7.
(Dones i maricons. 22 de setembre)
És el primer cap de setmana que no tinc res a fer que no sigui escriure. Successivament he anat a visitar Bakar (un poble preciós) i Split. Però aquest cap de setmana l’única cosa a fer és escriure, anar complint la planificació (deu pàgines al dia) decidida d’antuvi. Per altra banda, ja fa tres setmanes que hi sóc, i l’enlluernament turístic comença a cedir, la novetat comença a perdre’s. Ja conec els topants, fins i tot ja m’he fet una ruta fixa de bars on passar el vespre; perquè escriure més de deu hores seguides és una tortura.
A l’ordinador, però, com si fos un got d’aigua, esclata una tempesta. Un grapat d’escriptors han enviat una carta a un diari, protestant per un article publicat a mitjan agost. Amb un hàbil joc de mans, la frase: “Creiem que un diari com El Punt Avui no es pot permetre tenir col·laboradors que no assoleixin el mínim indispensable d’ètica comuna per escriure a la premsa”, interpretada prou interessadament com una invitació a acomiadar l’articulista, propicia un joc victimista que s’allarga tot el dia per totes les xarxes possibles. Explicar-ho tot seria més llarg que un dia sense pa: tot arrenca fa sis anys, amb un llibre d’aforismes, un dels quals va ser reproduït en una revista que, en certa manera, ja no existeix. I passa per un llibre de 430 pàgines que l’autor de l’article estival no va llegir (perquè el llibre ja li respon); un volum massa prolix, que guanya molt quan transcendeix l’aforisme que, com l’aleteig d’una papallona, ho va provocar tot, per plantejar (als textos d’Arnau Pons, d’Antoni Mora, de Josep Maria Lluró) una mirada més àmplia cap a un fenomen: la hiperinflació dels discursos. A l’endemà, la cosa ja ha derivat en elevats arguments filosòfics: “ets un miserable”, li diu algú a algú que diu que està d’acord amb la carta. “Covard”, a algú altre que opta més aviat per riure-se’n. I de moment, la cosa mor allà.
Em diverteixen, aquestes discussions. Sobretot abans que arribin al nivell del “miserable” i el “covard”; m’encanta llegir textos amb els quals no estic d’acord, buscar-los el capgirell. M’encanten les controvèrsies. Allà s’hi generen les més excelses teories. Però d’alguna manera, m’adono que tot plegat és soroll. La manifestació de la Diada ha anat precedida, acompanyada i seguida per tot un cor (i no ens enganyem: ara mateix jo en sóc un més) de gent que deia la seua, que sovint era la mateixa (sobretot a nivell interjeccional) i no passava de la funció fàtica. Tot l’intercanvi d’arguments i insults que acabo de descriure passa per una revista, un diari (en paper i digital), un llibre, un blog, Facebook i Twitter. Sis espais diferents, plens de gent que en diu alguna cosa. I amb la sensació que tot es pot dir. De vegades, sense ni preocupar-se per raonar-ho, i sense aquella forma d’autocensura anomenada “responsabilitat”. Com a molt, més que arguments acabem trobant excuses (des de dir “era una ironia!” fins al victimisme ploramiques), argúcies per caure de peus i acabar tenint raó (independentment de quina sigui). El resultat és un batibull de discursos.
Jo no deixo de relacionar-ho amb el recull de frases bàrbares que trobaran al perfil “Despertem el poble“. Que mai no he tingut gaire clar a què obeeix.
8.
(La síndrome Fabrizio del Dongo. El soldat Švejk)
Tinc una creixent sensació que un amic anomena, encertadament, “síndrome de Fabrizio del Dongo” (per entendre a què ve, no els cal ni canviar de blog): veig tot de coses però no sé cap on van. De cop el món ens fa cas. El president, posat a respondre d’alguna manera al clam popular, convoca eleccions avançades. El Grup Godó sembla recolzar la idea (i, si La Vanguardia ha durat tants anys, és per aquesta capacitat de pujar al carro adequat en el moment adequat). La gent d’esquerres resta atònita. Mentrestant, hi ha menys metges, menys mestres, i hom ha proposat donar un premi nacional als escriptors castellans. Tot de coses em resulten incomprensibles, paradoxals, i tinc la sensació que no és pel fet de mirar-les des d’una pantalla llunyana a estones lliures. Que si fos allà tampoc entendria res. Com si el joc real, la veritable batalla, el moviment atzarós de les tropes, les petites casualitats que determinen el joc històric, se m’escapessin. Perquè al capdavall sóc un no-ningú.
Qui em fa d’hoste principal aquí a Rijeka, Nikola Petković, va regalar-me un llibre seu traduït a l’anglès, A Central Europe of our own. És una mena d’aproximació postcolonial (i anti-essencialista) al problema d’Europa Central, un territori la narrativa del qual sobre la seva pròpia identitat ve imposada des de fora, des d’un poder dominant llunyà. Un bon tros del llibre examina el cas del soldat Švejk, creat per Jaroslav Hašek; un individu txec, un no-ningú que ven gossos de pedigrí falsificat, que és obligat a lluitar a la Gran Guerra dins l’exèrcit austrohongarès. Tradueixo de l’anglès:
Mirant-ho en termes de dialèctica hegeliana, la relació entre Francesc Josep i Josef Švejk és la mateixa que hi ha entre un amo i un criat. L’esquema teòric produït per les narratives colonials de la Cort negava l’existència de tot allò que estigués fora del sistema. És precisament per aquesta negació que tota la conquesta d’Europa Central va esdevenir alhora possible i real com a h/Història. Convençut que les fronteres del seu imperi contenien l’únic univers existent, el colonitzador que estava envaïnt Europa Central entrava en un espai on no existia “res” – un espai de buidor històrica, legal i cultural. Però, en lloc de ser una perfecta narrativa colonial en acció, en repetir dins el sistema el mateix acte performatiu de reduccionisme absolut, aquest assolia qualitats absurdes. (…) La mateixa negació del món exterior, reflectida pels ulls d’un soldat ras presumptament dement de l’exèrcit imperial, també revelava tota l’absurditat d’un sistema tan injust.
Perquè allò que fa Švejk és, estrictament, complir literalment les ordres que li donen. I fer-ho condueix sempre al desastre (és l’hora de dir-ho: la novel·la de Hašek és el llibre amb el qual he rigut més en ma vida). Incapaç d’oposar un discurs al discurs dominant (com encara intenta fer Josef K.), situat en una posició perifèrica semblant a la de Fabrizio del Dongo, Švejk l’assumeix fins a les últimes conseqüències. Amb la mateixa lògica que, per demostrar que un semàfor està mal posat, cal obeir les seves indicacions, no pas saltar-se’l. ¿Cal recordar que qui està enfonsant el capitalisme és gent que el defensa a mort?
Potser, davant la incertesa sobre què està passant, es tracti de fer això. Com deia Foix, “ja tindràs feina!”
Fàstic 