Escriptors invisibles

D’Ausiàs March no n’hi ha cap imatge, que jo sàpiga; el presumpte retrat inclòs per Jacomart a la Taula de Sant Sebastià de la Col·legiata de Xàtiva sembla més que dubtós. Ni de Joanot Martorell. O de Bernat Metge. Que jo sàpiga. De Miguel de Cervantes o de Luis de Góngora, sí: meres imatges. N’hi ha de Ramon Llull, que era una mena de Pilar Rahola del seu temps: escrivia per convéncer, s’havia creat un sistema per parlar de totes les coses divines i humanes, i tenia tírria als musulmans. La imatge de Llull, però, és força estilitzada: un home amb barba, i el mite que ell mateix va saber crear. De Shakespeare n’hi ha imatge, però tanmateix (i és ben curiós, tenint en compte que l’home actuava al teatre) en sabem tan poca cosa que hi ha hagut dubtes que existís. En realitat, d’escriptors invisibles no en va haver fins que els escriptors no es van fer visibles: malgrat les aparences, l’actitud de Miquel Bauçà, de Thomas Pynchon, al llarg del temps ha estat més aviat la normal. Allò que importava era el llibre. L’article que cito a continuació (aquest: http://evapiquer.cat/articles/2011/09/40207/) mostra com han canviat les coses:

De la promoció editorial no se n’escapa ningú, o gairebé. Has publicat un llibre? Surt de casa amb un somriure per corbata. I no esnifis coca al carrer, si pot ser.

Marta Rojals: l’autora que no dóna la cara, ni falta que fa

Els guapos tenen la vida més fàcil, és una veritat científicament demostrable, però no consta enlloc que escriguin millor. Hi ha escriptors lletjos o poc fotogènics, i no passa res. Ara bé: si escrius un llibre i tens la sort que te’l publiquen, ja cal que et preparis per fer cara de foto. El procés editorial porta la promoció incorporada de sèrie. El mercat és el mercat, les editorials no són oenagés i no està el pati com per jugar a fer de Salingers.

O sí. La novel·la revelació del curs passat va ser Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. L’autora, arquitecta de formació, es nega a deixar-se veure. Ni fotos, ni focus, ni res. Ja li pots dir que promocionar un llibre és com fer visites d’obres: un peatge que toca pagar. Ella replica que no vol canviar de vida, i no la treus d’aquí. A mi em sembla que la fama dels escriptors és massa reduïda per matar anonimats: que alci el braç l’autor que no pot anar tranquil pel món per haver sortit en una solapa. Però la Marta ho té claríssim. I com que la seva primera novel·la (addictiva, autèntica, deliciosa) s’ha venut de conya, ves qui li diu que amagar-se és un mal negoci.

Per què s’afaitaria el bigoti el Guardiola de la literatura?

Quin rebombori mediàtic a l’entorn del magnífic Jo confesso , de Jaume Cabré. Mai havia vist tantes càmeres a la roda de premsa d’un llibre català. Finalment un autor d’aquí desperta la mateixa expectació que John Irving, i jo que me n’alegro. A alguns els carrega tant soroll promocional, tanta “campanya de focs d’artifici”: juraria que els faria la meitat de nosa, o una tercera part, si el cognom de l’escriptor fos Auster o Amis o Vargas Llosa. Ai, aquest autoodi tan nostrat.

Jaume Cabré és un referent nacional. El Pep Guardiola de la literatura. Quan li disparem preguntes, el novel·lista s’escapoleix de l’escomesa: “He dit que no parlaria de qüestions argumentals i no en parlaré. La salsa del futbol són els gols”. Segons l’editora Ester Pujol, “el Cabré és com el Messi: no saps com s’ho fa, però agafa la pilota i marca”. Deixem escrit de què va la novel·la sense aixafar la guitarra (perdó, el violí): de la pputa vida. Així, amb dues pes. “És un resum extraordinari que no diu re però que diu molt”, avala l’autor a can Basté.

