La doctrina Parot

(Per un cop, ho copiaré tal qual. Al cap i a la fi, el que va quedar millor d’aquest text són els links. I com que ja ens coneixem, els recomano que per una vegada no els deixin de banda, que els llegeixin ben atentament. No en va, dos d’ells són responsabilitat de dos bons amics meus.)

ratatouille5-600-x-448

Començarem fent una cita: “La crítica no és un afegitó facultatiu, opcional, de la creació literària: la crítica és la literatura. Sense crítica, la literatura senzillament deixaria de ser-ho, esdevindria un inert ús combinatori de paraules, estructures, i formes que acabarien esdevenint fórmules. Sense ser crítica, substantivament crítica, la literatura seria incapaç de reflexionar sobre si mateixa, incapaç de qüestionar-se la seva existència, d’interrogar-se sobre el seu origen, sobre la seva necessitat. Tota obra literària és una intervenció sobre la literatura preexistent, una intervenció crítica; que la seva forma més corrent sigui la de ressenyes i articles no és més que la recerca d’aquell espai on l’escriptor es construeix com pot per a desplegar una idea de la literatura”. Ho deia Antoni Martí Monterde fa deu anys (fa una dècada, quan tots els espais on llegir crítica literària eren de paper), en un article, per altra banda demolidor, de la revista Literatures. Pascale Casanova ho ha explicat d’una altra manera: els crítics (i els traductors) són els creadors del valor literari (i aquí “valor” és emprat seguint de prop la seva accepció econòmica), ells posseeixen “el gegantesc poder de dir què és literari i què no ho és, de traçar els límits de l’art literari, [que] pertany exclusivament als qui s’atorguen, i als qui se’ls atorga, el dret de legislar literàriament”.

Legislar”, diu de passada. La pròpia Casanova observa, just a la vora, que Valéry i Cocteau feien servir el mot “jutges” per referir-se als crítics, i recorda un text de Valéry sobre “aquells experts, aquells aficionats inapreciables que, tot i que no creaven les pròpies obres, creaven el seu veritable valor; eren jutges apassionats, però incorruptibles, per als quals i contra els quals era bonic treballar. Sabien llegir: virtut que s’ha perdut. Sabien escoltar i, fins i tot, comprendre. Sabien veure.” Hi he afegit cursives: suposo que observaran que Valéry empra el temps verbal passat, i parla del saber llegir com una “virtut que s’ha perdut” (va publicar això el 1939). En fi: segurament importa menys l’existència efectiva, ara o el 1939, d’aquests “aficionats inapreciables”, que la manera com Valéry en traça el model: “apassionats però incorruptibles”, bons lectors, bons escoltadors, etcètera. Una sèrie d’aptituds que els permetin postular-se com a posseïdors del “gegantesc poder de dir què és literari i què no ho és”.

Potser aquesta és la punxa més extrema de l’activitat: el judici simple, binari, sobre què és bo, i què no. És allò a què sovint es redueix una crítica: si deixa bé un llibre o no. Però tot plegat és només la punta de l’iceberg: fins arribar a ella, cal bastir uns fonaments, una argumentació. Si aquests manquen, si l’argumentació és feble, si el crític no és un bon lector, el poder que indicava Casanova queda derogat; el llibre que se’ns diu que és una meravella, potser no ho és tant. Vegin, per exemple, aquest article, de la revista Els Marges (continuo sense sortir d’allò que ja existia fa deu anys, fixin-s’hi), que és un exercici absolutament modèlic de crítica de la crítica: una contrastació de les dades precisa, rigorosa, atenta al més mínim detall. Tot plegat necessita, naturalment, un espai: espai per donar exemples, per recórrer a fonts d’autoritat, per explicar-se. Un espai completament renyit amb la instantaneïtat del spot publicitari. L’autoritat judicial del crític, però, és un poder sempre fràgil, sempre amenaçat per la impugnació a través dels canals de la pròpia discussió crítica. Per això mateix és un terreny insegur, relliscós: els valors literaris canvien constantment. I per això els editors, gent que ha invertit diners en un determinat llibre, se’n malfien: més barata però més segura (a curt termini), la cunya publicitària no corre el perill que el seu responsable tingui la pensada de revelar les febleses del teu producte.

