Tres taules rodones

(Durant l’última setmana de juliol i un parell d’agost, hem fet tres taules rodones a l’Abadia de Montserrat, a partir de Respirar el segle, cadascuna amb uns ponents diferents excepte jo, que vaig parlar a totes tres. Hi duia un text preparat, però a l’hora de la veritat, més o menys, vaig anar improvisant. I em vaig equivocar, i em van corregir in situ. Això d’aquí sota, doncs, és la versió d’aquest text després que tot havia tingut lloc, amb totes les correccions necessàries)

boney-main_1218073a

Quan van proposar-me que escrigués el perfil biogràfic del pare Gregori Estrada, la primera cosa que em va venir al cap va ser la dificultat de la tasca. Jo, a diferència de la majoria de gent que intervé en aquestes taules rodones, no l’havia conegut personalment. Vinc, per altra banda, d’un món ben diferent del seu; el pare Gregori va viure tota la seua vida en un univers que no conec, sobre el qual evidentment no puc dir res (i em cal agrair, en aquest aspecte que sigui com sigui calia tractar, l’ajut d’altres monjos de Montserrat, com Jordi-Agustí Piqué o Bernabé Dalmau, aquí presents).

Però en un moment determinat vaig trobar un enganxall, un ham a través del qual buscar un punt de trobada, una manera de posar-me en el lloc del pare Gregori per mirar de comprendre’l, per poder imaginar-lo. I aquest enganxall va ser la seua condició de músic, concretament la seua situació entre la música contemporània i l’animació popular del cant litúrgic a la que dediqueu aquestes Trobades. Caldria potser explicar qui sóc jo, d’on vinc, per tal que entengueu perquè és així.

Jo vinc del món de la poesia. He escrit també narrativa, però la mena d’escriptura amb què més m’identifico és encara la poesia. I aquesta, com segurament sabreu, és un art minoritari, refinat i complex. Ho dic sense cap orgull. Tota una evolució històrica, de Baudelaire ençà, ens ha dut a una poesia que el gran públic, i fins i tot la majoria de la gent culta, no entén. És una situació d’incomunicació curiosa: ni nosaltres sabríem renunciar al bagatge de l’últim segle i mig, ni la bona gent pot seguir-nos. Jo no seria el primer que establís un paral·lelisme amb la música culta contemporània, la que d’ençà de Wagner s’aventura lluny de la tonalitat clàssica, i que és potser encara més invisible que la major part dels poemes.

És una música que inicia una recerca formal a través de la dissonància, una exploració que passa per Arnold Schönberg i el dodecafonisme, que tan bona recepció va tenir a la Barcelona d’abans de la guerra del 36, en aquella època en què la cultura catalana estava atenta als corrents d’avantguarda. No tot eren flors i violes: Pau Casals, com haureu comprovat si heu llegit el llibre, no estava d’acord amb el camí seguit per Schönberg, per Stravinsky o per Hindemith. Però el violoncelista era una veu isolada.

El pare Gregori, criat a l’Escolania, educat en el Montserrat de l’abat Marcet i acabat de formar, durant la guerra, a Alemanya, era d’alguna manera fill d’aquest context, d’aquella Catalunya postnoucentista que parava l’orella als batecs de tota Europa. Als anys quaranta va ser deixeble de Cristòfor Taltabull, que li va parlar d’Olivier Messiaen; poc després, Estrada mateix anava a París en viatge d’estudis i coneixia el compositor francès en persona (no negaré, de fet, que Messiaen ha estat per a mi un altre enganxall: és un gust compartit), a banda d’escoltar música de Schönberg o de Bartok. Va tornar a Montserrat tan entusiasmat que va interpretar-ne una peça a l’orgue per a la comunitat; però l’actuació va crear controvèrsia.

Tot i que el funcionament intern de l’obra de Messiaen és proper als modes gregorians, que el pare Gregori coneixia perfectament, el resultat era més aviat un projecte intel·lectual que no pas una font de plaer auditiu immediat, tal com sol succeïr amb la música contemporània. Sempre m’han comentat que, entre tots els compositors moderns montserratins, Gregori Estrada és el més difícil; la música d’Ireneu Segarra o d’Odiló Planàs era més accessible i cantable, la del pare Gregori més austera, més agosarada. Es tractava, per a ell, de fer una música del seu temps, sense patir gaire per la recepció que tingués.