Per cert, en Cabré és prou fotogènic, però li convindria un estilista: a les imatges que publiquen els diaris l’endemà de la multitudinària roda de premsa, la camisa groga malda per sortir-li dels pantalons. S’admeten apostes sobre si l’arribarem a veure amb un new look : va dir a la tele que s’afaitaria el bigoti per la independència de Catalunya.

Sánchez Piñol i Beigbeder: novel·les amb delicte

L’altre escriptor català sense fronteres és Albert Sánchez Piñol. Aquest no s’amaga, però també té les seves manies: es nega a firmar exemplars per Sant Jordi, potser per por que li llancin cacauets. Fa dos mesos, el dia que feia 46 anys, va enllestir una nova novel·la i ho va anunciar al Facebook: “Tinc la sensació que és un d’aquells llibres que no beneficiaran gens l’autor. Però crec que s’havia d’escriure, i m’ha tocat a mi.” De tu a tu, Sánchez Piñol va més enllà en el pronòstic:

“M’apallissaran pel carrer i em tancaran a la presó”, em diu. Caram. Aquest paio ha vist moltes pel·lícules. Com és que la novel·la té delicte? L’únic que se’n sap, per ara, és que es dirà Victus . I que el títol enganya: no està escrita en llatí.

Qui sí que va acabar entre reixes és Frédéric Beigbeder, segons confessa a Una novel·la francesa . La policia el va enxampar esnifant cocaïna al capot d’un Chrysler. “No som com tothom, comandant”, va al·legar ell mentre eixugava amb la bufanda la pols delatora. I va deixar anar: “Som essscrrriptorrrs”. Així, amb esses i erres de més. El van detenir igualment, per descomptat.

El text comença amb una generalització: “De la promoció editorial no se n’escapa ningú”, matisada tot seguit davant el fet que, en principi, l’article parla sobre algú que se n’ha escapat. “O gairebé”, però, és un matís. De moment, la “promoció editorial” de la qual ningú se n’escapa obliga a sortir de casa “amb un somriure per corbata”. Si pot ser. El moviment constant és fer una afirmació per tot seguit matisar-la, i altre cop donar-li la volta. Un mecanisme hipnòtic. Així, per exemple: “Els guapos tenen la vida més fàcil”, es capgira tot seguit: “però no consta enlloc que escriguin millor”, i es rebla: “Hi ha escriptors lletjos o poc fotogènics, i no passa res”. Tot seguit, segona tombarella i tornem tranquil·lament al punt de partença, com si el fet d’incloure els contraarguments eximís, de moment, d’oferir arguments propis: “Ara bé: si escrius un llibre i tens la sort que te’l publiquen, ja cal que et preparis per fer cara de foto”.

Gairebé se’ns escapa una afirmació dita de passada: “la sort que te’l publiquen”. És una manera de dir, com si no es tractés tant de la decisió raonable o raonada d’un editor, sinó de l’atzar (i realment des del punt de vista de l’escriptor pot semblar una qüestió d’atzar; hi tornarem, però). Tot seguit, quatre afirmacions contundents, seguides:

El procès editorial porta la promoció incorporada de sèrie. El mercat és el mercat, les editorials no són oenagés i no està el pati com per jugar a fer de Salingers.

Hem dit quatre, però totes elles són una de sola, excepte la segona,“el mercat és el mercat”, una tautologia que, tot i que presa literalment i descontextualitzada, no vol dir res (“una rosa és una rosa”), en aquest context significa “el procés editorial és el mercat”. Tautologia que té d’altra banda una altra funció: crear una sèrie, un paral·lelisme entre la seva afirmació (“A és A”) i la negació següent (“B no és C”), de tal manera que, implícitament, se’ns diu “tot el que no és A, és C”. És a dir, tot el que no és “mercat” és“oenagé”. Denotativament, cap problema, enllà de la petició de principis (seria igualment demostrable que un escriptor no és una oenagé).

