La història que ens explica El ruletista, de Mircea Cărtărescu, potser no és tant la del personatge del títol, l’individu que, portant el joc de la ruleta russa al seu grau màxim de gosadia, el destrueix, com la del narrador que ens la intenta explicar, un escriptor vell que havia conegut el ruletista quan tots dos encara anaven a l’escola. Un escriptor d’èxit que descriu així la seva pròpia obra:
Allò que més me’n sorprèn ara és el contingut “idealista”, “delicat” d’aquells llibres, el d’annunzianisme fastigós en què em rabejava. Meditacions nobles, gestos principescs, brodadures de seda, mots d’esprit rutilants i un narrador savi, omniscient, que feia, amb la substància insubstancial de les seves històries, milers de malabarismes primorosos (tradueixo del castellà, des de la traducció de Marian Ochoa de Eribe)
És una obra a la que, de bon antuvi, diu haver renunciat. Com sempre, aquesta renúncia a la literatura és una trampa (que ell mateix admetrà al final del relat); contra la presumpta impostura de la literatura (“la literatura no és el mitjà adequat per dir quelcom de real sobre un mateix”), s’aixecaria allò que no ho és, la veritat que ens anuncia en el seu relat sobre el ruletista, tot i que sigui una veritat força més inversemblant que les fantasies dels seus llibres. Però aquí supera la tan tòpica estratègia retòrica. És la proximitat de la mort, explica, la que el du a explicar-nos aquesta història; i és la mort el lector imaginari a qui l’adreça. I aquí recorre a Rilke:
Quan es tracta de sang, impera el silenci. Tots han callat, potser cadascun dels testimonis haurà deixat en morir uns folis tan inútils com aquests, als quals seguirà, amb un dit esquelètic, només la mort. La mort individual de cadascú, el bessó negre que va nèixer amb ell.
¿Per què, però, escull la història del ruletista? Potser, explica, ell mateix va ser l’únic amic que va tenir el ruletista, un perdedor nat, un individu insignificant que només va arribar a ser algú mitjançant una argúcia jugada contra l’atzar. Miseriós, caigut en la més absoluta degradació, l’amic del narrador esdevé un d’aquells tipus embolicats en les sinistres apostes de la ruleta russa; només que, en el seu cas, no hi ha manera que es mori. La vida paral·lela d’ambdós individus, narrador i ruletista, la sèrie dels seus encontres, fa que es reflecteixin, com dos bessons. Com si les seves activitats no fossin, en el fons, tan diferents.
Més tard, un cop ha esgotat el cercle perfecte del seu relat, el narrador ens confia el seu propòsit, que no és altre fer un envit contra la mort, subsumir-se dins un joc molt semblant a aquell a través del qual el Ruletista, oferint-se a l’atzar com qui llença un cop de daus, l’anul·lava. I és com si només allà tingués sentit la literatura, ja no com a impostura, sinó com a joc a tot o res. És un joc ambigu, obscur, perquè aquesta altra vida dins la qual se subsumeix és, com en l’urna grega de Keats, una forma de no-vida, molt semblant a la mort:
Amb aquesta història em fabrico un aquari, el més miserable, perquè no m’interessa un aquari ornamental en el qual ell i jo, garantia cadascun de la realitat de l’altre, intentéssim sobreviure com dos peixos semitransparents, amb els batecs del cor visibles, arrossegant al nostre pas un finíssim enfilall d’excrements. (…) Però hi ha un lloc al món on allò impossible és possible, es tracta de la ficció, és a dir, la literatura. Allà les lleis del càlcul de probabilitats poden ser infringides, allà hi pot aparèixer un home més poderós que l’atzar. El Ruletista no podia viure en el món, cosa que és en certa manera una manera de dir que el món on ell vivia era fictici, que era literatura. No en tinc cap dubte, el Ruletista és un personatge. Però aleshores jo també ho sóc, i aquí no puc evitar mostrar-me exultant d’alegria. Perquè els personatges no moren mai, viuen sempre en el seu món que és “llegit”.
Fàstic 