Però aleshores arriba la segona part. Arriben els anys seixanta, i amb ells arriba el Concili Vaticà II, dins el qual esclata una qüestió que, en realitat, ja feia temps que s’arrossegava: la de la música dins la litúrgia. Ja sabem que la conseqüència immediata és el pas a la missa en català, i el canvi d’idioma dels cants; és un assumpte en el qual no s’hi pensa gaire, però en la música cantada l’idioma és la lletra és bàsic. I és per això que l’abandó del llatí va acabar implicant l’abandó (en general) del cant gregorià.

Al mateix temps, passa una cosa que no té res a veure, que és l’aparició de la música de consum: d’Elvis Presley, dels Beatles, de Bob Dylan. Tot això ara ho vivim amb una enorme naturalitat; jo mateix he viscut tota la vida enmig d’aquest fenomen, com si ja fos una cosa natural. I això fa que oblidem fàcilment l’extravagància del fet: el fet que allò que anomenem música pop (on pop ve de “popular”) no és estrictament música popular, és a dir, música feta pel poble; o, més ben dit, és la música popular nord-americana que ens arriba a través d’unes estructures empresarials determinades, més aviat elitistes. Estrictament parlant, és música per a les masses.

És una música, també, que es troba al pol oposat de la música culta contemporània. Hi ha un document molt curiós citat al llibre, un article de Gregori Estrada després d’assistir a un concert de Duke Ellington; i val la pena anotar que estem parlant de jazz, una música generalment més elaborada que la que va venir després. I bé, l’article mostra un cert estupor, per part del pare Gregori, en descobrir, en aquella música “moderna” un retorn a la consonància, a la tonalitat tradicional, unes estructures molt simples i repetitives. Una música que era, formalment parlant, una reculada respecte a les construccions de Messiaen, de Weber, de Boulez.

(Hi ha, també, tota una qüestió de costums implicades en això. Al llibre hi és, però de manera molt indirecta, amb la boca molt petita. En un moment determinat parlo del cercle d’Andy Warhol, és a dir, de la Velvet Underground. I és que a mi em sembla que la Velvet Underground és un punt d’inflexió, en la música rock: és el punt en què aquesta comença a aspirar, de forma prou legítima, a tenir la complexitat intel·lectual de la música culta. Ho fa a travès del soroll; però també a través d’una temàtica adulta. I a través de les drogues. Com és evident, el pare Gregori per aquí no podia tirar. Per això, per exemple, per a mi el capítol del nebot tenia una determinada importància)

Estic tota l’estona resumint processos molt complexos, simplificant-los: en general, l’aparició d’aquest objecte estrany que anomenem cultura de masses, l’aparició del cinema, de la música pop, de la televisió, ha significat un trasbals de magnitud considerable per a la tradició europea. Però el que durant els anys seixanta coincideix amb això són les noves directrius derivades del Concili Vaticà II, la idea de fomentar la participació del poble parlant el seu idioma. Cosa que va acarar tota una sèrie de músics a la necessitat de crear unes noves músiques per a la litúrgia, i aconseguir que aquestes arribessin al poble. Un poble que, igual que rebutjaria la poesia de Rilke, rebutjava els càntics de Messiaen, i preferia les molt més simples cançonetes de Lennon i McCartney. Un poble per al qual “Vora els rius de Babilònia ens assèiem” és l’inici d’una cançó de Boney M.

És aleshores que el Gregori Estrada músic, el que a mi més m’interessa, es troba acarat a un problema amb el qual tots els que ens dediquem a aquesta mena d’activitats ens hem trobat o ens trobarem: la possibilitat de que existeixi una conciliació entre una creació musical elevada i la necessitat de fer-la arribar d’alguna manera al públic més ampli possible. Hi ha sempre l’opció, més o menys heroica, de prescindir del públic i dedicar-nos a la creació elevada; però aquesta és la que Gregori Estrada no podia escollir en aquell moment. Tampoc va optar per deixar estar la creació elevada i satisfer les demandes del públic, sinó que va buscar una via intermèdia. A mi em sembla que va ser per això que va crear les Trobades: per conèixer la gent, per veure què volien fer, què podien fer, què sabien. Per investigar què es podia fer a partir d’aquí. És una tria enormement honesta, molt valenta, que li hauria pogut sortir malament. El fet és que ja veieu que no. I, de qualsevol manera, al pare Gregori Estrada no he pogut evitar mirar-me’l des d’aquest angle.

