Hitchcock, en el seu llibre de converses amb Truffaut, recomanava que, a l’hora d’adaptar un llibre a la gran pantalla, val més que el llibre no sigui gaire bo: et dóna un argument, una estructura, i amb ella pots jugar alegrement, sense que el record de l’obra anterior et compliqui la vida. És la desimboltura amb què Orson Welles tracta les novel·les (completament oblidades) d’on va treure els arguments de The Lady from Shanghai i Touch of Evil. Per molt que Welles adaptés Shakespeare, Kafka i Dinesen, i ho intentés amb Cervantes i Conrad. Però aleshores, potser no busquem tant una pel·lícula de Welles com el Shakespeare de Welles, igual que hi ha el Shakespeare de Kurosawa i el d’Olivier, i igual que hi ha el Beethoven de Leonard Bernstein o el Bach de Glenn Gould.
Hi ha el costat contrari: la pel·lícula que devora el record del llibre, pels motius que siguin. Cosa que, inevitablement, deixant a banda la sempre discutible qualitat, succeeix sempre que, pels atzars de la vida, primer veus la pel·lícula i després et cau a les mans l’obra literària. Perquè de fet hi ha grans pel·lícules que adapten una gran obra literària, pel·lícules que se sostenen per si mateixes tot i el record del llibre, casos en què cal veure i llegir ambdues obres. Com Chimes at Midnight, com Apocalypse Now. Que fan que quan acudim al llibre més tard, quan hi tornem, si és el cas, ja sapiguem que (SPOILER!!!) Enric V rebutjarà Falstaff, o que Willard executarà Kurtz. Dóna la impressió, per moments, que el llibre adapta la pel·lícula. I aleshores l’escriptor, quan és un escriptor de novel·les d’enjòlit, ha de superar una prova complementària.
Vull dir: s’ha de ser molt bo per haver escrit La nit del caçador, i aconseguir que cinquanta anys després, quan el teu llibre caigui a les mans d’algú que ha vist nou o deu vegades la pel·lícula absolutament magistral que va fer-ne Charles Laughton (amb una fidelitat, per cert, gairebé literal), en el moment que aquell algú que sap perfectament com anirà tot, que sap perfectament que la història acaba “bé” (és un dir, els qui coneixen la història ja saben a què em refereixo), arribi al moment que els nens es queden tot sols a casa amb el predicador, quan aquest és a punt d’interrogar a soles la Pearl, la nena petita que no sap gaire de què va i que s’estima aquell padrastre impostor (al qual el seu germà, com a bona variant de Hamlet, ja ha calat)… en aquell moment, dèiem, s’ha de ser molt bo per aconseguir que la persona citada, que ja sap què passarà, se sorprengui parlant tot sol al mig de la cambra on està llegint el llibre, tot dient:
“Però no li ho diguis, burra!”
Fàstic 