(Ben aviat, potser em caldrà sentir més d’un cop que en un determinat text hi ha una badada. O potser no: sense que ningú me n’hagi fet retret, això que veuen a continuació va sortir ahir, molt ben acompanyat, amb un error de picatge que transformava “matriu” en “matiu”, i que és tot responsabilitat meua. Sigui com sigui, si durant els propers mesos en llegir un determinat text senten l’impuls de dir-me que “raïm” és un mot masculí, recordin que jo ja els havia avisat. O busquin, que és gratis: http://dcvb.iec.cat/)
El mot “raïm” em resulta fascinant, mirat des de l’Alcover-Moll. O, si cal ser exactes, els mots. Perquè hi ha un “raïm” masculí, derivat del llatí “racēmu“, i hi ha una “raïm” femenina (i, si hem de ser estrictes, arcaica, antiquada) que ve de l’àrab “raḥim“. I aquesta “raïm” significa ‘matriu, úter’, mentre el “raïm” mascul·lí és tot el que vostès ja s’imaginen, amb totes les seves variants (moscatell, garnatxa, afartapobres), amb totes les seves ramificacions, amb les accepcions metafòriques que s’allarguen al llarg de línies i més línies, com fruits múltiples que sembla mentida que hagin sortit d’una sola matriu.
Fàstic 