Anuncis
Publicat dins de Discursos | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Barcelona, 15 de març

El proper dimecres tindrà lloc això:

unnamed.jpg

Tot plegat, per cert, té a veure amb un llibre que tracta sobre música. Perquè us en feu una idea:

Publicat dins de Agenda | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un paral·lelisme (La Sénia, 11 de març)

(L’article que hi ha a continuació va aparéixer a la revista Caràcters l’any passat. El penjo aquí perquè té relació amb el llibre Respirar el segle, una biografia del pare Gregori Estrada, monjo montserratí, que presentarem dissabte que ve a les sis i mitja de la tarda al Centre Marcel·lí Domingo, a La Sénia. Hi haurà música i tot, per cert.)

1-001

UN PARAL·LELISME

Era un dia d’agost. Jo em trobava (no em preguntin per què) en una conferència sobre cant litúrgic que algun enemic del capellà que la impartia havia programat a l’hora de la migdiada. L’home va començar a parlar del motu proprioTra le sollecitudini”, emès el 22 de novembre de 1903 pel papa Pius X, on es regulava la música de missa, tot defensant el retorn a les arrels més pures del cant gregorià; però, encarat a un públic somnolent, el conferenciant va començar a fer via: va passar rabent pel I Congrés Litúrgic de Montserrat, del 1915, va fer un salt olímpic sobre el Concili Vaticà II i va emprendre una diatriba a favor de la puresa del cant litúrgic. Perquè encara que toquem música amb guitarretes, deia, no atraurem el jovent; vindran un dia, veuran de què va la cosa i, si no hi creuen, ja no tornaran; si hi creuen, vindran encara que es canti gregorià.

Va ser quan algú del públic va revifar una mica que va saltar una objecció: si sona música més animada, a la parròquia hi ve més gent. I ja no sé quina va ser la resposta del ponent perquè em va venir al cap una situació d’unes setmanes enrere, a Pradell de la Teixeta. Estàvem a punt de començar un recital poètic i es va muntar una improvisada (i caòtica) taula rodona entre els poetes participants. En un moment determinat, el qui feia de moderador li va demanar a una poeta (juraria que era Núria Martínez Vernis) per què no llegeix mai poemes propis en públic. “És que els meus poemes són molt mustis”, va dir ella. “I clar, aquesta bona gent que hi ha aquí al davant ve a passar una bona estona, no? No vénen pas a emmusteir-se.” No hi havia aquí cap exigència de puresa: si els poemes propis no serveixen, es canvien per poemes d’altri, per poemes més divertits. Ens trobàvem molt lluny de l’aristocràcia de l’esperit d’un Paul Valéry o d’un Carles Riba, cappares decidits a fer la seva digui el que digui el públic perquè confiaven que hi hauria uns feliços pocs capaços de seguir-los.

De cop, en aquella sala de l’abadia de Montserrat, vaig veure com la poetessa i el capellà es miraven de reüll, sense saber-ho; ella, disposada a renunciar a la pròpia obra per fer passar una bona estona a un públic que, altrament, no vindria, ell decidit a mantenir la tradició peti qui peti, tot confiant que ja hi haurà algú que s’hi interessi (però que no val la pena canviar-la pels qui no s’hi interessaran). Perquè, al cap i a la fi, l’economia de l’Església permet seguir fent missa encara que no hi vagi ningú.

Publicat dins de Agenda, Caràcters | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

2016

2016 ha estat l’any que, a banda d’anar abandonant aquest blog, he pogut fixar-me en què es fa, i què passa, amb una atenció inusual. O sigui, és un any que resumiria així:

dfw

lb

ts

chm

I vet aquí el meu resum de l’any.

(I sí: tots ells són morts)

Publicat dins de L'Avenç | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Girona, 12 de maig

De vegades, les coses bones es fan esperar. Per exemple: Antoni Martí Monterde havia de presentar el meu últim llibre a La Sénia, però no va poder ser. Dijous que ve tindrà una nova oportunitat.

Per si de cas, més a prop de ca seua.

Hi esteu tots convidats.

Girona

Publicat dins de Agenda, Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Llegir escrivint (8). Terrassa-Ulldecona, 5 i 7 de maig

90628101677

A poc a poc:

a) Dijous que ve, el 5 de maig, presentarem Lladres a La Temerària, llibreria de Terrassa de nom molt semblant a una mítica llibreria gironina. A banda dels responsables directes, vindrà Guillem Miralles, més conegut com Herr Direktor.

b) Dissabte que ve, el 7 de maig, al matí, hi haurà un segon intent de dur a terme la taula rodona sobre literatura rural que havia de tenir lloc fa un cert temps. Serà, de nou, a Ulldecona, al Saló de Plens de la Casa de la Vila, a partir de dos quarts d’onze. Tocant a mà.

c) Mentrestant, passat demà arriba als quioscos el nou número de L’Avenç. On parlo d’un escriptor que fins ara s’havia dedicat gairebé exclusivament a la narrativa juvenil.

