La Diada a Rijeka (2)

3.

(Ciutadà del món. Split)

Ser ciutadà del món potser no sigui aquest grapat de bones intencions que hom proclama mentre Àfrica s’estagna i els xinesos fan jornades de treball infinites, sinó la sensació que pots anar pertot arreu i parlar el teu idioma. Aquesta confiança de la parella de dones castellanes que s’adrecen al conductor de l’autobús en castellà; una confiança que podria ser encara major (i més exitosa) si es tractés de dues senyores nord-americanes, ja que aquí a Croàcia el doblatge no existeix (es foten uns farts de riure quan els ho explico). A la televisió, pel·lícules i sèries de televisió s’emeten en versió original subtitulada. Tothom sap anglès, llevat de la gent molt vella, que parla italià.

I al vespre, quan faig el petit acte que em costa dir-ne recital, davant el públic de Split (vint persones, per ser més exactes), m’adreço a ells en anglès. No en sé dir recital perquè a Croàcia, aquestes coses tenen un punt que sembla sagrat: el diàleg actiu entre el públic i l’autor. No hi ha el silenci incòmode de quan allà el presentador demana si algú té alguna pregunta (de fet, aquí sovint la fa ell mateix); el públic croata no es limita a aplaudir. Tenen coses a preguntar. Jo llegeixo, aquí, els meus poemes vora una pantalla on va apareixent la traducció al croat feta per Vedrana Llovrinovitx, i entre poema i poema, faig les explicacions en anglès, amb puntuals aportacions de Marijo Glavaš. Percebo que l’accent anglès d’ells no és com el meu, que alguna construcció sintàctica em resulta comprensible però realment estranya. M’adono dels meus dubtes a l’hora d’explicar-me. Em cal parlar del “maquis”, i ho traduïm per “partisans”; però no estic segur que sigui el mateix. No hi ha ningú a la sala parlant el seu propi idioma, ni ells ni jo, parlants de dues llengües que no arriben als deu milions de parlants. Cap de nosaltres és un ciutadà del món: necessitem traduccions, equivalències imperfectes, per entendre’ns. En acabar, ells pensen que han entès alguna cosa. Jo mai sabré si la cosa que han entès és la que jo volia dir.

4.

(El debat. Els límits)

A diferència de xerrades anteriors, avui parlem molt poc de literatura. Abans em preguntaven per noms d’escriptors catalans; hi havia una pregunta recurrent sobre com és que un noi tan rialler com jo escriu uns textos tan tristos. I algú m’havia preguntat si vull la independència de Catalunya. Fins i tot algú va preguntar-me pels escriptors catalans en castellà (després va explicar-me que havia descobert Jaime Gil de Biedma gràcies a El cónsul de Sodoma). Però avui s’hi centren obsessivament: si voldria la independència, què passarà després, què fem amb el deute. I aquí, en aquesta última pregunta, demano una pausa.

Han vist tots les imatges de la manifestació de dimarts. Jo també; en realitat, la distància des d’aquí no és gaire diferent de la distància on estic instal·lat des de fa un any, com a mínim respecte a Barcelona. En veig les imatges, parlo amb els amics per la xarxa, llegeixo les notícies a les edicions digitals. Allà, surto al carrer i no hi passa gran cosa, aquí surto al carrer i en passen moltes però només les entenc a mitges. El món real acaba sent un feix de mots en una pantalla. No entenc els diaris: però sospito que una notícia que aquests han donat aquí és que Catalunya vol la independència per no haver de pagar els diners que deu a Espanya.

I és aquí, en això, que faig una aturada (de burro). La faig mentre vaig demanant-me com punyetes es deuen dir les “balances fiscals” en anglès. Els dic que, fet i fet, tot i que podria apuntar-me ràpidament a l’alegria amb què tothom ho sap tot, jo el que sóc és escriptor. Que he sentit diverses teories, força variables, sobre qui deu diners a qui, però que el que és segur és que la informació real sobre què es fa amb els meus impostos no es fa pública. I que qualsevol cosa que assegurés podria ser mentida. Que en canvi tinc la sensació que ser independents ajudaria a clarificar un grapat de coses; si fa no fa, de la mateixa manera que Cortázar o Lezama Lima són escriptors enormement beneficiats pel fet que ningú els confongui amb Miguel Delibes.

Perquè, ja posats, i això ho sé del cert, a mi m’han traduït abans al croat que al castellà.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en El dia a dia, La Diada a Rijeka i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s