Sense la política de reciclatge de residus urbans de les últimes dècades, mai hagués tingut lloc una imatge cinematogràfica que, gairebé exempta de les (tres) pel·lícules que l’acompanyen, se m’ha quedat fixada durant anys a la memòria. És un d’aquells detalls que unifiquen l’última trilogia de Krzysztof Kieślowski (com si la pròpia imatge es reciclés); si els protagonistes dels tres films, amb les seves respectives parelles, acaben coincidint en un desastre aeri, al final de tot plegat, tots tres es troben també davant una persona d’edat avançada que malda per llençar una ampolla buida al contenidor del vidre.
Tots tres reaccionen d’una manera diferent. Julie, la protagonista de Blau (la pel·lícula sobre la llibertat), ni se n’adona, entotsolada amb el seu dol. Karol, el perruquer que a Blanc és rebutjat dràsticament per la seva dona (i que ja apareixia fugaçment a Blau, preguntant a crits on és la igualtat), fa un gest foteta, just abans de descobrir que li han tret tots els diners del banc. Només Valentine (de Roig, el film sobre la fraternitat) ajuda la dona. És com si Kieślowski enfrontés els seus protagonistes a un mateix fenomen (una persona desvalguda a qui, de fet, no costaria res ajudar), per tal de poder definir-los en base a les seves reaccions.
Fa poc vaig tornar a veure les tres pel·lícules; llevat de Roig (que sempre va ser, em sembla, la millor) no han envellit gaire bé. Aquesta imatge de desempar, però, la trobo encertadíssima. Simple, concisa, definitiva. Sobretot en una època, diuen, que la gent desemparada ja no té problemes per llençar ampolles dins els contenidors, sinó per mirar de trobar alguna cosa dins seu.
Fàstic 