El vademècum habitual afirma:

Una organització no governamental (abreviat en general coma ONG), és una organització privada independent de governs i organismes internacionals que no és creada pels estats. Encara que la definició d’ONG tècnicament pot incloure a les corporacions amb ànim de lucre, el terme sovint s’utilitza de manera restringida als grups de defensa o protecció social, cultural, legal i ambiental les metes dels quals no són comercials. Les ONG usualment són organitzacions sense ànim de lucre que obtenen una porció dels seus recursos de fonts privades. (La cursiva és meua)

Enllà de la pura denotació, tanmateix, ONG ha acabat indicant “caritat”. “Les X no són oenagés” ha esdevingut un clixè per indicar que les X no practiquen la caritat. És a dir, la beneficència envers els pobres. (No és, per altra banda, una idea treta de la màniga. Piquer comença a rumiar-hi aquí, fa cinc anys: http://evapiquer.cat/articles/2007/04/37671/. I aquí, el 2009: http://evapiquer.cat/articles/2009/10/38362/ ho refina encara més. Tal com feia Carner amb els seus poemes, cada dos anys Eva Piquer reprèn les seves idees, millorant-les, polint-les com un còdol al fons d’un riu. És tan sucós que ho transcriuré sencer, ressaltant determinats passatges en negreta:

Diria que no sóc de la mena de gent que s’acosta com sigui als triomfadors (tampoc és que m’atreguin especialment els poetes de mala mort, ep), però ja he conversat de tu a tu amb tres premis Nobel de literatura, i a quatre més els he adreçat preguntes en rodes de premsa, molt concorregudes justament perquè l’escriptor en qüestió havia estat tocat per la vareta de l’Acadèmia Sueca. Això denota, u, que ja tinc una edat (i fa anys i panys que em dedico al periodisme literari), i dos, que no pots estalviar-te els imperatius promocionals ni tan sols quan t’han donat el Nobel. Al contrari: el guardó suec et condemna a ser una persona amb altaveu incorporat. Una situació paradoxal per a aquells autors solitaris, tímids i més aviat antisocials que viuen per escriure però no saben ni volen anar d’escriptors per la vida.

No consta enlloc que els bons escriptors hagin de ser simpàtics, ni que hagin de saber posar cara de foto. Estem parlant d’escriptors, no pas d’actors de Ventdelplà ni de presentadors del telenotícies (sí, ja ho sé, hi ha presentadors del TN que fan novel·les: aquests no guanyaran mai el Nobel). Però el mercat és el mercat, les editorials no són oenagés i no està el panorama com per jugar a fer de Salingers. Si vols dur els cabells llargs, has d’aprendre a conviure amb les puntes obertes. Si vols consagrar-te a escriure, has de tenir clar que després de parir cada llibre et tocarà sortir de casa amb un somriure per corbata, confiant que ràdios, teles, diaris, revistes i blogs t’ajudaran a donar a conèixer la criatura.

Una de dues: o optes per l’estil Larsson de morir-te en acabar la feina (no t’ho recomano: podries prendre mal), o hauràs de passar per l’adreçador de la promoció llibresca. No se n’escapen ni els Nobel.

Observin per altra banda l’inici, també amb un vaivé hipnòtic: “no sóc d’acostar-me als famosos”, “tampoc als poetes de mala mort”, “però què hem de fer, em toca entrevistar premis Nobel”)

