La Diada a Rijeka (1)

1.

(14 de setembre. Les dues espanyoles)

Per passar el cap de setmana, me’n vaig a Split en autobús. Són vuit hores des de Rijeka: sortim a les sis del matí i, a causa de la tempesta que hi ha cap al sud, les vuit hores n’esdevenen deu i hi arribem a les quatre de la tarda, sota una pluja torrencial. Tot i que sec a primera fila, amb una àmplia vista del paisatge (esplendorós), duc a mà El quadern gris, de Josep Pla, l’únic llibre que vaig agafar per llegir aquí. Els xòfers es van turnant. Són dos homes robustos, sorneguers, que posen AC/DC a la ràdio. Jo vaig obrint a l’atzar el llibre de Pla, de vegades el tanco i miro els llacs, les serres, les illes. Hi ha estones que dormo, i el volum reposa sobre la tauleta que hi ha davant de la primera filera de seients.

A Zadar pugen dues espanyoles. Me n’adono de seguida: es posen a parlar en castellà amb el conductor, que se les mira com si veiés marcians, i respon amb una llarga frase en croata. Hi insisteixen amb un italià macarrònic. I ell insisteix en croata (crec que els està dient que facin el favor de seure). Renuncien, i seuen: una a l’altra banda del passadís, vora una carpeta que pertany als conductors, i l’altra al meu costat. El quadern gris és sobre la tauleta, de cara a nosaltres. “Josep”, “quadern”, “gris”. I tanmateix, de cop la dona es gira cap a mi i em diu, molt a poc a poc, com qui parla amb un nen petit:

-Sooorry, do you know if is very long, the travel?

Moment de dubte. Torno a mirar el llibre. “Quadern”. “Gris”. “Josep”. La decisió es pren en qüestió de segons:

-No, I don’t know.

Es gira cap a l’altra. Li diu, “qué suerte, ir acompañada por una carpeta”, i comencen a parlar de viatges al Sahara, de l’amistat, del viatge que estan fent, que ha resultat una mica accidentat. El llibre es queda allà, de tant en tant l’obro, de tant en tant m’embadaleixo, jo també, amb el grapat d’illes que hi ha al sud de Zadar, dins la mar propera. Vaig repassant mentalment: en francès “quadern” és “cahier”, en italià “taccuino” i en portuguès “caderno”; ¿quin deuen pensar que és l’idioma del llibre? ¿Realment no en saben res, de Josep Pla? A Šibenik baixen. La que seia al meu costat em diu “Good bye”. Jo responc un “doviđenja” que ella mai sabrà com n’està, de mal pronunciat.

Durant una hora, hem estat com habitants de dos països diferents. I en un d’ells, la gent sap qui és Josep Pla.

2.

(D’Annunzio. Foix)

El 15 de novembre de 1918, Josep Pla anota:

El poeta italià Gabriele D’Annunzio s’ha convertit en la gran vedette de la política internacional. S’ha instal·lat a Fiume amb quatre aventurers i crida nit i dia com un esperitat: La fiamma è bella… La fiamma è bella… Perfectament.

“Fiume” en italià significa “riu”, igual que “rijeka” en croata. Per Rijeka, ara i adés, trobo pintades que criden “Fiume libera”. La ciutat, durant molt de temps, va ser italiana (tot i que l’estat lliure proclamat per D’Annunzio, estrictament parlant, va durar només un parell o dos d’anys, abans que el fagocités Mussolini). Marisa Madieri hi va nèixer i, quan després de la Segona Guerra Mundial Fiume va tornar a ser croata (o, per ser més exactes, iugoslava), va marxar a Trieste amb la seva família. I tanmateix, així com jo sempre he sospitat que si mai el Principat fos un estat independent, de seguida hi hauria regions dins seu que reivindicarien la seva identitat diferenciada, el “Fiume libera” no és tant una reivindicació regionalista, com un gir irònic: al darrere, aparentment, hi ha un grup d’artistes conceptuals.

El 12 de febrer de 1919, Pla hi torna:

Actualitat: Fiume, D’Annunzio. Europa és un cafarnaüm en deliri. El procès de descrèdit de la Conferència de la Pau és molt ràpid.

¿Quina devia ser l’anotació real de 1919? El Pla que publica això el 1966 ja sabia on havia anat a parar tot plegat. Uns anys després de la feta de D’Annunzio, mentre ell estava a Itàlia, entraria amb polèmiques amb un altre poeta, J. V. Foix, sobre el caràcter del feixisme italià. Foix llegia la premsa internacional; Pla sortia al carrer, observava. Foix va manifestar una tèbia simpatia pel feixisme (basada més aviat en el desig d’ordre, en la influència maurrasiana omnipresent en aquell moment, en l’interès pel futurisme, en unes idealitzades impressions recolzades en la seva ideologia juvenil); Pla sabia el pa que s’hi donava. Un rebia una informació filtrada, l’altre coneixia el territori. Perquè malgrat que tot sembla accessible, hi ha coses que només es veuen sobre el terreny, a través d’una relació corporal amb la realitat. La resta són abstraccions.

Fa uns quants dies que veig fotos de la manifestació del dia 11. Vaig llegint articles, a favor i en contra. ¿Dec saber-ho, realment, què hi està passant, a Catalunya?