Juliol, 2021

Ha arribat l’hora, potser, de posar una mica d’ordre:

I, finalment: https://bibliotecatrinitarifabregat.wordpress.com/2021/06/17/joan-todo-presenta-la-vista-als-dits/

En resum: avui a les sis i mitja de la tarda llegim poemes amb Esteve Plantada a Ca la Pilar Dumingu de la Bisbal de l’Empordà, el divendres 9 de juliol a les set de la tarda amb Ricard Martínez Pinyol a la llibreria Guaix d’Amposta, el 10 de juliol a les set i mitja presentem el llibre amb Josep Pedrals a les Escoles Velles de La Sénia i el 23 de juliol el presentem amb Andreu Subirats, a les 7 de la tarda, a la Biblioteca de les Cases d’Alcanar.

Al final se suposa que n’aprendré.

Publicat dins de Agenda | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Un cànon

(No fa gaire, em van demanar el meu parer sobre el cànon poètic català dels primers vint anys del segle XXI. Vaig enviar això que segueix. Dies després, continuo dubtant si no hauria hagut d’incloure-hi Galtes de perdiu, d’Andreu Subirats, encara que jo mateix en fos el prologuista. El resultat, amb l’opinió d’altra gent, el trobaran aquí)

Diu Robert Eaglestone que una llista dels deu millors llibres pot cridar l’atenció, però no és educació en la literatura i segurament té raó, fins i tot més enllà del món educatiu. La literatura actual, encara que l’atermenem mitjançant l’idioma (el català), el gènere (la poesia) i el temps (del 2000 cap aquí), ha esdevingut un fenomen mastodòntic, un àmbit en què tenir una cambra pròpia, aprendre de lletra i poder editar i arribar als aparadors ja no és un privilegi, de tal manera que cada any apareixen més llibres que no seríem capaços de llegir, mínimament ben llegits, en tota la vida. Això és evident i, com que és evident, quan acceptes propostes com la de triar els cinc llibres de poesia d’aquests anys que passaran a la posteritat et sents compel·lit a començar a encadenar captacions de benevolència, preveient que, com li va passar al jurat del premi aquell al qual la Rodoreda va enviar “Colometa”, la posteritat t’enxamparà fent cara d’enze. Al cap i a la fi, a la posteritat no la podem enganyar: hem dit cinc llibres, hem fet la nostra aposta i aquesta té més a veure amb el nostre desig que amb cap intenció de fer el bé; una proposta de cànon és més aviat una arma de guerra, o un autoretrat, que no una panoràmica matisada, apta, com voldria (amb raó!) Eaglestone, per mantenir una conversa viva. Esclar que, en el millor dels casos, aquella aposta pot ser com la pilota que llances contra un mur, per comprovar com retorna; o sigui, una manera d’avivar-la, la conversa.

Sense arribar a l’extrem d’evocar una illa deserta, el cànon també són els llibres que et poses a la maleta quan preveus passar un temps lluny de casa. ¿No és, de fet, l’exclusió allò que ens el fa antipàtic? Somiem una biblioteca infinita, que sigui un univers on viure-hi, però ens hem d’acontentar amb un pis de lloguer de 40 metres quadrats on només hi caben uns pocs volums que potser haurem de rellegir sovint. Essent així, que algú vingui a triar-te’ls, aquests pocs volums (i més si parlem de poesia, tal com l’entenem avui dia) se’ns fa inadmissible. Que les exclusions, casualment, siguin de veus poètiques caracteritzades per trets tan extratextuals com el sexe, el gènere, la raça, l’opció sexual o el codi postal, es fa sospitós. El fet, al capdavall, és que el cànon, o el fas, o te’l fan. I tot sovint no te’l fa algú amb l’aparença facinerosa d’un crític, sinó la publicitat, els caps de programació dels mitjans o directament la gent que remena les cireres, gent invisible de qui mai se t’acudiria sospitar perquè no saps ni que hi són. Per això, més important que la llista en si, tot i que qui sap si resulta apte per a les limitacions (molt semblants a les d’un pis de lloguer) d’un article de revista, és per què aquells i no uns altres.

