El filòsof i els novel·listes

Sloterdijk ho explica a Temperaments filosòfics:

Per més que la majoria dels mortals s’aferrin a les coses provisionals i vegetin en una vida d’ofuscacions i obstinació, per al filòsof de la compleció queda fora de dubte que el cercle de l’autocomprensió de l’esperit ha arribat a tancar-se en alguns individus elevats. Aquesta mena d’excepcions de la petita norma humana són anomenades amb raó, des de la perspectiva de Hegel, “individus de la història universal”, en la mesura que són funcionaris i subjectes de la compleció del món i del saber. Des del punt de vista de l’acompliment i de la compleció, el gran pensador forma una unitat íntima amb el gran home d’acció. (…) Tant en somnis com en la realitat, Hegel hauria pogut plantar-se davant el conqueridor i legislador Napoleó amb la frase: “Jo sóc el pensament de la teva acció”.

La conexió és prou coneguda, amb anècdota inclosa: Napoleó entra a Jena i Hegel, fascinat, el veu passar. Hi veu la fi de la història; és el 1806. Nou anys després, el 1815, Napoleó perdia la batalla de Waterloo. Per allà volta un jove italià arrauxat, Fabrizio del Dongo, que tomba i gira desorientat pel camp de batalla:

Hi havia unes rengleres molt extenses d’homes vermells; però, i això l’estranyà força, aquells homes li semblaven molt petits. Els llargs rengles de l’enemic, que eren regiments o bé divisions, no li semblaven pas més alts que una bardissa. Un rengle de genets vermells trotava a fi d’acostar-se al camí descendent que el mariscal i l’escorta havien començat a seguir a poc a poc, clapotejant pel fang. La fumera impedia que es veiés res del que hi havia pel cantó cap al qual avançaven; de tant en tant, es veien homes al galop destacant-se enmig d’aquella fumera blanca.

Hi ha “unes rengleres”, “homes vermells“, una perspectiva que els fa petits; els soldats clapotegen (en aquesta traducció de Pere Gimferrer) pel fang, una fumera impedeix veure cap on van. Els propis francesos amb qui intenta lluitar li roben el cavall: Fabrizio, farcit de lectures d’Ariosto i de Tasso, es desespera: “De manera que la guerra no era ja aquell noble i comú impuls d’ànimes amants de la glòria que ell s’havia imaginat en llegir les proclames de Napoleó!”

Anys després, Tolstoi tornarà enrere, cap a la batalla d’Austerlitz (de 1805):

Arribat al punt culminant del nostre flanc dret, el príncep Bagration començà a davallar cap a baix, on ressonava un foc continuat i on no es veia res, a causa de l’espessa fumera de la pólvora. Com més s’acostava al pla, més difícil era de veure res, però més sensible es feia la proximitat del veritable camp de batalla.

La batalla ja no és aquell espai èpic on unes forces s’enfronten a unes altres. L’espai transparent d’Homer on hi ha uns déus que decideixen la marxa dels esdeveniments: és un àmbit opac, caòtic, on la fumera, també aquí, ho cobreix tot i obliga a actuar a palpentes: “Era possible, per ventura, discernir en aquell desordre, què havia passat i què no havia passat?” Tolstoi, finalment, s’embranca en llargues reflexions sobre allò esdevingut, negant la possibilitat de bastir una ciència d’allò militar, una pura teoria del caos avant-la-lettre: “¿Quina ciència pot haver-hi en un afer on, com en tot afer pràctic, res no pot ser definit, on tot depèn de condicions innombrables que prenen un sentit precís en un moment que ningú no pot conèixer per endavant?” Aquest “moment que ningú no pot conèixer per endavant” és el final, aquell instant en el qual, vistos els resultats, determinades decisions en semblen la causa. La perspectiva de Stendhal, la de l’individu galdós que al mig de la trifulca no entèn res, és desenvolupada per l’escriptor rus: no hi ha individus que siguin subjectes de la història, un moviment col·lectiu compost de tal nombre de petites decisions individuals, d’ofuscacions i obstinació, que només sabem dir-ne “atzar”.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en El dia a dia, Lectures i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a El filòsof i els novel·listes

  1. Escafarlata ha dit:

    Un apunt, més o menys contra Sloterdijk. L’andova passeja una manca notable d’ironia, que tanmateix Sòcrates posava davant de tota “autocomprensió de l’esperit”. És a dir, ni Sloterdijk, ni el bo d’en Lleó, no entengueren que, per tancar aquest cercle imaginari, per esdevenir subjecte històric universal progressiu o acabat, per ser el pensament de l’acció dels altres, res millor que un polsim d’ironia o, el que és el mateix, res millor que “desconèixer-se completament”, fins al punt que el dubte i l’atzar es fonguin, per exemple, en tota l’obra de Stendhal. O no, ep.

  2. joantdo ha dit:

    Home, Sloterdijk, com si diguéssim, passava per allí parlant de Hegel. I en parla molt bé, i amb ironia, crec, i tot plegat a mi em donava la forma d’encetar el meló. En canvi, veu, Tolstoi d’ironia no en gasta gaire, no. Una possibilitat aquí era treure a passejar Berlin, que també parla d’això: allò dels eriçons (que només saben una cosa) i les guineus (que en saben moltes), i Tolstoi com a guineu que vol ser eriçó però no se’n surt. M’hagués allargat massa, però hagués acabat parlant de com, al final, Tolstoi (i el personatge que, aquí, més se li assembla, Bezukhov) acaba trobant la veritat en la senzillesa d’un personatge del poble, “inculte”, incontaminat. D’una manera literàriament potent, quant a la presentació del personatge, però no gaire convincent filosòficament (Berlin ho explica millor).
    Però que bo que és Stendhal, sí!