En el moment que escric això, hi ha un batibull considerable per l’alliberament dels presos etarres. Busquin per les xarxes: per posar un exemple, acabo de trobar un tuit que diu, literalment: “Si a @agarzon ETA le hubiese asesinado a su padre o a un hermano, o un violador hubiera atacado a su hija, no se alegraría tanto del fallo”. Suposo que ja s’adonaran que aquest text tan èticament discutible permet clarificar un aspecte del Dret penal que resulta meridià en qualsevol país civilitzat (de més amunt dels Pirineus, vaja): els crims no pot jutjar-los una víctima. Hi ha unes incompatibilitats clarament regulades, en això; perquè el fet és que, si al tal Garzón ETA li hagués assassinat el germà, el tal Garzón, en qualsevol estat de dret, no estaria capacitat per jutjar el culpable. De fet, és la mateixa regla de tres per la qual si, donat aquest cas hipotètic, el tal Garzón optés per perdonar el culpable, aquest perdó tindria un valor moral infinitament superior al fet que, posem per cas, l’indultés el cap de l’estat. Ras i curt, un jutge obligat a tractar un tema en el qual ell està implicat crearia dubtes raonables sobre l’objectivitat de la seva sentència; ¿vol dir això que no és incorruptible? Segurament no, però en un país on existeixi la pena capital seria força arriscat donar per fet que ho és.

La literatura, certament, és un espai on no hi ha la pena capital. Val la pena recordar que la majoria d’escriptors sobreviuen a una mala crítica, que el fet no és tan greu. Al contrari: si són escriptors de debò, s’hi fan forts; la complaença és per als mediocres. Igual que val la pena recordar que la major part de crítics destralers tendeixen a guanyar prestigi, més que no pas els crítics bonhomiosos. Perquè el públic vol sang, i perquè no hi ha res més avorrit que un petit univers on ningú diu allò que pensa. Un prestigi, però, el dels crítics destralers, que avui dia ja no significa gran cosa. La literatura en l’àmbit català és, a més, un espai molt petit, on tots els actors es coneixen, de lluny o de prop. ¿Amics? La paraula es pronuncia molt lleugerament: ¿quants dels meus “amics”, donat el cas, rebrien una bala en el meu lloc, per salvar-me? ¿Per quants la rebria jo? ¿A un amic jo li deixaria publicar, alegrement, un llibre on una gallina “va fugir corrents cap a fora”? En realitat, en el nostre context, sovintegen els coneguts, tothom es coneix, tothom s’ha saludat algun cop, tothom es felicita. En el fons, la veritable relació és de guerra: un combat continu per ser millor que els de la vora, per escriure millor que ells, i que se sàpiga. I és justament perquè és així que, en públic, es dissimula. La cosa es du amb més o menys esportivitat (al cap i a la fi, tal com indicava Miquel de Palol fa uns anys, a mi com a escriptor el que realment em convé és que els meus coetanis i veïns siguin els millors possibles, perquè això m’obligarà a millorar constantment), però és així. Tampoc és gaire greu, passa el mateix en qualsevol professió.

En aquestes condicions, una sèrie de canvis i modificacions que seria molt llarg explicar han conduït a una situació en la qual la crítica (i per tant, recordin què dèiem al principi, la pròpia literatura) és una activitat marginal. Una sèrie de publicacions que poca gent llegeix, que donen poc rendiment econòmic i que, mancades dels mecenes habituals (ja no hi ha aristocràcia, l’Estat és una desferra, a les multinacionals, ja ho hem insinuat, no els interessa), fan la viu-viu, com una mena d’espectre d’allò que algun dia van ser. La crítica, com la poesia, ja només la llegeixen els implicats; a diferència de la poesia, i semblantment a la traducció, és una escriptura “derivada”, aparentment secundària, que no llueix tant. Si ets crític avui dia, el teu públic és l’autor, la seva família, la seva parella. I, ai las, la resta d’escriptors; una espècie que té la particularitat de valorar diferentment l’èxit segons si és propi o si és aliè (ja els he dit que hi ha una guerra): si és propi, deriva del propi talent, si és aliè procedeix d’alguna conxorxa. Aleshores, quan l’espai per a la crítica és cada cop més minso, reduït a uns pocs caràcters, i no hi ha espai per buscar pífies de mètrica, inversemblances (o, al contrari, innovacions, meravelles formals), sinó tan sols per aixecar el dit o abaixar-lo, com un emperador romà decretant la sort d’un gladiador, aquesta part del públic s’agafa al que pot. A la conxorxa.

A banda que, en el fons, no m’ho neguin, el que ens agrada a tots és fer safareig.

I veure sang, esclar.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Núvol i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s