En diversos naufragis he tingut la sort que Un nU (2009), de Josep Palàcios, fos amanós, que cabés a qualsevol maleta. I això que, en la tradició del “Poema inacabat” de Gabriel Ferrater, és un llarg poema digressiu i cursiu, anacolútic i al·lusiu, estès en 3333 versos, a partir d’un nucli circumstancial (l’aniversari de l’editor Xavier Folch), que recorren tot de matèries divines i humanes. Ja Enric Casasses ho havia fet amb Uh, acollint-se potser a una arbitrarietat més juganera; Jordi Ibáñez Fanés, amb Un lloc perillós, s’ho agafava des d’un caire més assagístic. Entre els dos pols, el poema llarg de Palàcios confia en la digressió i la ruptura de la linealitat com a principi estructural, per recórrer tots els tons, sense cap límit aparent quant al joc amb el llenguatge que no siguin les pròpies obsessions, ja habituals en la seva obra: la relació tensa amb Déu, una egolatria gairebé paròdica, la literatura.

L’edat de Palàcios ens du a un problema de constricció temporal: molts dels millors llibres, dels que més ens acompanyaran, dels publicats entre el 2000 i el 2020, són en realitat obres del segle XX. Ho són les diverses encarnacions de l’obra completa de Narcís Comadira, Zoraida Burgos, Feliu Formosa o Lluís Solà, encara en actiu, ho són les de Montserrat Abelló, Gerard Vergés o Felícia Fuster. Però Solà, per exemple, és un poeta descobert al segle XXI; com ho és, també, Francesc Garriga i Barata. I és que, a més, Cosmonauta (2017), el volum pòstum que recull l’obra poètica d’aquest últim, és també una reescriptura d’última hora feta per un autor que, amb Ombres (2000), a la ratlla dels 68 anys, iniciava la seva millor època. Una fecunditat, afermada a Temps en blanc (2003; la meva tria si la maleta fos petita), en què el seu estil taciturn, depurat, gairebé oriental, topa amb una temàtica, la senectut, el recompte final de desil·lusions, que el durà a trobar una mena d’estil tardà enormement expressiu.

Però potser, per allò que dèiem, el segle XXI cal buscar-lo entre les noves lleves. Una mica a condició que no siguin massa incipients (hom sospita que de Maria Sevilla, Gabriel Ventura, Carles Dachs, Laia Carbonell, Irene Solà o Jaume Coll Mariné n’haurem de parlar d’aquí a vint anys): un llibre com Deix on dir (2012), de Núria Martínez Vernis, té potser aquesta rotunditat que ens permet tornar-hi un cop i un altre. D’entrada, per la inexhauribilitat: relat oblic d’una temporada a l’infern, les seves quatre parts en vers o en prosa, són més comprensibles globalment que intel·ligibles en el detall. Els hermeneutes d’aquí a cent anys encara tindran on sucar-hi. Si bona part de la poesia escrita per dones (i part de l’estranger) s’ha redactat a l’ombra de Maria Mercè Marçal, incrustant imatges de concreció anatòmica en contextos de vaguetat críptica, Martínez Vernis transfigura aquests mateixos elements fins a desfer-se del recer marçalià, deixant-lo irreconeixible, més proper a l’ermot on ressonen els versos d’Albert Balasch o Marc Masdéu.

El criteri del pes ens fa mirar amb delit els diaris del Bolló, de Josep Pedrals, una trilogia que al principi no ho semblava, però la mida de la maleta fa que girem els ulls cap a Escola italiana (2003) que també són tres parts, un tot més portàtil que la peripècia del Quim Porta. I allà ja hi ha la lleugeresa (justament) que singularitza Pedrals dins del panorama poètic: la seva és potser la primera aparició, en dècades, d’una proposta que en diríem objectivista, en el sentit de deslligada d’una primacia de la funció expressiva, cosa que també l’allibera de bona part dels clixés postsimbolistes que tots els altres encara masteguem, per apropar-la al barroc, i sostinguda sobre els humors, sobre un hedonisme meditat, valgui la paradoxa; és a dir, sobre un discurs més complex que no sembla a primera vista. És un treball des del rigor formal proper al de Rubén Luzón o Carles Rebassa.

Com el llibre de Pedrals, Stabat (2003) de Víctor Sunyol respira en la frontissa entre vers i prosa: el vers dels poemes que responen als tercets del “Stabat Mater” de Giacopone de Todi i la prosa amb què Sunyol ens permet esbossar-ne un sentit (per molt que aquest passi pel no-sentit), que seria el d’una experiència radical de despossessió. Lluny de la poesia dedicada a embellir sentimentalment anècdotes, molt a prop potser d’aquella que rebrega aquells tòpics postsimbolistes que ja mencionàvem, però salvant-se del perill del kitsch mitjançant la reflexió sobre el llenguatge utilitzat (una astúcia que també trobem en Ramon Boixeda), encara més a prop de l’experimentalisme tardà d’un Carles Hac Mor o un Vicenç Altaió però esquivant-ne amb destresa les apories, Sunyol planteja aquí una gramàtica feta de preposicions, conjuncions i “potser algun adverbi”, un llenguatge que ja no és l’instrument de cap referència externa al propi llenguatge, però que és també un pas més en una recerca incessant. Com Perejaume (que ha publicat, durant aquest temps, els monumentals Obreda i Pagèsiques) o Albert Roig (que ha seguit fent i refent les seves visions, cada cop més narratives), Sunyol té una obra encara en marxa: però Stabat és una fita única.

