(Vet aquí les notes que duia dimarts passat a la Filmoteca de Catalunya, per tal de presentar All That Heaven Allows, dins del cicle “Per amor a les arts”. No és ben bé el que finalment vaig dir, tot i que en va ser la base. i suposo que pot ajudar a fer-vos-en una idea.)
En un moment de All that heaven allows (“Només el cel ho sap”, segons la Wikipèdia, tot i que crec que la traducció més literal seria “Tant com el cel permet”), la pel·lícula de 1955 que estem a punt de veure, la protagonista agafa casualment un llibre que hi ha a la sala d’estar de la casa on està de visita, que no és cap altre que el Walden de Henry David Thoreau, i llegeix, si fa no fa, això:
La majoria d’homes porta una vida de força desesperació. (…) Per què ens hem d’afanyar amb tanta desesperació a tenir èxit i en periples tan desesperats? Si un home no va al ritme dels seus companys, potser sigui perquè sent un tambor diferent. Deixeu-lo que segueixi la música que sent, per lluny que sigui i tingui el ritme que tingui.
Ella ho llegeix tot seguit i sense canviar de pàgina però, en realitat, són dos passatges del llibre molt distants: un està al principi, l’altre al final. Fixeu-vos que ella, de fet, fa una pausa entre la segona i tercera frase; doncs bé, el límit entre un fragment i l’altre, en realitat, està entre la primera i la segona frase. És com si, amb aquestes dues citacions, s’intentés crear un resum del llibre de Thoreau, de cara a caracteritzar no tan sols un personatge secundari, el personatge que té el llibre, un habitant de la gran ciutat que ha marxat a viure al camp i ha fet del Walden la seua bíblia, sinó també el personatge de Rock Hudson. I el fet ben curiós és que el Walden serveix per caracteritzar Ron Kirby, el jardiner que interpreta Hudson, justament pel fet que ni se l’ha llegit. Ell no ha llegit el Walden, ell el viu, diuen literalment. Tenint en compte que una de les idees motriu de Thoreau és que el coneixement l’ha d’aconseguir un per un mateix, sense deixar-se guiar, diríem que Kirby ens el presenten com algú que és més Thoreau que Thoreau mateix.
Hi ha una cosa encara més significativa: aquesta escena no hi era, en el llibre original. All that heaven allows adapta una novel·la d’Edna Lee, escrita en col·laboració amb el seu fill Harry Lee; l’adaptació va anar a càrrec de la guionista Peg Fenwick. Malgrat tot, pel que sembla aquest detall és responsabilitat de Douglas Sirk, el director de la pel·lícula, que temps després indicaria que en cadascuna de les seues pel·lícules emprava un text literari com a intertext orientatiu. A la novel·la no s’hi menciona el Walden, que per altra banda en aquell moment, als anys cinquanta, era polèmic per exposar, des del punt de vista de l’època, «punts de vista socialistes»; no s’hi menciona però, molt evidentment, el personatge de Ron Kirby era una mena d’inconformista, algú que fuig de la ciutat per viure dins la natura, que qualsevol nord-americà podia connectar fàcilment amb Thoreau.
Però, si tornem a fixar-nos en aquells dos fragments que el guió empalma, podem veure que tenen tota la relació del món amb un tema que hi és principal: la fidelitat a un mateix, a aquest ritme interior propi, per tal d’evitar la callada desesperació de les multituds. És el dilema de la protagonista: seguir l’impuls del seu cor i casar-se amb el jardiner, o bé intentar caminar al ritme que li marca la teranyina de relacions (els seus fills, la societat acomodada) que l’envolta. És un dilema que es presenta des d’una dualitat polaritzada: el cotxe de Ron contra el cotxe de Cary, la tela de la roba que porten (franel·la contra pells) i, sobretot, els colors. Hi ha una batalla, en la pel·lícula, entre el color càlid (els grocs i els vermells dels arbres, de la cara de Ron, de la seua roba) i els colors freds (els verds i els blaus del món burgès, el blanc de la neu que envaeix progressivament la pel·lícula). Tot està subordinat, amb plena coherència, a aquesta oposició.
L’oposició principal, però, és entre camp i ciutat. Ron Kirby, un jardiner, és un ésser de classe baixa que viu als afores, dedicat al cultiu d’avets i, com a afició, a la cacera. Un individu que, segons expliquen els seus amics, ha sabut renunciar a tot el que no és necessari (una altra consigna de Thoreau), per tal de ser, com diuen un parell de vegades a la pel·lícula, independent. És ben bé una corporització del pensament de Thoreau: el rebuig d’una cultura artificial, hipertrofiada, que en lloc de satisfer les necessitats humanes per a les quals va néixer empresona l’individu en tot de necessitats sempre renovades (i aquí s’avança unes dècades a la crítica de la cultura de Simmel), situació a la qual oposa la defensa de l’autonomia individual, alliberada de mediacions, i de l’austeritat, però sobretot el retorn a la natura, la natura com aquella alteritat que ens pot servir de guia.
Sirk no afegeix Thoreau perquè sí: no tan sols era coherent amb l’argument plantejat per la novel·la, sinó que ell mateix, explicà més tard, l’havia llegit als 13 o 14 anys, quan encara era un nen alemany anomenat Hans Detlef Serk. Era una lectura que possiblement va tenyir la seva visió d’aquella Amèrica on va anar a viure quan ja tenia quaranta anys, el 1937, alhora que podia no resultar tan estranya en el país de Hölderlin i de Novalis. I per això no puc evitar pensar que All that heaven allows és un comentari sobre la cultura nord-americana fet des d’aquesta perspectiva, la d’un exiliat, un estranger. Formaria part, així, d’una tradició que, per exemple, integra tot un tram de l’obra de Paul Verhoeven, des de Robocop fins a Showgirls. Sirk, amant dels miralls, sembla emprar Thoreau, en aquest film, com un d’ells, un espill on la societat nord-americana pugui veure el seu autèntic rostre.
Fàstic 