Però aquí, la referència a les oneagés és tramposa. En una editorial, un autor produeix (per dir-ho de la manera més neutra possible) un llibre; i l’empresa funciona de mitjancera entre l’autor i el lector, cobrint tot de feines que, sense l’editorial, caldria que realitzés l’autor. Aquestes feines són principalment: edició, impressió, distribució, promoció. A canvi del text original, l’editorial paga una quantitat a l’autor (el discutit 10% del total), la mateixa quantitat que Piquer assimila a la beneficència, és a dir, aquell donatiu a canvi de no-res (que no sigui el propi benestar de consciència). La petita trampa, doncs, esborra l’esforç (si aquest existeix, compte; no el donin per segur) d’escriure el llibre per tal que, tot escamotejant-lo, es pugui exigir a l’escriptor un esforcet més. Concretament, “no jugar a fer de Salingers”. El mot és revelador: “jugar” (més avall, parlant de Sánchez Piñol, en dirà “manies”). Una activitat innecessària, capriciosa, immadura, oposada al “treballar” seriós de qui s’hi juga els pistrincs, de qui realment s’esforça en lloc de limitar-se a escriure. Ja que es tracta, també, de la necessitat per part de l’editorial d’obtenir un marge de benefici que la permeti subsistir. Tot i que, dit sigui de passada, no s’entén, aleshores, perquè “que et publiquin un llibre” té a veure amb la sort, més que no pas amb una decisió raonada, estudiada i meditada, tant per part de l’editorial que fa la inversió com per part de l’escriptor (un aspecte que no es té en compte en assimilar aquest a un pobre que demana l’almoina de ser publicat, per molt que tinguem dubtes raonables sobre el fet que molts escriptors reflexionin abans de publicar segons què). Quan es tracta de diners, fora d’Eurovegas, poca gent confiaria les seves inversions a l’atzar.

(Sigui dit entre parèntesi: “fer de Salingers” és una mena de frase feta que es recolza sobre l’estereotip d’escriptor invisible que, com dèiem abans, és força recent. De tots els possibles, Piquer escull Salinger, que de tots els escriptors ocults és potser el més convencional literàriament parlant, però sobretot el que ha generat més anècdotes, a causa de l’èxit de The Catcher on the Rye. I també per la promoció gratuïta feta per Mark Chapman, clar. Salinger és, fet i fet, l’escriptor ocult que Piquer suposa més reconeixedor, segurament en base al fet que és el que ella més reconeix. Ni Bauçà ni Palàcios. Tampoc Blanchot, Pynchon o Cormac MacCarthy. Tot i que, essent Bauçà un autor català de mort recent sobre el qual també s’han explicat prou anècdotes, i amb un llibre reeditat que en el moment que va aparèixer l’article encara era als taulells de novetats, sobta que Piquer desaprofités aquí l’oportunitat de fer promoció del producte nostrat, i per tant de fer país, en una mostra no d’auto-odi sinó, possiblement, de desídia.)

Amb el canvi de paràgraf arriba un nou giravolt: “O sí”. Ja és el sisè. Com un altre cop de pèndol, hipnòtic. Piquer descobreix una novel·la que ha estat un èxit sense la participació promocional del seu autor. Cal matisar-ho: hi ha hagut entrevistes a la premsa (i en el mateix diari on es publica l’article) amb Marta Rojals, per bé que realitzades per escrit. “Fer el Salinger” és, en aquest cas, negar-se “a deixar-se veure. Ni fotos, ni focus, ni res”. La promoció, el “peatge” (imatge que redunda en tot allò ja afirmat sobre les oenagés: si vols tenir una autopista, se’ns ve a dir, l’has de pagar), s’identifica aquí amb la imatge del rostre de l’autor, amb la seva presència física com a persona. No hi ha promoció ni tan sols quan l’autor s’avé a donar explicacions sobre la seva obra; o explicacions com les citades aquí mateix: “replica que no vol canviar de vida”. Tot el moviment pendular esdevé, en aquesta zona de l’article, un joc de rèplica-contrarèplica, una discussió imaginària entre dues persones, una de les quals condueix el discurs. La rèplica de Piquer apareix marcada clarament: “A mi em sembla…”, per tot seguit tornar a la generalització contundent: “

la fama dels escriptors és massa reduïda per matar anonimats: que alci el braç l’autor que no pot anar tranquil pel món per haver sortit en una solapa.