A la maleta encara hi hauria espai, potser, per a un sisè llibre, forçant una mica les regles del joc. Perquè, si bé Arnau Pons només ha publicat un llibre nou, Llum de ganivet (a banda de reeditar Desertar), alhora ha anat entregant diverses traduccions que són, en certa manera, obra d’autor. Especialment en el cas de Paul Celan: el cicle Cristall d’alè (2014) en seria un bon exemple, d’aquesta forma de traducció entranyada que combina la lectura escrupolosa amb el talent creatiu. I arribats aquí, possiblement a qui llegeix li pujarà la mosca al nas: també en aquest llibre la prosa explicativa (de Jean Bollack o del propi Arnau Pons) ocupa un ampli espai. Podríem sospitar que el motiu de tot plegat és que la poesia es troba en crisi, dubtosa sobre el seu estatut i vigència; però també podríem sospitar que, com tota proposta de cànon, aquesta diu més de les dèries del seu responsable que dels veritables puntals de la poesia catalana del segle.

Publicat dins de Lectures, Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Horiginal, 5 de maig, Sant Just, 6 de maig

Una altra setmana divertida:

Un dels artistes és un vell conegut d’aquest blog: el trobaran aquí.

Publicat dins de Agenda | Etiquetat com a | Deixa un comentari

23 d’abril, Barcelona

És una veritat universalment coneguda que això del Sant Jordi no em fa gaire el pes. Com que enguany tinc llibre nou, tindran ocasió de comprovar-ho, és a dir, de veure com em poso nerviós, com pateixo, com faig dedicatòries banals, perquè les meues són les pitjors dedicatòries del gremi, com fumo molt i em grato molt el cap abans de tornar a fumar, aquest divendres a les sis de la tarda, al lloc que aquí s’indica, ben a prop d’on fins no fa gaire la gent anava a veure el Floquet de Neu:

Si no hi arriben a temps, per allò que passa, tindran una segona oportunitat a les vuit de la tarda a la Laie del CCCB, allà a la Casa de la Misericòrdia.

Passades les nou, me’n tornaré al meu cau.

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Cerdanyola, 22 d’abril

Dijous que ve tindrà lloc això:

Tots els de la comarca hi sou convidats.

Publicat dins de Agenda, Uncategorized | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Barcelona, 20 d’abril

El dia 20 d’abril, a la Llibreria Documenta, passarà això:

O sigui, amb l’ajut de Raül Garrigasait, que surt al·ludit al final del llibre i bé es mereix una oportunitat per replicar, presentarem el llibre que recull tota la poesia escrita fins al 2018 per un servidor.

Hi esteu tots convidats.

Publicat dins de Agenda | Etiquetat com a | Deixa un comentari

2020

El 2020, a casa, l’hem vist així:

Publicat dins de El dia a dia, L'Avenç, Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Cerdanyola, 21 de març

Avui, cap a la mateixa hora en què vostès podran llegir aquest text, jo hauria hagut d’estar al pub The 1916, de Cerdanyola, dedicat a això:

El cas és que no serà així: no crec que calgui donar gaires explicacions sobre el motiu.

Per no encomanar-nos el mal lleig, o no encomanar-lo al públic, l’acte s’ha suspès, cosa que he d’admetre que em produeix un cert alleujament. A veure si m’explico: el cas és que no m’agrada parlar en públic, i haver de fer-ho sempre és un petit tràngol, per molt que m’hi trobi en l’amable companyia de Grau. Petit tràngol al qual s’ha d’afegir el fet que això, per exemple, era una presentació: havia de ser una conversa entre l’autor i jo sobre un llibre que la majoria del públic, en principi, no ha llegit. No hi havia aquí aquella comoditat dels clubs de lectura, en què et trobes enmig d’una sèrie de gent que sap de què parlem, de què va el llibre. En què, sobretot, no cal anar amb compte de trepitjar el desenllaç: pots parlar lliurement sobre qualsevol detall, sense por.