Sort que ha passat Sant Jordi.

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Els laberints de Manuel Baixauli

(Vet aquí un text que va aparèixer a la revista Quadern, de Sabadell, farà un any.)

lacinquenaplanta-480x240

Mirarem d’explicar-ho de la manera més delicada possible.

He de confessar-ho: L’home manuscrit, el primer cop que vaig llegir-la, em va decebre. El problema és ben simple: no m’agraden les resolucions argumentals on tot allò que hem vist fins aleshores es revela fictici, ja sigui un relat, ja sigui un somni. Em passa el mateix amb Belle de jour, de Buñuel: em sembla una solució fàcil. Just perquè, quan estem en un destret, en una situació de dificultat, en un mal pas, esperaríem que no fos real, que tot fos només un malson. I això que demanem a la realitat ho rebutgem en la ficció: volem que l’autor ens enlluerni amb un gir inesperat, que ens sorprengui amb algun detall que hi era però no vèiem, que ens manipuli. Si en la realitat volem que tot sigui fàcil, a la ficció li demanem que tot sigui complicat. Que tot sigui un somni tal vegada va ser, algun cop, una resolució brillant; avui dia, és un recurs mort.

La meva decepció ho era, especialment, perquè la primera part del llibre (per sort, la més extensa) constitueix, em sembla a mi, un dels millors retrats, amb permís de Guillem Simó, que ha donat la literatura catalana d’una ànima misantropa. És allò que hem acabat sabent que seria el personatge típic de l’obra de Baixauli: un individu solitari, sense família ni parella, bon lector i espectador de cinema, amb tendència a voltar cementiris, ruïnes i cases abandonades, a badocar davant de parets blanques i escoltar el silenci. I decidit a transformar-se en escriptura, a abocar-se tot ell en un llibre. Doncs bé: la decepció, la primera vegada que vaig llegir L’home manuscrit, té força a veure amb la manera com Baixauli redueix aquest individu fascinant a una mera ombra, a un somieig de banquer, per deixar pas a una sèrie de cortines que es retiren per deixar pas a altres cortines, abans d’un desenllaç que tampoc explicarem.

He dit que aquesta decepció va tenir lloc la primera vegada. El cas no és tan sols que L’home manuscrit suporta una segona lectura. Tampoc que, de fet, i com que ja vas sobre avís, aquesta és més plaent que la primera. El fet és que Baixauli ha reincidit en aquesta mena de pràctiques d’una manera gairebé obsessiva. En un conte d’Espiral, el recull de narracions que Baixauli va reescriure després de l’èxit de la seva novel·la, un missatger visita un home per entregar-li factures i el troba dormint. Apareixen tres formigues gegants, que el fan a trossos i s’enduen el cadàver. L’home es desperta: tot era un somni. Però a terra, “mullades en un toll de sang, multitud de factures s’escampen entorn d’una carpeta”. Seria curiós preguntar-se per què assimilem amb tanta facilitat que el fet de ser fictici (a L’home manuscrit) i el fet de ser un somni (aquí, a “Migdiada”) puguin ser equivalents; en qualsevol cas, està clar que, com deia abans, en ambdós casos hi veuríem la sortida ideal als nostres problemes: no hi ha formigues gegants, no eren reals, no hi ha perill. Desitgem que una situació angoixosa es resolgui com un somni: retrobar els llençols, la nostra cambra, la silueta de la nostra finestra al lloc de sempre, el ronc proper de la persona estimada. I això és perquè pensem que no tindrà conseqüències. Com el personatge d’un altre conte, “Incís”, en el somni i en la ficció podem ser assassins, o violadors, amb total impunitat. O això creiem.