    • RG ha dit:

      Té tota la raó amb això de la ironia. Ironia i desacord radical, hi ha en el capítol de Sloterdijk sobre Hegel, tot i que cap d’aquestes dues coses no exclou l’admiració. El text s’acaba així: «En endavant, els pensadors encara fascinats per la màgia de la compleció, ¿poden fer altra cosa que alertar de si mateixos els seus clients? ¿No es tracta, ara, de madurar per arribar a la immaduresa? Recordar Hegel i l’esplendorosa misèria dels seus èxits pot ser útil per entendre per què, en la disputa metodològica dels metges universals, alguns filòsofs, posthegelians i no hegelians, encara tindran coses a dir, encara que siguin molt més modestes.»

      Tot i que s’entén què vol dir quan vostè es refereix a l’èpica, em permeto fer una precisió ociosa sobre el camp de batalla homèric. Més que un espai transparent, el veig com un espai on tot de déus irascibles s’enfronten els uns als altres intentant afavorir els seus mortals predilectes amb trucs ben poc honorables, i on ni els déus ni els mortals no saben mai ben bé què passarà, i quan ho saben no poden fer res per treure profit d’aquest saber. Zeus mateix, per esbrinar qui guanyarà la guerra, ha de treure una balança i pesar els «genis de la mort» dels troians i dels aqueus. És cert que en Homer hi ha una cosa que dóna sentit a tot plegat: la fama immortal que recompensarà els millors. Però és una recompensa només verbal, la de ser cantat en hexàmetres pels rapsodes. Es tracta d’allò tan bèstia que diu el mateix poema: els déus envien desgràcies als mortals perquè els poetes puguin cantar-les. No hi ha pròpiament un sentit de la història, com en Hegel. Diria que el trapella aquest té més a veure amb la Bíblia i amb la providència cristiana que amb Aquil·leu.

      I això em porta a una altra banda. En el seu text s’insinua una contraposició entre dos tipus de guerra: la que enfronta herois orgullosos del seu nom i la que barreja masses anònimes. I aquí s’hi superposa una altra dualitat: la història com a sentit i la història com a caos. Però és perfectament imaginable una visió de la història com a sentit aplicada a una guerra de masses caòtiques i amorfes. Les guerres ideològiques de l’època contemporània han estat això, almenys als ulls de bona part dels implicats. Perquè arriba un moment en què el veritable subjecte de la història és la massa, no l’individu. Però això ens portaria força lluny del seu text.

      És un plaer tornar-lo a llegir per aquests espais eteris.

      • joantdo ha dit:

        No seria tant dos tipus de guerra, com dues visions del mateix fenomen: des de dalt (tal general empra tal tàctica, li surt bé) o des de baix (tal capità ordena tal tàctica, els soldats fan el que poden, i a sobre una mica despistats perquè la nit anterior van fer barrila).
        Veig que he fet curt: per a Tolstoi (i per a mi) part del problema és perquè algú com Napoleó (i des de la perspectiva que el veu ell, força denigratòria) pot mobilitzar tal gentada. És a dir, hi ha un caos de mil accions entotsolades que, totes juntes, com els mil accidents del terreny que fan que una bola caient per un pendís vagi a parar a un lloc que ens resulta imprevisible, provoquen un resultat. La invasió de Moscú, per exemple. I tot seguit la retirada dels francesos. Un resultat que supera totes les previsions i decisions i estratègies. Suposo que aquest és moment del canvi de subjecte que vostè diu.
        Allò que m’ha encuriosit, però, és la manera com Tolstoi comença explicant una història, i poc a poc va enredant-se en un gavadal de reflexions. No faig cap spoiler si explico que tot el final de la novel·la (ben bé 30 pàgines) són reflexions sobre la relació entre llibertat i necessitat. Per a que després diguin que Musil va introduir l’assaig en la novel·la!
        I el plaer és mutu.
        j.

  3. Escafarlata ha dit:

    El camarada Tòlstoi joseplanejava, però sense gota d’ironia, crec:

    “Una abella posada damunt d’una flor pica un infant, i l’infant tem l’abella, i diu que les abelles no tenen cap més missió que picar els homes. El poeta admira l’abella que es posa damunt la flor, i diu que el paper de l’abella és el d’extreure el nèctar de les flors. L’apicultor, havent observat que l’abella recull el pol·len de les flors i el porta al rusc, afirma que la missió de les abelles és la de fer la mel”. (TOLSTOI, L. Guerra i pau. Barcelona: Edicions 62, 1983. La traduccí és de l’any 1928, d’en Carles Capdevila, però revisada l’any 1960.).

    L’ironia de Sloterdijk, a mi em sembla, més aviat, mofa en diferit. Però jo de filòsof no en visc. I escolti: aquest bloc de vostè em fa perdre molt de temps, i això sí que ho amaneixo amb una fina, translúcida i bonhomiosa ironia.

  4. Retroenllaç: La ficció i la història | Fàstic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s