En un club de lectura no cal començar explicant que Un dissabte de primavera és un llibre lleuger, una mena de divertimento ben diferent d’Els colors de l’aigua. No cal especificar que és una comèdia d’embolics amb tres parelles que comparteixen un dissabte en una casa amb jardí d’un poble de la costa, un dissabte durant el qual es posaran a prova les seves relacions, la seva fidelitat conjugal i fins i tot la seva opció sexual. No cal especificar això ni tampoc mirar d’esquivar, com tot just acabo de fer, com es resol finalment tot plegat. En un club de lectura pots passar a indicar que aparentment es tracta d’una mena d’història propera a La regla del joc, de Jean Renoir, a les comèdies de Noël Coward o a algunes pel·lícules de Woody Allen, i explicar per què.

De tota manera, Un dissabte de primavera presenta una enorme dificultat a l’hora de presentar-la sense aixafar l’efecte que Grau ha volgut crear en el lector, la veritable sorpresa final. I és que aquesta no deriva tant de les peripècies de les tres parelles reunides en aquest escenari gairebé teatral, aparentment fidel a les tres regles atribuïdes a Aristòtil, com del que passa amb la veu narradora. Perquè en realitat les tres parelles són quatre: el matrimoni central del llibre és un matrimoni de vidus, Estanis i Guiomar. Si Estanis havia perdut la seva muller Amanda, Guiomar havia deixat enrere un marit estrafolari, Ismael. D’aquest en sabrem poca cosa: és una ombra esvaïda, una mica demoníaca, que es veu passar. Però Amanda, el fantasma d’Amanda, és ni més ni menys qui ens ho narra tot: una mena d’àngel de la guarda que vetlla per Estanis i Guiomar, i que en certa manera intervé en la seva vida, i que al llarg del llibre haurà de protegir-los de l’amenaça de desintegració que representen els dos espaterrants joves, Margot Tuls i Max Darder, que van a passar el dia amb ells per tal que Guiomar faci un retrat de Margot.

Amanda, doncs, és un fantasma, i això la converteix en una narradora ben especial: una narradora que no és omniscient, que té un punt de vista concret, però que alhora té la capacitat de traslladar-se, de moure’s lliurement i fins i tot de llegir el pensament dels personatges. Es troba en una distància ben precisa; i sabem que Isidre Grau és ben conscient del que implica la tria d’aquesta veu: quan a La maleta de l’escriptor parlava sobre la decisió de qui narra el relat, deia:

Qui se’n vulgui servir (dels narradors omniscients), només ha de tenir en compte que afegeixen distància al món contemplat i li treuen sentit d’immediatesa, i també, temperatura emocional.

La distància que introdueix la veu d’Amanda sembla la d’una comèdia (els personatges són mirats des de dalt) però no té, realment, el distanciament aquell de la suma de tragèdia més temps. A Amanda li preocupa què pugui passar amb Guiomar i sobretot amb Estanis. Encara diria més: la veu narrativa és també una instància de control, que no tan sols vigila sinó que intervé, en forma de veu de la consciència. No serà gens casual que la primera vegada que Amanda ens mostra el seu poder de llegir la ment, oferint-nos un monòleg interior d’Estanis, tot s’acabi quan l’home tomba el retrat d’Amanda que sembla vigilar-lo, com si aquesta l’espiés. És, realment, el que ella està fent.

Al capdavall, el tema real d’Un dissabte de primavera és què passa amb aquesta veu narrativa, amb el seu joc de poder; perquè, com deia aquell, tot en aquesta vida va sobre el sexe, excepte el sexe, que va sobre el poder. I això era ben difícil d’explicar, en un dia de principis de primavera, asseguts en un pati tot bevent una Guiness, sense parlar de massa. Per això potser tothom hi ha sortit guanyant, tenint en compte que el llibre encara hi és (concretament a les millors llibreries, però també aquí: http://www.tripode.cat/un-dissabte-de-primavera-disidre-grau/), que la gent encara el pot llegir i que ell tot sol és més eloqüent, i més divertit, que res que jo en pugui dir tot bevent cervesa.

Perquè, realment, si jo em vaig fer escriptor va ser per dir les coses estalviant-me de parlar en públic.

Publicat dins de Discursos | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

2019

El 2019, a “Llegir escrivint”, ha estat l’any de:

maurice-blanchot

Kristof

Fabregat

Ferrater

I, a casa, també ha estat l’any d’això:

Joan-Ferraté

Publicat dins de El dia a dia, L'Avenç | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

2018

El 2018, a casa, ha estat l’any d’aquesta gent:

 

Publicat dins de L'Avenç | Etiquetat com a , , , | 1 comentari