A Espiral sovintegen els avisos de què això podria no ser tan senzill. La metalepsi (aquest és el terme per a allò que passa quan, on somniaves formigues gegants, t’hi trobes una pila de factures i un toll de sang) ens avisa constantment que no és tan senzill: que hi ha coses que poden travessar la frontera entre somni i vigília, entre ficció i realitat. Hi ha, per altra banda, un lligam entre metalepsi i autoficció (aquella narrativa protagonitzada per un personatge que té el mateix nom que l’autor però on s’expliquen fets ostensiblement ficticis): ambdós recursos fan vacil·lar una frontera tàcita present en el pacte ficcional, en la suspensió de la versemblança amb què ens encarem a un llibre. Acceptem que ens menteixin; acceptem que el mobiliari d’un individu l’assassini quan se li acut llençar una cadira; i ho acceptem en la mesura que sabem que no és veritat (deixant a banda per ara la traça de l’autor per fer-ho versemblant; el joc d’anar construint la veritat fantàstica a partir de petites pistes que, per pura lògica, condueixen a una evidència absurda, aquell joc creat per Edgar Allan Poe, Baixauli el domina amb escreix). És pràcticament el mateix gest: saber que no és veritat, fer com si ho fos. Perquè si ho fos, si fos veritat, si sospitéssim que l’autor ens diu seriosament que els mobles tenen voluntat pròpia, ja no seria el mateix joc. Tant l’autoficció com la metalepsi, en canvi, suggereixen que aquesta diferència podria no existir; no en va el cas paradigmàtic de metalepsi, “Continuidad de los parques”, de Julio Cortázar, acaba amb la mort del lector.

I La cinquena planta, l’últim llibre de Baixauli (el millor, per ara) juga clarament amb la figura del seu autor. No és només que es digui B, igual que els personatges de Kafka es deien K. Dins una sèrie d’articles publicats a L’Avenç, dedicats a obres d’art admirades per l’autor, hi podíem trobar L’hora del llop, d’Ingmar Bergman, i l’explicació de com, de petit, Baixauli va veure una pel·lícula de Frankenstein, i Andrei Rublev, de Tarkovski (esdevinguda Ivan Rublev el primer cop que apareix a la novel·la… ningú és perfecte!), amb el seu memorable final; a l’article dedicat a les Variacions Goldberg segons Glenn Gould, per altra banda, explica com un dia, sortint de veure Els proscrits a la Filmoteca, va sentir com se li adormien els dits dels peus… El protagonista de La cinquena planta, per altra banda, esdevindrà l’autor d’una novel·la premiada, L’home manuscrit. Un escriptor desconegut que ha sofert una paràlisi, ha fet una estada en un sanatori i ha accedit a un univers ple de misteris, just abans d’assolir l’èxit literari amb la seva novel·la que “tractava de la mort, de la desaparició, de l’escriptura com a eina per lluitar contra l’oblit”.

Hi ha un relat poc conegut de Cees Nooteboom, Una cançó de l’ésser i de l’aparença, on un escriptor comença un relat sobre un coronel que s’enamora de la muller d’un metge. La redacció d’aquesta història s’entrellaça amb les converses amb un altre escriptor, fins que ambdues relacions (no ben bé amistats), la que uneix metge i coronel i la que uneix l’escriptor i l’altre escriptor, acaben entrellaçant-se: el relat esdevé, en realitat, un mirall de la lluita teòrica entre ambdós escriptors. Perquè la discussió entre aquests aborda la realitat ontològica dels personatges de ficció: i l’altre escriptor, en un passatge per on desfilen Schopenhauer o l’irreal Pessoa, suggereix que, si un autor pateix per això, tal vegada sigui per la sospita que ell és la invenció d’algú. En realitat, un cop comencem a dubtar, podem acabar dubtant fins i tot de la nostra imatge al mirall. En l’obra de Baixauli hi és constant la insinuació que hi ha un poder a l’ombra, que darrere la realitat hi ha una altra realitat que governa la primera. No tant un poder polític, per altra banda, com metafísic (Baixauli és valencià: la política, per a ell, és més aviat un univers grotesc): una forma de domini molt semblant a la que un autor té sobre les seves ficcions.

