La mort i la verdor

(Versió extensa d’un article publicat a Caràcters, número 58, hivern de 2012)

A Els quaderns de Malte Laurids Brigge, Rilke parla de la mort pròpia, de cadascú, “aquell fruit entorn del qual tot gira” sobre el qual ja havia parlat en un poema del Llibre d’hores que coneixem, en català, gràcies a Joan Vinyoli. Contra la mort anònima, impersonal i massificada que descobreix als hospitals parisencs, Rilke proposa (no sense un cert classisme, tot sigui dit) una mort personal, gairebé un altre jo (“les dones prenyades que, dretes, amb les mans esteses, sense voler, sobre la panxa grossa, tenien dos fruits en el cos: un infant i una mort”), singular i intransferible, per tal de, com afirmava al respecte Maurice Blanchot, “sostenir, donar forma al nostre no-res”. Aquesta idea ha recollit Ricard Martínez Pinyol en el seu últim llibre, i especialment al poema que li dóna títol, “La inspiració i el cadàver”, en el qual sotja un poeta (en tercera persona) just abans de començar a escriure: “dins seu hi ha un cadàver, que des del primer dia l’acompanya”.

Aquest poema, tot i mostrar el moment previ a l’escriptura, és el penúltim del llibre; gairebé com si invités a tornar a començar (no és un moviment poc habitual en els textos pinyolians, molts dels quals comencen de manera enigmàtica, per aclarir-se sobtadament al segon o tercer paràgraf, convidant a tornar sobre un inici que de cop es fa entenedor). I al principi hi trobaríem “Arbres”, un poema que, amb to foixià, avisa que la natura emet signes, sabedora “del que nosaltres no dèiem”. Aquests dos pols, la natura i la mort, articulen la mirada del poeta, entregada sobretot a mostrar-nos llocs i a adreçar-se amb l’estimada (una dona que, tanmateix, sovint es confon amb la naturalesa). Passem així per l’Ebre natal i per la Mallorca d’adopció, però també per Florència, pel nord del Brasil, per Mèxic o, sobretot, pel Japó.

En aquests escenaris, l’autor recull apunts solts, detalls aïllats, molt concrets, a partir dels quals bastir la seva visió. Potser el mecanisme és més evident en els poemes de viatge (propers, quant a la veu, als del llibre L’obsessió de les dunes, de Zoraida Burgos) que no en aquells que se situen a Tortosa, on la descripció es barreja amb el record (un record, però, sovint narrat en present d’indicatiu, com si fos una vivència actual) i, sobretot, amb la construcció de la pròpia identitat.

Hi ha aquí una determinada fidelitat. Ja el títol del llibre pertany a la mateixa estirp dualista de llibres anteriors de l’autor, com Abelles i oblit (2006), i La verdor i l’absent (2008). A aquest darrer llibre, d’altra banda, pertanyen tres de les proses de La inspiració i el cadàver, “El Delta”, “L’era i el temps” i “Oli de sèpia”. Però si en el llibre del 2008 (on “l’absent” ja prefigurava el “cadàver” d’aquí), aquestes tres proses se singularitzaven obrint les diverses seccions del llibre, tot ell escrit en vers, i en un vers la mètrica del qual (tetrasíl·labs i hexasíl·labs, sobretot) remetia, en darrer terme, a la lírica japonesa, aquí s’insereixen amb naturalitat (constituint, amb tot, el punt de màxim apropament a l’espai natal) en un llibre que, tot ell, es dedica al poema amb prosa (només el final de “L’arbre roig” constitueix una excepció). El canvi de forma, tanmateix, és només un canvi de clofolla, que com a molt evita el perill decorativista que treia el nas rere alguns dels versos del llibre anterior.

Són poemes en prosa, indubtablement, situats: l’atmosfera especial en què es mouen oscil·la entre la vigília i el somni, recull les correspondències de Baudelaire i Rimbaud (“els colors en les vocals del vent”) i els desvaris de Manoel de Barros (“Primer vaig ser un cavall que havia estat una salanca”) i reprèn amb vigor el real poètic de Foix i Vinyoli; però sobretot, just en el moment que evita les formes externes de la poètica japonesa, n’assumeix plenament (amb alguna drecera presocràtica) un concepte bàsic, el buit: una absència que es troba al cor de tot (“cada ésser […] és paràbola de l’abisme”), però que alhora, a “La buidor i les orquídies”, és l’àmbit per on accedir a l’altre, a la “petita mort” de “Camí constel·lat”. També la forma (a “Nautilus pompilius”) serà “l’esquelet del buit”, i l’albat (el nen mort) de “L’àngel de les mans”, tot “agafant-se al buit, no sap que atrapa l’existència”.