La màquina dels ossos

Encara no sé com em va arribar a les mans. O sí: havia guanyat un concurs de redacció escolar i tenia un val en una botiga. Uns determinats diners a gastar-m’hi, que van ser dedicats a comprar sobretot cedés. Un bon grapat de cedés. Però no sé perquè, als setze anys, vaig triar Bone Machine. De Tom Waits no en sabia res; potser només que feia de Renfield al Dracula de Coppola, és tot. Amb el CD a casa, per altra banda, vaig trigar anys a entrar-hi. Vaig anar descobrint les cançons una per una, a poc a poc. Ara descobria la represa d’un tòpic medieval a “Dirt in the ground” (“Al llarg d’un riu de carn / poden aquests ossos eixuts viure? / Demana-li-ho a un rei o a un captaire / I la resposta que et donaran / És que tots acabarem sent / Merda pel terra”), ara m’adonava del groove d'”All stripped down”, ara em topava amb els brams peterpanescos d'”I don’t wanna grow up”.

Tampoc vaig investigar gaire. No vaig estirar el fil. No vaig buscar discos seus anteriors a Swordfishtrombones (una època que m’és encara avui completament ignota); el Tom Waits que m’agrada, potser per l’edat, és el que, com deia algú, va decidir no convertir-se en Billy Joel. Fins arribar al punt de prescindir completament del piano a Real Gone (un disc on les percussions rocambolesques de Bone Machine són substituïdes per percussions vocals cassalloses, per gargalls, estossecs, rialles d’embriac; potser el millor de tot és com Waits s’inventa instruments). Aquell Waits que ja no sembla un borratxo de bar sinó directament un captaire (com aquell que a The fisher king, de Terry Giliam, afirma realitzar una funció social: en veure’l la gent s’adona que no està tan malament i abandona la idea de revoltar-se contra el sistema). De vegades, fins i tot una mena de jutge Holden. O algun miseriós com els que retratava Erskine Caldwell.

Una de les gravacions més reveladores de Waits, però, és Jesus Blood Never Failed Me Yet, la peça de Gavin Bryars organitzada sobre la cantarella d’un captaire real. La gravació d’aquesta breu tonada (poca cosa més que la frase del títol, tan semblant al “Jesus gonna be here” de Bone Machine) és la base per a bastir un crescendo on, en un moment determinat la veu de Waits se superposa a la del vell: i allà es percep clarament la distància entre el captaire real i l’actor, el que fa de captaire (però ho fa refotudament bé).

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Postil·les i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La màquina dels ossos

  1. Isabel ha dit:

    Jo no hi he entrat mai, en el Tom Waits. Ara, si hi entro, serà perquè m’ha picat allò que dius del miseriòs del Caldwell. Arribar a Waits via Caldwell per una cosa que ha dit en Todó. Ves si són de capritxoses les maneres de funcionar i relacionar-se les referències!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s