La Diada a Rijeka (i 5)

9.

(Zagreb. No ser-hi)

Les tres últimes nits, les passo al Museu d’Art Contemporani de Zagreb, al barri de Novi Zagreb, una mena d’Hospitalet de Llobregat de la ciutat, de la qual està en certa manera separat per un ample riu. El barri té una certa mala fama de ciutat-dormitori; tanmateix, és ple de jardins, d’amples espais buits. A les nits, els voltants del museu s’omplen de jovent que beu, fuma i fa petar la xerrada, alguns d’ells dins l’enorme porxo del museu. I, com si patinar vora els museus d’art contemporani fos un costum internacional, a l’esplanada del davant hi ha skaters tot el dia. Però no gaires.

M’expliquen com agafar l’autobús, però decideixo anar i tornar a peu. És mitja hora. Són tres dies de vagareig absolut, quedant de tant en tant amb algú (o fins i tot trobant-me’l inesperadament, especialment per l’Ulica Ivana Tkalčića, que és on va a parar tothom). O sec, em demano una cervesa, la tèbia cervesa del silenci, i miro. N’hi ha per mirar una bona estona: aquí serveixen unes enormes botelles de mig litre. Amb el cafè, serveixen un got d’aigua (la qual és gratis; els croates estan orgullosos de la qualitat de la seva aigua, que beuen directament de l’aixeta). I ser de poble ja ho té, això: no te’n cansaries, de mirar gent desconeguda. No saber què diuen hi afegeix un interès afegit: igual que un sord, t’adones més del llenguatge gestual. Per molt que aquí no sigui tan espectacular com a Espanya. La gent gairebé no es toca (cosa que a mi, personalment, m’ho fa tot més còmode), i no gesticula tant. Això també alleuja.

Són tres dies, també, durant els quals no tinc cap notícia d’allà. Cosa que és un descans. És, igual com amb les dues espanyoles de l’autobús a Split, com haver fugit. Ser estranger, ser un altre. Tres dies per a mi, per estar pràcticament sol. I que ningú sàpiga mai què he fet, on he anat. Ni ser d’enlloc.

i 10.

(1 d’octubre. Bosnian Girl)

“Bosnian Girl” és una obra de Šejla Kamerić inclosa al museu. També una d’aquelles demostracions palmàries que, en qüestions d’obres d’art, la reproducció mecànica no sempre serveix. No tant per una qüestió d’aura com pel fet que, aquesta imatge que veuen aquí sobre, petiteta, en realitat ocupa tot un pany de paret, el qual en virtut de l’arquitectura ocupa el que serien tres plantes de l’edifici. Molts metres quadrats, vaja. És una obra, de fet, monumental. El text ve d’un graffiti, escrit per un soldat holandès de l’ONU en una paret dels barracons de Srebrenica. I dóna fe del fet que, aparentment, aquí les dones bòsnies són molt semblants a la imatge que a Espanya ens fem de les portugueses. En canvi, la imatge mostra una noia indubtablement bella (és un autorretrat; Kamerić és bòsnia); l’expressió desafiant sembla respondre al tòpic, impugnar-lo.

Una cosa que sempre m’ha distanciat dels textos de Gaziel (dins la seva prosa esplendorosa i la seva enorme cultura) és la seva perspectiva sobre la nació, centrada en un pressuposat caracter propi dels pobles. Frases com: “Als catalans, en general, i sense ells poder fer-hi més, tot el que és quixotesc els repugna, i en canvi els atrau irresistiblement tot el que és enraonat, assenyat, pràctic, productiu i pacífic”. Al principi de la frase, “en general” és una reserva feble; aquí s’està reblant el tòpic (aixecat encara amb més fermesa per Josep Ferrater Mora) del seny. No crec que per ser català jo hagi de ser d’una determinada manera, sense jo poder fer-hi més; l’única cosa inevitable, de fet, és ser català, sobretot als ulls de la gent que no ho és (i que a partir del fet que sóc català pressuposa que sóc enraonat, assenyat, pràctic, productiu i pacífic). Per contra, conec prou casos d’eixelebrament en individus catalans. Ara mateix, després d’anys parctematitzant el país, convertint-lo en un simulacre sense valor afegit, l’única resposta que donen els qui manen (els qui hem votat) és insistir en el mateix error: construir (encara més) una cosa anomenada Barcelona World (en cap de les llengües cooficials: en anglès) a Tarragona.

Perquè la descripció psicologista dels pobles que empra Gaziel també obre pas a una mena de personificació del col·lectiu com si fos un sol individu. Un espanyol quixotesc i baixet, un alemany fàustic i ros, un francès enginyós i amb bigoti. I aquesta simplificació es gira sovint en contra dels qui realment són els individus. Un bon dia passes de ser assenyat a ser insolidari, de ser pactista a ser victimista. El procés, de la mateixa manera que el país s’està transformant en un simulacre de si mateix, et tanca dins una il·lusió. T’embolica en guerres que no has triat, contra enemics que no has triat. En dilemes que no has triat. Com una confusió dins la qual la pròpia llibertat de raonar es perd (i per això tampoc m’agraden les multituds; allà t’hi fons amb el col·lectiu). S’hi perd la llibertat d’observar que, el mateix dia que hom decideix avançar les eleccions (en lloc de plantejar un referèndum), està demanant el rescat a l’Estat, al mateix Estat respecte al qual està demanant unes vagues estructures estatals. Que no és la llibertat de tenir sempre raó (quelcom que és més aviat un deure, una obligació que es paga, ni que sigui al preu de reduir les pròpies paraules a una ironia tova, lleugera, sense importància ni responsabilitat ni valor falsable), sinó la d’equivocar-se. Segons l’Alcover-Moll, de fet, el sentit arcaic d'”il·lusió” és ‘burla’; en segon lloc, ‘error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença’; en tercer lloc, ‘esperança sense fonament real’; i en quart i últim lloc, com a vulgarisme, significa ‘engrescament en realitzar una cosa esperada amb afició’ (al qual l’IEC proposa com a variant ‘engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa’, i l’Enciclopèdia ‘alegria, entusiasme, que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable’).

L’altra opció, a banda d’aquella llibertat d’equivocar-se, és la seguretat de saber que totes les noies bòsnies tenen poques dents, bigoti i mala olor. El paradís de l’absoluta certesa.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en El dia a dia, La Diada a Rijeka i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s