Portes al camp

La cosa ha succeït sense gaire rebombori. Tot i que clar: el fet que una gent demani al seu govern autonòmic que exigeixi disculpes al teu govern autonòmic per una cosa que has fet tu, això no passa cada dia i sempre impressiona. Tot va començar així: tal dia farà un any, el parell d’herois que governen Edicions Sidillà van fer-me un encàrrec: participar en un llibre dedicat a pobles abandonats, ocupant-me dels que hi ha a les Terres de l’Ebre. Després d’una investigació, de buscar infructuosament un poblet anomenat el Carrascal, d’anar a la Miliana i descobrir-hi nens jugant, de mig resoldre mil problemes conceptuals sobre la noció de “poble abandonat” (que, en la mesura que ho és, ja no té habitualment terme municipal), vaig decidir parlar de Corbera d’Ebre, Pinyeres i Faió. He dit “mig resoldre”: Corbera i Faió són pobles que encara existeixen, on encara hi viu gent, Pinyeres, segons em va dir un home, “mai no ha sigut poble, era una barriada de Batea”. Però Corbera i Faió són pobles que han canviat de lloc: el poble va ser abandonat i se’n va fer un de nou a una altra banda, en un cas perquè els bombardejos de la Guerra l’havien destruït, en l’altre perquè s’hi va fer un pantà.

En el cas de Faió, hi havia un problema afegit: és a Aragó. Però alhora pertany a una zona incerta, difícil de catalogar en termes d’una identitat exclusiva, monolítica. Igual que més al sud tota la zona del Matarranya, la gent hi parla català. La referència per a moltes coses és Gandesa. Tinc per casa un volum de la sèrie “Catalunya Visió“, de Josep Vallverdú i Ton Sirera, concretament el corresponent a “Ribera d’Ebre / Baix Ebre / Montsià / Terra Alta / Matarranya”, de 1969. És en aquest últim capítol que hi surt Faió, no sense una explicació prèvia:

Endins de la província de Terol, trobarem pobles i més pobles on la parla és catalana. Els furs foren d’Aragó, la música del poble és la “rondalla”, però el centre comarcal és Tortosa i els qui parlen castellà solen ésser els funcionaris. La toponímia és totalment catalana, tant més com més antiga fou la nominació; la majoria dels costums ho són també, però el capellà és de parla castellana i el rés no s’ha ensenyat en català. La premsa que hi arriba és majorment la de Barcelona, i els qui emigren van al cap i casal. La capital provincial els deixa força indiferents, car n’estan molt allunyats (Vall-de-Roures, cap del Matarranya, és a més de 200 quilòmetres de Terol), però se us doldran de l’abandonament en què es troben: bisbat de Tortosa, de Terol o de Saragossa, província de Tarragona, comarca del Matarranya… Què són?

Aquesta última pregunta no té resposta fàcil; 42 anys després, menys. Aquella franja incerta ha donat escriptors (Jesús Moncada, Mercè Ibarz, Francesc Serés, Juli Micolau) però la divisió provincial s’ha solidificat. Els 200 quilòmetres de Terol ja no fan el mateix respecte (hi vagin, per cert: Roberto Bolaño tenia tota la raó del món quan deia que el monument més bonic d’Espanya és el Torico). Jo, tanmateix, de mutu acord amb l’editorial, vaig decidir incloure Faió: la seua història és, per altra banda, irresistible. No sabria dir, però, si hi he estat a l’alçada.

