(No fa gaire, em van demanar el meu parer sobre el cànon poètic català dels primers vint anys del segle XXI. Vaig enviar això que segueix. Dies després, continuo dubtant si no hauria hagut d’incloure-hi Galtes de perdiu, d’Andreu Subirats, encara que jo mateix en fos el prologuista. El resultat, amb l’opinió d’altra gent, el trobaran aquí)
Diu Robert Eaglestone que una llista dels deu millors llibres pot cridar l’atenció, però no és educació en la literatura i segurament té raó, fins i tot més enllà del món educatiu. La literatura actual, encara que l’atermenem mitjançant l’idioma (el català), el gènere (la poesia) i el temps (del 2000 cap aquí), ha esdevingut un fenomen mastodòntic, un àmbit en què tenir una cambra pròpia, aprendre de lletra i poder editar i arribar als aparadors ja no és un privilegi, de tal manera que cada any apareixen més llibres que no seríem capaços de llegir, mínimament ben llegits, en tota la vida. Això és evident i, com que és evident, quan acceptes propostes com la de triar els cinc llibres de poesia d’aquests anys que passaran a la posteritat et sents compel·lit a començar a encadenar captacions de benevolència, preveient que, com li va passar al jurat del premi aquell al qual la Rodoreda va enviar “Colometa”, la posteritat t’enxamparà fent cara d’enze. Al cap i a la fi, a la posteritat no la podem enganyar: hem dit cinc llibres, hem fet la nostra aposta i aquesta té més a veure amb el nostre desig que amb cap intenció de fer el bé; una proposta de cànon és més aviat una arma de guerra, o un autoretrat, que no una panoràmica matisada, apta, com voldria (amb raó!) Eaglestone, per mantenir una conversa viva. Esclar que, en el millor dels casos, aquella aposta pot ser com la pilota que llances contra un mur, per comprovar com retorna; o sigui, una manera d’avivar-la, la conversa.
Sense arribar a l’extrem d’evocar una illa deserta, el cànon també són els llibres que et poses a la maleta quan preveus passar un temps lluny de casa. ¿No és, de fet, l’exclusió allò que ens el fa antipàtic? Somiem una biblioteca infinita, que sigui un univers on viure-hi, però ens hem d’acontentar amb un pis de lloguer de 40 metres quadrats on només hi caben uns pocs volums que potser haurem de rellegir sovint. Essent així, que algú vingui a triar-te’ls, aquests pocs volums (i més si parlem de poesia, tal com l’entenem avui dia) se’ns fa inadmissible. Que les exclusions, casualment, siguin de veus poètiques caracteritzades per trets tan extratextuals com el sexe, el gènere, la raça, l’opció sexual o el codi postal, es fa sospitós. El fet, al capdavall, és que el cànon, o el fas, o te’l fan. I tot sovint no te’l fa algú amb l’aparença facinerosa d’un crític, sinó la publicitat, els caps de programació dels mitjans o directament la gent que remena les cireres, gent invisible de qui mai se t’acudiria sospitar perquè no saps ni que hi són. Per això, més important que la llista en si, tot i que qui sap si resulta apte per a les limitacions (molt semblants a les d’un pis de lloguer) d’un article de revista, és per què aquells i no uns altres.
En diversos naufragis he tingut la sort que Un nU (2009), de Josep Palàcios, fos amanós, que cabés a qualsevol maleta. I això que, en la tradició del “Poema inacabat” de Gabriel Ferrater, és un llarg poema digressiu i cursiu, anacolútic i al·lusiu, estès en 3333 versos, a partir d’un nucli circumstancial (l’aniversari de l’editor Xavier Folch), que recorren tot de matèries divines i humanes. Ja Enric Casasses ho havia fet amb Uh, acollint-se potser a una arbitrarietat més juganera; Jordi Ibáñez Fanés, amb Un lloc perillós, s’ho agafava des d’un caire més assagístic. Entre els dos pols, el poema llarg de Palàcios confia en la digressió i la ruptura de la linealitat com a principi estructural, per recórrer tots els tons, sense cap límit aparent quant al joc amb el llenguatge que no siguin les pròpies obsessions, ja habituals en la seva obra: la relació tensa amb Déu, una egolatria gairebé paròdica, la literatura.
L’edat de Palàcios ens du a un problema de constricció temporal: molts dels millors llibres, dels que més ens acompanyaran, dels publicats entre el 2000 i el 2020, són en realitat obres del segle XX. Ho són les diverses encarnacions de l’obra completa de Narcís Comadira, Zoraida Burgos, Feliu Formosa o Lluís Solà, encara en actiu, ho són les de Montserrat Abelló, Gerard Vergés o Felícia Fuster. Però Solà, per exemple, és un poeta descobert al segle XXI; com ho és, també, Francesc Garriga i Barata. I és que, a més, Cosmonauta (2017), el volum pòstum que recull l’obra poètica d’aquest últim, és també una reescriptura d’última hora feta per un autor que, amb Ombres (2000), a la ratlla dels 68 anys, iniciava la seva millor època. Una fecunditat, afermada a Temps en blanc (2003; la meva tria si la maleta fos petita), en què el seu estil taciturn, depurat, gairebé oriental, topa amb una temàtica, la senectut, el recompte final de desil·lusions, que el durà a trobar una mena d’estil tardà enormement expressiu.
