los de l’amenaça de desintegració que representen els dos espaterrants joves, Margot Tuls i Max Darder, que van a passar el dia amb ells per tal que Guiomar faci un retrat de Margot.

Amanda, doncs, és un fantasma, i això la converteix en una narradora ben especial: una narradora que no és omniscient, que té un punt de vista concret, però que alhora té la capacitat de traslladar-se, de moure’s lliurement i fins i tot de llegir el pensament dels personatges. Es troba en una distància ben precisa; i sabem que Isidre Grau és ben conscient del que implica la tria d’aquesta veu: quan a La maleta de l’escriptor parlava sobre la decisió de qui narra el relat, deia:

Qui se’n vulgui servir (dels narradors omniscients), només ha de tenir en compte que afegeixen distància al món contemplat i li treuen sentit d’immediatesa, i també, temperatura emocional.

La distància que introdueix la veu d’Amanda sembla la d’una comèdia (els personatges són mirats des de dalt) però no té, realment, el distanciament aquell de la suma de tragèdia més temps. A Amanda li preocupa què pugui passar amb Guiomar i sobretot amb Estanis. Encara diria més: la veu narrativa és també una instància de control, que no tan sols vigila sinó que intervé, en forma de veu de la consciència. No serà gens casual que la primera vegada que Amanda ens mostra el seu poder de llegir la ment, oferint-nos un monòleg interior d’Estanis, tot s’acabi quan l’home tomba el retrat d’Amanda que sembla vigilar-lo, com si aquesta l’espiés. És, realment, el que ella està fent.

Al capdavall, el tema real d’Un dissabte de primavera és què passa amb aquesta veu narrativa, amb el seu joc de poder; perquè, com deia aquell, tot en aquesta vida va sobre el sexe, excepte el sexe, que va sobre el poder. I això era ben difícil d’explicar, en un dia de principis de primavera, asseguts en un pati tot bevent una Guiness, sense parlar de massa. Per això potser tothom hi ha sortit guanyant, tenint en compte que el llibre encara hi és (concretament a les millors llibreries, però també aquí: http://www.tripode.cat/un-dissabte-de-primavera-disidre-grau/), que la gent encara el pot llegir i que ell tot sol és més eloqüent, i més divertit, que res que jo en pugui dir tot bevent cervesa.

Perquè, realment, si jo em vaig fer escriptor va ser per dir les coses estalviant-me de parlar en públic.

Publicat dins de Discursos | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

2019

El 2019, a “Llegir escrivint”, ha estat l’any de:

maurice-blanchot

Kristof

Fabregat

Ferrater

I, a casa, també ha estat l’any d’això:

Joan-Ferraté

Publicat dins de El dia a dia, L'Avenç | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

2018

El 2018, a casa, ha estat l’any d’aquesta gent:

 

Publicat dins de L'Avenç | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Estratègies obliqües (2)

Confío en que no tendré lector seguido. Sería el que puede causar mi fracaso y despojarme de la celebridad que más o menos zurdamente procuro escamotear para alguno de mis personajes. Y eso de fracasar es un lucimiento que no sienta a la edad. / Al lector saleado me acojo. He aquí que leíste toda mi novela sin saberlo, te tornaste lector seguido e insabido al contártelo todo dispersamente y antes de la novela. El lector salteado es el más expuesto conmigo a leer seguido. / Quise distraerte, no quise corregirte, porque al contrario eres el lector sabio, pues que practicas al entreleer que es lo que más fuerte impresión labra, conforme a mi teoría de que los personajes y los sucesos sólo insinuados, hábilmente truncos, son los que más quedan en la memoria. / Te dedico mi novela, Lector Salteado; me agradecerás una sensación nueva: el leer seguido. Al contrario, el lector seguido tendrá la sensación de una nueva manera de saltear: la de seguir al autor que salta. (Macedonio Fernández)

En los viajes, por más que los haya repetido mil veces, uno siempre esconde la fantasía de que no solo el paisaje será nuevo, sino la gente y en una de esas uno mismo. Que por estar en Moscú o en Puerto Saavedra se descubrirán verdades inmensas que en general no se ven por culpa de un vecino insoportable o porque el camino que tomamos cada día para ir al trabajo es tan aburrido como el béisbol. Al final nunca es así, pero los viajes ofrecen esperanza y supongo que por eso hay tanto adicto a armar las maletas y salir corriendo. De hecho, quizá no haya literatura más fantástica y optimista que la publicada por Lonely Planet. En todo caso, ahora que el tren avanza por una pequeña ciudad llamada Oss, me digo que lo curioso de este recorrido, su principal gracia, es que no hay novedad. Es siempre igual. Calcado. Pasan años, presidentes, guerras y cortes de pelo, pero este viaje que repito todas las semanas, desde hace ya un par de años, es siempre el mismo. No hay paisajes ni países nuevos, pero en cualquier detalle, por mínimo que sea, incluso en la sonrisa falsa de la revisora de boletos, sigue intacta la posibilidad de romper la costumbre, lo normal. En otras palabras, de salir realmente de viaje. (Gonzalo Maier)