B, el protagonista de La cinquena planta, travessa constantment portes, marcs arquitectònics, igual que el narrador travessa marcs narratius. Allò que a L’home manuscrit passava un cop, aquí esdevé gairebé un sistema. El moviment, però, és invers. La primera novel·la anava desmentint els passos previs, desmuntant-se; aquí partim d’una anècdota real que, llençada a la pàgina com una pedra en un estany, comença a expandir-se en onades d’imaginació, a fructificar en frondosos laberints ficcionals, fins a trepitjar terrenys insospitats (algun dels quals, a mi, em recorda Hayao Miyazaki). També aquí, en un moment determinat, descobrirem que potser tot estava escrit (d’una manera paral·lela, per cert, a l’escriptura del nen de la Tinença de Benifassà del conte “Novel·la”), però ara ja no hi ha decepció possible: l’apunt es perd dins un oceà de fragments, de veus de diversos personatges, principals o secundaris (un dispositiu, en certa manera, semblant al de Pedro Páramo). Veus que de vegades s’alternen per narrar un mateix fet, com en explicar l’últim concert del violinista Fix en forma de duo, de vegades parlen de coses completament diferents. Sembla com si, pel camí, Baixauli hagués descobert que la seva força està en la síntesi, en el relat breu; i aquí es dedica a encadenar històries de músics, arquitectes i escriptors. Un relleu especial sembla tenir-lo, per l’amplitud que se li dóna, la història de la relació entre una fisioterapeuta i un zelador, que travessa tota la novel·la. Tot plegat, però, construït com un mosaic, acaba sent més que la suma de les seves parts.

Una cosa que hom descobreix el segon cop que llegeix L’home manuscrit (més ben dit: jo, pobre de mi, ho vaig descobrir la segona vegada) és la importància dels detalls. L’escriptura de Baixauli és concisa, depurada, austera: tal com demanava la filosofia de la composició de Poe, dóna només els detalls imprescindibles. I aquests esdevenen una guia per obrir-se pas dins la disposició laberíntica d’aquesta literatura: si us aboqueu a l’estany de La cinquena planta, amb els seus cercles concèntrics, caldrà que estigueu atents, que observeu, per exemple, qui s’assembla a Beckett, quina és la primera finestra a través de la qual es veu un bosc infinit, quan hi apareixen corredors amb un xandall roig, tot de detalls d’aquesta mena. Jo he acabat dient-ne “anagnòrisis” (però potser ja n’hi ha prou, per avui, de mots grecs): elements que es reconeixen aquí i allà, que van reapareixent.

Les línies de tensió que els uneixen, els dibuixos fascinants que fan al llarg de les pàgines, sospito, potser ens oferirien una imatge molt semblant a la d’un cervell humà. Ben instal·lat dins del seu crani, com dins una casa.

Publicat dins de Quadern | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

La Sénia, 16 d’abril

Dissabte que ve, a dos quarts de vuit del vespre, a la planta baixa de l’antiga biblioteca del poble més cèntric dels Països Catalans, un editor de Sant Just Desvern i un assagista valencià afincat a Girona m’acompanyaran en la sempre inquietant empresa de mostrar als meus veïns les coses que faig tancat a casa.

Si us abelleix venir, és tan lluny de casa vostra com casa vostra de ca meua.

Lladres Todó LaSénia

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Llegir escrivint (7)

La setmana que ve passarà això:

clubdelectura-LladresLaCentral

Però també començarà el mes d’abril, i amb ell arriba un nou número de L’Avenç, en el qual, tot i ser un autor amb llibre al mercat, parlo d’un autor amb llibre al mercat i també als museus. I en parlo bé.

Però és que és bo, punyeta!

Publicat dins de L'Avenç | Deixa un comentari

Barcelona, Ulldecona, Barcelona

A mi sempre m’hauria agradat que les coses me les fessin al costat de casa. Però gairebé sempre m’ha calgut fer quilòmetres, ja fos per veure concerts, ja fos per veure pel·lícules, ja fos sobretot per assistir a algun acte. La setmana que ve, en principi, no em tocava fer un viatge gaire llarg: mitja horeta encara no per acostar-me a Ulldecona, on he de participar en una taula rodona sobre literatura rural amb Pep Coll, Mercè Ibarz, Jordi Llavina i Jesús M. Tibau, dins d’una sessió al saló de plens de la Casa de la Vila que començarà el dimarts 14 a les quatre de la tarda i on nosaltres intervindrem, suposo, cap allà a les sis.

Però no, no podia tenir un viatge curt ni que fessin la cosa al costat de casa. Era massa bonic.

Dilluns he de ser a Barcelona:

CdB97vnW4AAovfw.jpg large

I dimecres he de tornar a ser a Barcelona:

CdBEqF5WEAAYMtU.jpg large

Estan vostès convidats a venir a qualsevol d’aquests actes, o a veure’m passar rabent en el trànsit entre ells.

Mentrestant, aprofitem que avui fa 25 anys que vaig sentir per primera vegada això:

Publicat dins de Agenda | 1 comentari