A l’antologia El crepuscle de la humanitat, de Kurt Pinthus, aquella vasta mostra de què va ser la poesia expressionista alemanya, s’hi inclou el següent poema:
PAU I SILENCI
Pastors han enterrat el sol al bosc despullat.
Un pescador ha tret
Amb xarxa de crin la lluna del gèlid estany.
Dins el blau cristall
Habita l’home lívid amb la galta recolzada als seus estels;
O bé inclina la testa en un somni purpuri.
Però sempre el negre vol dels ocells commou
El qui contempla, la santedat de flors blaves,
El silenci veí pensa coses oblidades, àngels apagats.
Torna a fer nit el front en roques lunars;
Com un adolescent radiant
Apareix la germana amb tardor i negra podridura.
El transcric en la traducció de Feliu Formosa, inclosa dins l’Obra poètica de Georg Trakl que va publicar fa uns anys, i que ha estat recuperada fa poc (no sé si amb gaires canvis) per Adesiara. Dins l’antologia de Pinthus, però, Trakl sempre m’ha fet l’efecte d’un cos relativament estrany. Una mena de cas a part. No hi ha tantes visions urbanes com en altres casos. De vegades sembla tenir més connexions amb l’últim Hölderlin; i quan dic l’últim Hölderlin, em refereixo a aquell individu reclòs a casa d’un fuster (el senyor Zimmer, que va acceptar acollir-lo durant dècades) que escrivia breus poemes sobre el pas de les estacions, uns poemes aparentment senzills que aquí es van traduïr al volum Poemes de l’entenebriment.
Com aquest darrer Hölderlin, Trakl insisteix un cop i un altre en el pas de les estacions, en el trànsit de les hores del dia, en el pas cíclic del temps dins el qual l’home intenta inserir el seu esdevenir lineal. L’aparent decorativisme d’aquest paisatgisme estilitzat, però, oculta tot de càrregues de profunditat no precisament inofensives. Però, sobretot, Trakl insisteix: el temps cíclic al que acabem de fer referència apareix just aquí, amb els versos inicials que transformen l’arribada de la nit en una acció humana (pastors que enterren el sol, un pescador que treu la lluna d’un estany) i la tardor enmig la qual arriba la germana. No cal anar molt lluny per trobar aquests motius perquè un dels principis bàsics de la poesia de Trakl és allò que Formosa anomena “estranya insistència”. Com si cada poema fos una variació de l’anterior: un cop i un altre apareix la germana, la gent del camp, els cavalls negres, les flors blaves heretades de Novalis, el bosc despullat, l’individu solitari, separat del món. Un seguit de presències que, igual que els colors (blaus, porpres, daurats, vermells), s’acumulen donant un to, una atmosfera de decadència i d’inquietud, irreal com l’errabundeig d’Allan Gray al Vampyr de Dreyer (una altra obra amb germanes), que se’ns imposa des del primer moment, gairebé abans d’haver començat a desxifrar què se’ns diu. Una monotonia enmig la qual salten, ara i adés, sorpreses més evidents (com, en aquest cas, el caràcter andrògin d’aquesta germana que apareix “com un adolescent radiant”).
Fàstic 