Publicat dins de Postil·les | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

2017

El 2017 ha estat un any que, des de casa, he vist així:

bertrana_54

thoreau

1-gabriel-ventura-ester-roig-680x453

william-faulkner-9292252-1-402

Ha estat, doncs, un any de barbes i bigotis.

Publicat dins de L'Avenç | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Tres taules rodones

(Durant l’última setmana de juliol i un parell d’agost, hem fet tres taules rodones a l’Abadia de Montserrat, a partir de Respirar el segle, cadascuna amb uns ponents diferents excepte jo, que vaig parlar a totes tres. Hi duia un text preparat, però a l’hora de la veritat, més o menys, vaig anar improvisant. I em vaig equivocar, i em van corregir in situ. Això d’aquí sota, doncs, és la versió d’aquest text després que tot havia tingut lloc, amb totes les correccions necessàries)

boney-main_1218073a

Quan van proposar-me que escrigués el perfil biogràfic del pare Gregori Estrada, la primera cosa que em va venir al cap va ser la dificultat de la tasca. Jo, a diferència de la majoria de gent que intervé en aquestes taules rodones, no l’havia conegut personalment. Vinc, per altra banda, d’un món ben diferent del seu; el pare Gregori va viure tota la seua vida en un univers que no conec, sobre el qual evidentment no puc dir res (i em cal agrair, en aquest aspecte que sigui com sigui calia tractar, l’ajut d’altres monjos de Montserrat, com Jordi-Agustí Piqué o Bernabé Dalmau, aquí presents).

Però en un moment determinat vaig trobar un enganxall, un ham a través del qual buscar un punt de trobada, una manera de posar-me en el lloc del pare Gregori per mirar de comprendre’l, per poder imaginar-lo. I aquest enganxall va ser la seua condició de músic, concretament la seua situació entre la música contemporània i l’animació popular del cant litúrgic a la que dediqueu aquestes Trobades. Caldria potser explicar qui sóc jo, d’on vinc, per tal que entengueu perquè és així.

Jo vinc del món de la poesia. He escrit també narrativa, però la mena d’escriptura amb què més m’identifico és encara la poesia. I aquesta, com segurament sabreu, és un art minoritari, refinat i complex. Ho dic sense cap orgull. Tota una evolució històrica, de Baudelaire ençà, ens ha dut a una poesia que el gran públic, i fins i tot la majoria de la gent culta, no entén. És una situació d’incomunicació curiosa: ni nosaltres sabríem renunciar al bagatge de l’últim segle i mig, ni la bona gent pot seguir-nos. Jo no seria el primer que establís un paral·lelisme amb la música culta contemporània, la que d’ençà de Wagner s’aventura lluny de la tonalitat clàssica, i que és potser encara més invisible que la major part dels poemes.

És una música que inicia una recerca formal a través de la dissonància, una exploració que passa per Arnold Schönberg i el dodecafonisme, que tan bona recepció va tenir a la Barcelona d’abans de la guerra del 36, en aquella època en què la cultura catalana estava atenta als corrents d’avantguarda. No tot eren flors i violes: Pau Casals, com haureu comprovat si heu llegit el llibre, no estava d’acord amb el camí seguit per Schönberg, per Stravinsky o per Hindemith. Però el violoncelista era una veu isolada.

El pare Gregori, criat a l’Escolania, educat en el Montserrat de l’abat Marcet i acabat de formar, durant la guerra, a Alemanya, era d’alguna manera fill d’aquest context, d’aquella Catalunya postnoucentista que parava l’orella als batecs de tota Europa. Als anys quaranta va ser deixeble de Cristòfor Taltabull, que li va parlar d’Olivier Messiaen; poc després, Estrada mateix anava a París en viatge d’estudis i coneixia el compositor francès en persona (no negaré, de fet, que Messiaen ha estat per a mi un altre enganxall: és un gust compartit), a banda d’escoltar música de Schönberg o de Bartok. Va tornar a Montserrat tan entusiasmat que va interpretar-ne una peça a l’orgue per a la comunitat; però l’actuació va crear controvèrsia.

