El nom de l’autor

6a00d83462eb8d69e2014e8afbe0ec970d-800wiTot sovint, quan hom parla del narrador i (alhora) protagonista d’A la recerca del temps perdut, en diu “Marcel”. La base la dóna la pròpia obra, en la major part de la qual l’individu en qüestió és un simple jo, no denominat de cap manera fins a la cinquena part, “La presonera”. I en realitat, després de “La presonera”, aquest nom ja no torna a sortir. Tanmateix, la manera com el narrador ens el suggereix és ben curiosa; el narrador, que té a casa seva la seva estimada Albertine (la “presonera” del títol), ens explica el plaer que sent de veure-la dormir i de veure-la despertar-se, i detalla què és el que deia la noia en tornar en si (cito per la traducció al castellà de Carlos Manzano):

Recuperaba el habla y decía: “Mi…” o “Mi querido”, seguidos uno y otro de mi nombre de pila, lo que, al atribuir al narrador el mismo nombre que al autor de este libro, habría sido: “Mi Marcel”, “Mi querido Marcel”.

Més tard, Albertine li envia una nota a través d’un ciclista, i el nom torna a aparèixer, sense tants preàmbuls:

un ciclista me trajo una nota de ella para que tuviese paciencia y en la que había estas amables expresiones que le eran familiares: “Cariño mío y querido Marcel, voy a llegar más despacio que este ciclista, cuya máquina me gustaría mucho coger para llegar antes a tu casa. ¿Cómo puedes creer que pueda estar enfadada y que algo pueda divertirme tanto como estar contigo? Sería muy agradable salir los dos juntos, más aún lo sería no salir nunca, si no es los dos juntos. ¡Hay que ver qué ideas se te ocurren! ¡Qué Marcel! ¡Qué Marcel! Totalmente tuya, tu Albertine”

I això és tot. Tornem, però, a la primera aparició, als seus preàmbuls: “seguidos uno y otro de mi nombre de pila, lo que, al atribuir al narrador el mismo nombre que al autor de este libro”. És a dir: “si atribuïssim al narrador el mateix nom que a l’autor d’aquest llibre, Albertine diria Marcel”; “Marcel” apareix com una mera hipòtesi, un exemple de nom possible allà on, en unes altres condicions, podria haver-n’hi qualsevol altre (per exemple: “si atribuïssim al narrador el mateix nom que a l’autor d’aquest post, Albertine diria Joan”). La pròpia complicació de la frase pot dissimular un parell de detalls. En primer lloc, el narrador dóna per fet que ell no és “l’autor d’aquest llibre”; en segon lloc, derivat del primer, sap que hi ha un “llibre”, que ell forma part d’un llibre que nosaltres estem llegint. El segon detall és molt semblant a aquella frase de 24 hour party people en què el Tony Wilson interpretat per Steve Coogan indica que una escena anirà als extres del DVD; cent anys després de Proust, un gir així ha esdevingut una mena de broma autoconscient, un acudit. A la Recherche, ens avisa que hi ha un llibre, i que aquest llibre sembla no coincidir amb l’acte de narració dut a terme pel narrador; en altres paraules, que “l’autor del llibre” no és el “narrador” (el qual sí que és el protagonista, aquell al qual anomenarien “Marcel”).

Però que podríem, posem per cas, dir-li “Marcel”.

Aquesta entrada s'ha publicat en Lectures i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s