5.
(Ibro Hasanovic. La llengua)
L’explicació a Split ja m’ha calgut esbossar-la dies abans, de molt diverses maneres. De fet, aquí hi ha una enorme curiositat pel tema, per saber què fem, què volem fer. Al cap i a la fi, ells ho van fer abans (però d’una altra manera) Per exemple: jo, aquí, a banda de fer recitals i xerrades, hi sóc sobretot escrivint. Visc en una residència per a creadors, un pis enorme, sense televisió, amb un ordinador vell. Durant la primera setmana, estic sol; la segona, arriba un altre artista, un noi anomenat Ibro Hasanovic. És bosni, però viu a Brusel·les. El primer dia baixem vora el port a menjar un arròs negre, fem les presentacions. I em pregunta per la cosa independentista. Jo, més o menys, li explico que és tot una qüestió econòmica, que la cosa està fatal. Que, tal com ho veig, Catalunya podria desaparèixer ben aviat (i realment, encara ara, ho penso així). Ell respon, sempre en anglès:
-Però, ¿i la llengua?
-Què vols dir?
-El català. Vosaltres parleu català, oi?
-Sí, deunidó. Tot i que cada cop menys, i cada cop més contaminat pel castellà.
-Doncs és això el que no heu de perdre. Mentre parleu català, existireu. Encara que no tingueu ni un duro. ¿O és que, si mentre esteu en procès d’esdevenir independents, la situació econòmica es resol, abandonareu la idea? El que heu de fer és mantenir el català, que és el que sou vosaltres.
Cosa que no em tranquilitza, no.
6.
(11 de setembre. La manifestació)
Cal admetre que, encara que hagués estat allà, a la manifestació jo no hi hagués anat. Hi havia la cosa de la distància (tot i que del meu poble també ha sortit un autobús), però no pesa gaire: al cap i a la fi, des que visc a La Sénia, sempre he pujat un cop al mes a Barcelona. No, la distància no és un problema. Probablement, si hagués estat allà, hagués pujat a Barcelona, a veure què diu Roger Pelàez a Robadors 23; però no m’hagués barrejat amb la manifestació. No m’agraden les gentades, ni els càntics, ni les banderes.
En realitat, però, fa exactament onze anys en vaig encadenar dues. Una el 10 de setembre de 2001 a la ciutat on viu l’Ibro, Brusel·les, l’altra el dia 11 (amb les Torres tot just enfonsades, i tothom convençut que esclatava la tercera guerra mundial) a l’Ampolla, totes dues contra el PHN. Igual que un amic meu sempre recorda la seva estada a Gènova, jo sempre recordo aquella època. Recordo sobretot les batusses entre el PSC i ERC per aconseguir aquella bossa de vots; i la frustració final quan, després del canvi de govern espanyol, al PHN el van batejar Xerta-Sénia i van seguir fent-lo (perquè no han deixat mai de voler fer-lo). Però en certa manera vaig acabar-ne cansat. O sigui que avui, si hagués estat a Catalunya, no hagués anat a la manifestació. Hagués anat a veure el Peláez. I, exactament igual que he fet, hagués estat a l’aguait de què passava; mirant el Twitter i les edicions digitals dels diaris en aquest ordinador vell que, de tant en tant, es penja i, sobretot, m’obliga a estar callat perquè no té accents ni ces trencades. Com en l’episodi aquell on Homer es trenca la mandíbula i, incapaç de parlar, descobreix les bondats d’escoltar els demés, em cal restar mirant què passa, mentre amb una altra part del cervell vaig fent la meva feina.
No hagués anat a la manifestació, tot i que hi estic d’acord. Dec ser una minoria silenciosa, ves.
Fàstic 