Tot i que el funcionament intern de l’obra de Messiaen és proper als modes gregorians, que el pare Gregori coneixia perfectament, el resultat era més aviat un projecte intel·lectual que no pas una font de plaer auditiu immediat, tal com sol succeïr amb la música contemporània. Sempre m’han comentat que, entre tots els compositors moderns montserratins, Gregori Estrada és el més difícil; la música d’Ireneu Segarra o d’Odiló Planàs era més accessible i cantable, la del pare Gregori més austera, més agosarada. Es tractava, per a ell, de fer una música del seu temps, sense patir gaire per la recepció que tingués.

Però aleshores arriba la segona part. Arriben els anys seixanta, i amb ells arriba el Concili Vaticà II, dins el qual esclata una qüestió que, en realitat, ja feia temps que s’arrossegava: la de la música dins la litúrgia. Ja sabem que la conseqüència immediata és el pas a la missa en català, i el canvi d’idioma dels cants; és un assumpte en el qual no s’hi pensa gaire, però en la música cantada l’idioma és la lletra és bàsic. I és per això que l’abandó del llatí va acabar implicant l’abandó (en general) del cant gregorià.

Al mateix temps, passa una cosa que no té res a veure, que és l’aparició de la música de consum: d’Elvis Presley, dels Beatles, de Bob Dylan. Tot això ara ho vivim amb una enorme naturalitat; jo mateix he viscut tota la vida enmig d’aquest fenomen, com si ja fos una cosa natural. I això fa que oblidem fàcilment l’extravagància del fet: el fet que allò que anomenem música pop (on pop ve de “popular”) no és estrictament música popular, és a dir, música feta pel poble; o, més ben dit, és la música popular nord-americana que ens arriba a través d’unes estructures empresarials determinades, més aviat elitistes. Estrictament parlant, és música per a les masses.

És una música, també, que es troba al pol oposat de la música culta contemporània. Hi ha un document molt curiós citat al llibre, un article de Gregori Estrada després d’assistir a un concert de Duke Ellington; i val la pena anotar que estem parlant de jazz, una música generalment més elaborada que la que va venir després. I bé, l’article mostra un cert estupor, per part del pare Gregori, en descobrir, en aquella música “moderna” un retorn a la consonància, a la tonalitat tradicional, unes estructures molt simples i repetitives. Una música que era, formalment parlant, una reculada respecte a les construccions de Messiaen, de Weber, de Boulez.

(Hi ha, també, tota una qüestió de costums implicades en això. Al llibre hi és, però de manera molt indirecta, amb la boca molt petita. En un moment determinat parlo del cercle d’Andy Warhol, és a dir, de la Velvet Underground. I és que a mi em sembla que la Velvet Underground és un punt d’inflexió, en la música rock: és el punt en què aquesta comença a aspirar, de forma prou legítima, a tenir la complexitat intel·lectual de la música culta. Ho fa a travès del soroll; però també a través d’una temàtica adulta. I a través de les drogues. Com és evident, el pare Gregori per aquí no podia tirar. Per això, per exemple, per a mi el capítol del nebot tenia una determinada importància)

Estic tota l’estona resumint processos molt complexos, simplificant-los: en general, l’aparició d’aquest objecte estrany que anomenem cultura de masses, l’aparició del cinema, de la música pop, de la televisió, ha significat un trasbals de magnitud considerable per a la tradició europea. Però el que durant els anys seixanta coincideix amb això són les noves directrius derivades del Concili Vaticà II, la idea de fomentar la participació del poble parlant el seu idioma. Cosa que va acarar tota una sèrie de músics a la necessitat de crear unes noves músiques per a la litúrgia, i aconseguir que aquestes arribessin al poble. Un poble que, igual que rebutjaria la poesia de Rilke, rebutjava els càntics de Messiaen, i preferia les molt més simples cançonetes de Lennon i McCartney. Un poble per al qual “Vora els rius de Babilònia ens assèiem” és l’inici d’una cançó de Boney M.

És aleshores que el Gregori Estrada músic, el que a mi més m’interessa, es troba acarat a un problema amb el qual tots els que ens dediquem a aquesta mena d’activitats ens hem trobat o ens trobarem: la possibilitat de que existeixi una conciliació entre una creació musical elevada i la necessitat de fer-la arribar d’alguna manera al públic més ampli possible. Hi ha sempre l’opció, més o menys heroica, de prescindir del públic i dedicar-nos a la creació elevada; però aquesta és la que Gregori Estrada no podia escollir en aquell moment. Tampoc va optar per deixar estar la creació elevada i satisfer les demandes del públic, sinó que va buscar una via intermèdia. A mi em sembla que va ser per això que va crear les Trobades: per conèixer la gent, per veure què volien fer, què podien fer, què sabien. Per investigar què es podia fer a partir d’aquí. És una tria enormement honesta, molt valenta, que li hauria pogut sortir malament. El fet és que ja veieu que no. I, de qualsevol manera, al pare Gregori Estrada no he pogut evitar mirar-me’l des d’aquest angle.