Però potser, per allò que dèiem, el segle XXI cal buscar-lo entre les noves lleves. Una mica a condició que no siguin massa incipients (hom sospita que de Maria Sevilla, Gabriel Ventura, Carles Dachs, Laia Carbonell, Irene Solà o Jaume Coll Mariné n’haurem de parlar d’aquí a vint anys): un llibre com Deix on dir (2012), de Núria Martínez Vernis, té potser aquesta rotunditat que ens permet tornar-hi un cop i un altre. D’entrada, per la inexhauribilitat: relat oblic d’una temporada a l’infern, les seves quatre parts en vers o en prosa, són més comprensibles globalment que intel·ligibles en el detall. Els hermeneutes d’aquí a cent anys encara tindran on sucar-hi. Si bona part de la poesia escrita per dones (i part de l’estranger) s’ha redactat a l’ombra de Maria Mercè Marçal, incrustant imatges de concreció anatòmica en contextos de vaguetat críptica, Martínez Vernis transfigura aquests mateixos elements fins a desfer-se del recer marçalià, deixant-lo irreconeixible, més proper a l’ermot on ressonen els versos d’Albert Balasch o Marc Masdéu.
El criteri del pes ens fa mirar amb delit els diaris del Bolló, de Josep Pedrals, una trilogia que al principi no ho semblava, però la mida de la maleta fa que girem els ulls cap a Escola italiana (2003) que també són tres parts, un tot més portàtil que la peripècia del Quim Porta. I allà ja hi ha la lleugeresa (justament) que singularitza Pedrals dins del panorama poètic: la seva és potser la primera aparició, en dècades, d’una proposta que en diríem objectivista, en el sentit de deslligada d’una primacia de la funció expressiva, cosa que també l’allibera de bona part dels clixés postsimbolistes que tots els altres encara masteguem, per apropar-la al barroc, i sostinguda sobre els humors, sobre un hedonisme meditat, valgui la paradoxa; és a dir, sobre un discurs més complex que no sembla a primera vista. És un treball des del rigor formal proper al de Rubén Luzón o Carles Rebassa.
Com el llibre de Pedrals, Stabat (2003) de Víctor Sunyol respira en la frontissa entre vers i prosa: el vers dels poemes que responen als tercets del “Stabat Mater” de Giacopone de Todi i la prosa amb què Sunyol ens permet esbossar-ne un sentit (per molt que aquest passi pel no-sentit), que seria el d’una experiència radical de despossessió. Lluny de la poesia dedicada a embellir sentimentalment anècdotes, molt a prop potser d’aquella que rebrega aquells tòpics postsimbolistes que ja mencionàvem, però salvant-se del perill del kitsch mitjançant la reflexió sobre el llenguatge utilitzat (una astúcia que també trobem en Ramon Boixeda), encara més a prop de l’experimentalisme tardà d’un Carles Hac Mor o un Vicenç Altaió però esquivant-ne amb destresa les apories, Sunyol planteja aquí una gramàtica feta de preposicions, conjuncions i “potser algun adverbi”, un llenguatge que ja no és l’instrument de cap referència externa al propi llenguatge, però que és també un pas més en una recerca incessant. Com Perejaume (que ha publicat, durant aquest temps, els monumentals Obreda i Pagèsiques) o Albert Roig (que ha seguit fent i refent les seves visions, cada cop més narratives), Sunyol té una obra encara en marxa: però Stabat és una fita única.
A la maleta encara hi hauria espai, potser, per a un sisè llibre, forçant una mica les regles del joc. Perquè, si bé Arnau Pons només ha publicat un llibre nou, Llum de ganivet (a banda de reeditar Desertar), alhora ha anat entregant diverses traduccions que són, en certa manera, obra d’autor. Especialment en el cas de Paul Celan: el cicle Cristall d’alè (2014) en seria un bon exemple, d’aquesta forma de traducció entranyada que combina la lectura escrupolosa amb el talent creatiu. I arribats aquí, possiblement a qui llegeix li pujarà la mosca al nas: també en aquest llibre la prosa explicativa (de Jean Bollack o del propi Arnau Pons) ocupa un ampli espai. Podríem sospitar que el motiu de tot plegat és que la poesia es troba en crisi, dubtosa sobre el seu estatut i vigència; però també podríem sospitar que, com tota proposta de cànon, aquesta diu més de les dèries del seu responsable que dels veritables puntals de la poesia catalana del segle.
Fàstic 