I un bon dia va aparèixer això: http://colectivoidentitariodearagon.blogspot.com.es/2012/04/el-colectivo-identitario-de-aragon.html. Ho trobo divertidíssim. Certament, l’il·lustrador del llibre va trobar curiosa la imatge del campanar enfonsat (hi vagin, també: és una visió estremidora) i la va posar a la portada, i certament hi ha un subtítol que parla de “30 indrets oblidats de Catalunya”. Ja veuen, de fet, que l’especialitat d’aquesta gent no és fer títols breus; segons ells hagués calgut afegir un subtítol que indiqués “30 indrets oblidats de Catalunya, el sud-est de França i l’Aragó oriental”. És, però, per la il·lustració de la portada que aquesta bona gent va saber que el llibre parlava de Faió (no diuen res, en canvi, d’Iscles, llibre sobre el qual parla Xavier Lloveras); si haguessin obert el llibre, haguessin trobat aquesta explicació dels editors, a la pàgina 11: “també podríem haver anat més enllà de la Catalunya històrica. No ho hem fet. Però, això sí, hi hem inclòs el nord de Catalunya que avui tanta gent coneix com la Catalunya Nord, i la Franja”. O, a la pàgina 66, “el lloc ambigu on ens trobem: administrativament a l’Aragó, tot (fins i tot l’idioma que parlen) remet a la Terra Alta. No és tan estrany; el meu poble -la Sénia-, administrativament principatí, funciona en molts aspectes com una vila del Maestrat”. I una mica més avall, a la pàgina 83, una senyora de Finestres li diu a Andratx Badia: “perquè açò és que no és ni Catalunya ni és Aragó, sas?”

Com ja dic, vaig riure molt. Encara més quan poc després s’agafaven a la tàctica de “sostenella y no enmendalla”: http://colectivoidentitariodearagon.blogspot.com.es/2012/04/repercusion-y-respuesta-sobre-la.html. El més sorprenent, i torno als problemes conceptuals de decidir què és què, és que segurament no admetrien que entre Catalunya i Aragó hi ha una frontera stricto sensu. Perquè, de fet, no n’hi ha: ni duanes ni filferros. Un cartell quan creues el Sénia, un altre en creuar el Matarranya. Ells dirien que tot és Espanya, i al cap i a la fi és cert. Encara hi ha un detall més: Vallverdú assenyala com a signe aragonès la música de rondalla. Però de rondalla també n’hi havia al meu poble: la música pujava i baixava per l’Ebre, i per això a Tortosa ballen la jota. La sardana, en canvi, no ha triomfat gaire allà. En la mesura que hi ha una frontera, tot hi és inestable, movedís, incomprensible per a la gent que, establerta en un centre monolític, pretendria reduir la identitat a un conjunt de trets monolítics. Perquè la divisió provincial, al cap i a la fi, és un fet recent, de 1833, i molt discutit (fins i tot entre les files liberals a les quals pertanyia Javier de Burgos): una plantilla dibuixada allà on no n’hi havia cap. Tampoc va ser cap gran problema: com va dir algú, la divisió territorial no és una ciència exacta. Existeix, fet i fet, un llibre titulat El Maestrazgo carlista, una guia de llocs de la comarca castellonenca del Maestrat on van succeir esdeveniments destacats de les guerres carlistes. Doncs bé: La Sénia hi és. I ningú s’ha queixat.

Ja els dic: vaig riure molt. Em van semblar uns pobres frikis sense més importància; entestats a establir distincions allà on no n’hi ha, a buscar els tres peus al gat. Allò que Fuster anomenava “requionalistas bien antandidos” (per cert: no es creguin que és casual parlar avui d’això). A convertir el seu estat, l’espanyol, en una mena de zoològic amb gàbies perfectament classificades: aquí els lleons, cap amunt els ebreregionesos, allà els tigres, cap al fons els ximpanzès, allà al terreny pla els aragonesos orientals… Excepte en una cosa: allò que es parla a Vall-de-Roures, a Faió, a Saidí, a Finestres, és inequívocament català. Tant com ho és allò que es parla a La Sénia i en la mateixa mesura que allò que es parla a Buenos Aires és castellà. I dir que a Buenos Aires es parla castellà, o francès a Algèria, o turc a Berlin, no és imperialisme; ningú dirà que per això Argentina forma part d’Espanya o Alemanya part de Turquia. És, senzillament, triar entre descriure la realitat, o girar-li l’esquena i inventar-se un univers paral·lel.

Però poc que m’ho imaginava, que aquests frikis manessin.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en El dia a dia, Fenòmens i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s