Publicat dins de Discursos | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Barcelona, 15 de març

El proper dimecres tindrà lloc això:

unnamed.jpg

Tot plegat, per cert, té a veure amb un llibre que tracta sobre música. Perquè us en feu una idea:

Publicat dins de Agenda | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un paral·lelisme (La Sénia, 11 de març)

(L’article que hi ha a continuació va aparéixer a la revista Caràcters l’any passat. El penjo aquí perquè té relació amb el llibre Respirar el segle, una biografia del pare Gregori Estrada, monjo montserratí, que presentarem dissabte que ve a les sis i mitja de la tarda al Centre Marcel·lí Domingo, a La Sénia. Hi haurà música i tot, per cert.)

1-001

UN PARAL·LELISME

Era un dia d’agost. Jo em trobava (no em preguntin per què) en una conferència sobre cant litúrgic que algun enemic del capellà que la impartia havia programat a l’hora de la migdiada. L’home va començar a parlar del motu proprioTra le sollecitudini”, emès el 22 de novembre de 1903 pel papa Pius X, on es regulava la música de missa, tot defensant el retorn a les arrels més pures del cant gregorià; però, encarat a un públic somnolent, el conferenciant va començar a fer via: va passar rabent pel I Congrés Litúrgic de Montserrat, del 1915, va fer un salt olímpic sobre el Concili Vaticà II i va emprendre una diatriba a favor de la puresa del cant litúrgic. Perquè encara que toquem música amb guitarretes, deia, no atraurem el jovent; vindran un dia, veuran de què va la cosa i, si no hi creuen, ja no tornaran; si hi creuen, vindran encara que es canti gregorià.

Va ser quan algú del públic va revifar una mica que va saltar una objecció: si sona música més animada, a la parròquia hi ve més gent. I ja no sé quina va ser la resposta del ponent perquè em va venir al cap una situació d’unes setmanes enrere, a Pradell de la Teixeta. Estàvem a punt de començar un recital poètic i es va muntar una improvisada (i caòtica) taula rodona entre els poetes participants. En un moment determinat, el qui feia de moderador li va demanar a una poeta (juraria que era Núria Martínez Vernis) per què no llegeix mai poemes propis en públic. “És que els meus poemes són molt mustis”, va dir ella. “I clar, aquesta bona gent que hi ha aquí al davant ve a passar una bona estona, no? No vénen pas a emmusteir-se.” No hi havia aquí cap exigència de puresa: si els poemes propis no serveixen, es canvien per poemes d’altri, per poemes més divertits. Ens trobàvem molt lluny de l’aristocràcia de l’esperit d’un Paul Valéry o d’un Carles Riba, cappares decidits a fer la seva digui el que digui el públic perquè confiaven que hi hauria uns feliços pocs capaços de seguir-los.

De cop, en aquella sala de l’abadia de Montserrat, vaig veure com la poetessa i el capellà es miraven de reüll, sense saber-ho; ella, disposada a renunciar a la pròpia obra per fer passar una bona estona a un públic que, altrament, no vindria, ell decidit a mantenir la tradició peti qui peti, tot confiant que ja hi haurà algú que s’hi interessi (però que no val la pena canviar-la pels qui no s’hi interessaran). Perquè, al cap i a la fi, l’economia de l’Església permet seguir fent missa encara que no hi vagi ningú.

Publicat dins de Agenda, Caràcters | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

2016

2016 ha estat l’any que, a banda d’anar abandonant aquest blog, he pogut fixar-me en què es fa, i què passa, amb una atenció inusual. O sigui, és un any que resumiria així:

dfw

lb

ts

chm

I vet aquí el meu resum de l’any.

(I sí: tots ells són morts)

Publicat dins de L'Avenç | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Girona, 12 de maig

De vegades, les coses bones es fan esperar. Per exemple: Antoni Martí Monterde havia de presentar el meu últim llibre a La Sénia, però no va poder ser. Dijous que ve tindrà una nova oportunitat.

Per si de cas, més a prop de ca seua.

Hi esteu tots convidats.

Girona

Publicat dins de Agenda, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari