Els lligams infinits

(Aquest text va aparèixer al número 14 de la revista Pèl Capell, dedicat tot ell a Francesc Garriga Barata. Com de costum, hi he canviat quatre cosetes)

En un article de 2001, Carles Hac Mor afirmava: “Francesc Garriga Barata cisella versos d’una bellesa tan resplendent que fa que, si volem, aquests es rebel·laran contra el poema del qual formen part, se n’independitzaran”. I, d’acord amb això, hi proposava “barrejar versos de diferents poemes i fins i tot de diferents llibres d’aquest autor, proposant-ne un exemple:

fins que el sol aparegui

tanquem el finestró. s’amaga el dia.

llençol de lli rebrega l’agonia

Són versos de dos poemes, els de les pàgines 24 i 31 d’Ombres. I que de fet no donen lloc a un poema de Garriga Barata: aquest mai no es permetria el ressò entre “dia” i “agonia”, per molt suggeridor que resulti, ni la rima interna entre “sol” i “llençol”; ni tan sols la redundància que provoca el fet de reblar “fins que el sol aparegui” amb “s’amaga el dia”; és tot plegat, diria l’autor, una orfebreria carrinclona. Hac Mor encara plantejava una altra possibilitat: llegir l’índex de primers versos del llibre com un poema autònom: “divisa / l’aurora vetlla els signes / fils d’ombra, al pas dels dies / com un llamp el desig: desnua / d’infants / sovint, en dies grisos, s’escapen cors i mans / encara ets foc a una finestra…” …I no seguiré: el resultat, en el fons, és un poema de Carles Hac Mor. El qui, de tota manera, aquí s’avançava en tres anys a la idea de Marc Romera (que després ha esdevingut moneda comuna) sobre l’obra de Garriga com un poema únic, però a més n’extreia les pertinents implicacions rizomàtiques: el poema únic de Garriga podria ser un cos sense òrgans, sense principi ni fi, perpètuament desmuntable i remuntable, reordenable a voluntat. Posats a buscar exemples: diversos poemes de Temps en blanc i La nit dels peixos reuneixen la pluja i les mentides. En aquests mateixos llibres, d’altra banda, apareixen esglésies, temples abandonats, que retrobarem a Camins de serp. Provin-ho: podran retallar i reunir els versos com els plagui.

Però recordem que Maurice Blanchot ja avisava: “D’una manera general, les mateixes paraules tendeixen a passar i tornar a passar en Hölderlin d’un poema a un altre, i sovint amb un sentit prou constant. (…) Aquesta tornada i aquesta constància de les paraules i els temes és allò que fa temptador, possible i infinitament arriscat qualsevol comentari del poeta” (la cursiva és meva). Perquè cada repetició permet bastir enllaços entre poemes (semblants als enfilalls aleatoris proposats per Hac Mor). Ara bé, cada repetició també trasllada el mot a un nou espai: tot situant la paraula en un nou àmbit, li afegeix connotacions, valors de sentit que no hi eren (en paraules de Jordi Galves, “apareixent reiteradament fins saturar-se en la seva dimensió real i establir-se, poc a poc, com a símbols secrets, privats”), de tal manera que, amb risc o sense, el comentari pot acabar sent infinit. Repetim-ho, doncs: provin a retallar i pegar versos de l’autor aleatòriament. Afegim-hi, però, que si ho fan, descobriran que sempre hi falta alguna cosa. Que no són de Francesc Garriga.

I tanmateix, els poemes tardans (els millors) de Francesc Garriga semblen reclamar aquesta mena d’enllaços. No és només la recurrència d’una sèrie de mots i imatges, ni tan sols la reincidència en una sèrie de procediments com les interrogacions (literalment, la meitat dels poemes de Temps en blanc en tenen alguna), les sentències, les antítesis, les anadiplosis (“l’artista estima el temps i el temps l’odia”, on podeu veure-hi, també, un quiasme), els políptotons (“la llum confon la llum”, “el temps rosega el temps”) i figures etimològiques (“desordenar el desordre és la consigna”) que arriben a bastir veritables figures geomètriques de la paradoxa i el desconcert, vora les metàfores i les personificacions que fonen constantment concreció i abstracció, amb un to desolat; no és ni tan sols la fidelitat a un cos de referències intertextuals que passen per la mitologia grega, la bíblica i, fins i tot, les faules d’Isop; és a dir, la tradició clàssica. Allò que ens obliga a lligar versos de Garriga molt allunyats entre si, és a dir, a realitzar-ne una lectura activa, són els seus silencis.

Andrés Sánchez Robayna, tot parlant sobre l’ús de l’epigrama en José Ángel Valente, es referia al “poema com a ruptura del silenci i que només al silenci mateix torna”. Valente mateix es preguntava: “¿No caldria admetre llavors que el llenguatge comporta la indicació (tensió màxima entre contingut indicible i significant en la paraula poètica) de la seva curtesa i amb ella la possibilitat d’allotjar infinitament en el significant allò no explícitament dit?” Es tracta, de fet, d’un joc amb l’ambigüitat del text, que voreja perpètuament la manca de sentit:

no ho sabeu?

tots aquells que fem versos

n’escrivim sense lletra

que s’escapen al tacte

i al sabor

i és allí on els poetes

confessem sense dir-ho

tot allò que voldríem que sabéssiu

i no poden paraules

ni mentides

conservar-ne la saba…

(Paraules cap al tard)

És a dir: sabem clarament i diàfana què volen dir en conjunt els llibres de Garriga, però potser no sabríem explicar-ho en detall, fer-ne una paràfrasi detallada, superar el poder de suggestió que s’oculta rere (o que origina) el seu laconisme. No en va, en el seu penúltim llibre, Camins de serp, l’expulsió del paradís és la caiguda en la duplicitat del llenguatge, en la “llengua bífida” on es trenen veritat i mentida, i per tant en la impossibilitat de donar un sentit definitiu als mots. Al cap i a la fi,

els déus, que juguen amb la nostra fe,

refan l’abecedari quan els plau.