Només que aquí la generalització xoca amb el discurs previ: ¿l’objectiu de la promoció no és, justament, treure l’escriptor de l’anonimat? Si, tot i sortir a una solapa, no passa res, ¿quina és la funció de sortir a una solapa? Fer-se una foto i que no la vegi ningú, ¿no és perdre el temps? El joc de pèndol acaba indecís: “com que la (…) novel·la (addictiva, autèntica, deliciosa) s’ha venut de conya, ves qui li diu que amagar-se és un mal negoci”.

Un aparent final de tema que deixa el joc a favor de Rojals: tot i no fer promoció la novel·la s’ha venut “de conya” (i, afegiríem, a través d’un boca-orella que té poc a veure amb promocions mediàtiques). És un final, insisteixo, aparent. No entrarem en la qüestió de l’auto-odi (ben dibuixada aquí: http://criticadelacritica.wordpress.com/2011/09/10/el-que-jaume-cabre-ens-pot-dir-de-la-critica-catalana-2/) per passar directament a aquest fragment:

Per cert, en Cabré és prou fotogènic, però li convindria un estilista: a les imatges que publiquen els diaris l’endemà de la multitudinària roda de premsa, la camisa groga malda per sortir-li dels pantalons. S’admeten apostes sobre si l’arribarem a veure amb un new look: va dir a la tele que s’afaitaria el bigoti per la independència de Catalunya.

Es recupera el tema de la bellesa física dels escriptors, que ha donat tant de joc al principi de l’article. No pas per dir que Cabré es lleig (de fet,“és prou fotogènic”) sinó per suggerir-li un estilista (els quals, per cert, tampoc són oenagés). És, naturalment, el problema de l’escriptor que, conscient que la seva editorial no és una oenagé, es presta al joc promocional: que no n’estigui a l’alçada, en un sentit estètic (cosa que, al capdavall, resulta contraproduent per a la inversió). Piquer, doncs, remata el tema amb una estocada final: Cabré no només és capaç de fer-se fotos sinó que, si cal, “s’afaitaria el bigoti per la independència de Catalunya”. No només les editorials no són oenagés: la pàtria tampoc.

La gràcia d’aquest article d’Eva Piquer, allò que fa que mesos després encara el recordi, és la claredat amb que mostra una determinada ideologia. Resulta curiós aleshores, un cop llegit, tornar cap a un altre escriptor discret, Julien Gracq, i el seu pamflet de 1950, La littérature à l’estomac:

Com que l’escriptor disposa avui dia de mil formes de mostrar-se que, tot sovint, tenen un abast infinitament major que els seus llibres, s’esdevé que la seva col·locació és infinitament més ràpida si tira per altres camins que no siguin el de l’absorció triganera i la digestió lenta d’una obra escrita per a un públic no sempre famolenc. Mil maneres d’arribar als sentits -en aquesta civilització nostra tan afeccionada als gràfics i les imatges expressives- estampen avui, pensant més en la vista que en la intel·ligència i en el gust, un ordre de preferències obsessiu que no és el de la lectura i que arriba fins i tot a desencadenar quelcom semblant a una repetició automàtica: tamany de la lletra als diaris, freqüència de les fotografies, titulars de les revistes, “presídiums” dels congressos d’escriptors, com si fossin un repartiment de premis escolars, “vendes” literàries públiques les xifres de les quals es donen a conèixer, signatures de manifestos, bombo a la ràdio, sessions de signatura de llibres on el talent de l’escriptor salta a la vista, tot i que en segon pla, amb tota la magnitud dels seus excel·lents resultats, a la manera d’un campió d’escacs que juga partides simultànies. La bona gent, entrenada per a això sense adonar-se’n, exigeix avui dia, com es tractés d’una prova, aquesta transmutació estranya d’allò qualitatiu en allò quantitatiu que obliga l’escriptor d’avui a ser la representació, com se sol dir, d’una superfície, de vegades fins i tot abans de tenir talent.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en El dia a dia, Fenòmens i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s