La ficció i la història

Girona, un llibre de records, de Josep Pla, comença així:

El meu poble condeixeble i amic Albert Ferrer em demanà l’any 193…, poques setmanes abans de morir, que tingués cura dels seus papers i escrits. Hi vaig accedir de seguida, no sols per l’amistat que tinguérem, sinó perquè Albert Ferrer, essent fill de Palafrugell, com jo mateix, em posava davant d’una situació que no hauria pogut defugir. (…) Hi vaig trobar un manuscrit considerable que em semblà el més acabat de tots els que sortiren de la ploma inèdita del meu plorat amic. Aquest manuscrit és el que publico avui, amb el mateix títol que hi posà Albert Ferrer. (…) Sobre l’estil del llibre he de dir que em sembla plausible: és un estil vivent que conté allò que aguanta un estil: la frase és clara i té relleu, l’adjectivació és precisa, arriscada i divertida. A cada paràgraf, l’autor hi fa acte de presència d’esperit.

Amb tot, és gairebé inútil que digui que no comparteixo una gran quantitat d’afirmacions i de remarques que conté aquest llibre. L’anàlisi d’aquestes discrepàncies, tan naturals, seria massa llarga i fatigosa perquè hom la intenti ací.

La indicació sobre l’estil del llibre és burleta perquè sí: només cal fullejar el llibre per trobar-hi un estil que no és altre que el del propi Pla: “Els porxos us evoquen les formes rústiques: una gerra d’oli, la volta d’un celler, la campana d’una xemeneia, la tenda d’un carro. Tenen les formes del trogloditisme perenne, semblen un erupte [sic] de la terra, un singlot de la terra, una mucositat mineral enorme i delicada”. Narcís Comadira fins i tot indica una contradicció entre “la ploma inèdita del meu plorat amic”, al “Prefaci”, i “he tractat de descriure-les en altres escrits inèdits i no inèdits”, a l’inici del primer capítol. Podem suposar, doncs, que el manuscrit trobat és aquí una ficció, i que els “records” corresponen al propi Pla (tal com se suposa que succeeix amb gairebé tota la resta dels seus escrits). Tenint en compte que Pla no tindria manies a canviar la cronologia de l’epidèmia de grip per quadrar els fets d’El quadern gris, un text presentat com a “propi”, la prevenció resulta enigmàtica. I encara més ho resulta aquest encreuament: un text que es presenta com una ficció explica fets reals (descriu amb enorme precisió la Girona d’abans de la guerra), un text que es presenta com una autobiografia els tergiversa.

Tot plegat recorda els esforços de Philippe Lejeune per definir l’autobiografia, i per distingir-la de la “ficció autobiogràfica”; per a això, li calia definir el pacte ficcional, o novel·lesc, a partir de dos trets: la pràctica patent de la no-identitat (és a dir, l’autor i el personatge no tenen el mateix nom) i allò que ell anomena l’atestació de la ficció. Aquesta última, però, li presenta un problema, evident en l’explicació que en fa: “avui en dia, el subtítol “novel·la” acompleix aquesta funció”. És a dir, és novel·la allò que se’ns diu que és “novel·la” (que, seguint amb Pla, és el cas d’El carrer estret, però no, estrictament parlant, de Girona…). I a partir d’això dibuixa un diagrama segons les possibilitats, incloent-hi aquelles on el nom del personatge, o el pacte vigent, són indeterminats.

Com sol passar, en el diagrama resultant hi ha espais buits: autobiografies on el personatge no es diu igual que l’autor, novel·les on el personatge es diu igual que l’autor, i llibres on ambdues coses, identitat i pacte, són presumptament inexistents. I naturalment, aquestes caselles en blanc són temptadores: Serge Doubrovsky només va trigar dos anys (del 1975 de l’article de Lejeune al 1977) a escriure un llibre, Fils, que és una novel·la però el protagonista es diu igual que ell. I aleshores Lejeune es troba davant un fet inèdit: la identitat del nom ja no serveix, i cal fixar-se en la ficcionalitat. El problema ja l’havia indicat Lejeune el 1975, al principi de tot:

¿Com distingir l’autobiografia de la novel·la autobiogràfica? S’ha d’admetre que si restem en el nivell de l’anàlisi interna no hi ha cap diferència. Tots els procediments que empra l’autobiografia per convèncer-nos de l’autenticitat de la seva narració pot imitar-los la novel·la, i ho ha fet amb freqüència.

El problema seria aquest: la ficció té una natura proteica que, com el monstre de The Thing, de John Carpenter, li permet imitar-ho tot. Perquè encara avui, quan fins i tot un novel·lista professional identifica “ficció” amb “mentida”, cal recordar, per si no s’havia dit, allò que diu Aristòtil a la Poètica, 1451a-b:

L’historiador i el poeta, en efecte, no difereixen pas pel fet que parlin amb metres o sense metres (…), sinó que la distinció rau en el fet que un explica les coses que s’han esdevingut, mentre que l’altre explica les coses podrien esdevenir-se.

Per això mateix, el Napoleó que fa acte de presència a les pàgines de Guerra i pau no és (potser) el Napoleó real, ni tampoc una mentida (perquè existeix un personatge real anomenat Napoleó, que va intentar envaïr Rússia), sinó (i per molt que Tolstoi empri totes les seves armes per persuadir-nos que el que ens explica és real) una possibilitat, un simulacre.

I per això mateix la distinció és tan relliscosa.