Frases i frases (2)

Vet aquí la que, segons la Wikipedia, va ser considerada, per la gent del rècord Guinness, la  frase més llarga de la literatura (tot i que hi ha molta competència al respecte), traduïda al català fa 27 anys per Marta Pera:

Exactament com el pare si el pare hagués sabut tant sobre el tema la nit abans que jo hi anés com sabia l’endemà d’haver tornat jo pensant Vell foll i impotent que finalment es va adonar que hi ha d’haver algun límit fins i tot en la capacitat d’un dimoni per a fer mal, que devia veure la seva pròpia situació com la de la corista o el poni que s’adonen que la melodia al so de la qual fan cabrioles no procedeix de la trompa, el violí i el tambor sinó del rellotge i del calendari, es devia veure com un vell canó atrotinat que s’adona que només pot disparar un altre tret furiós i s’engruna fins a fer-se pols amb la seva pròpia ràfega i retrocés impetuosos, ell que va mirar el panorama del seu entorn que encara era al seu abast i va veure que el fill no hi era, havia desaparegut, i això ara era més insuperable per a ell que no si hagués mort perquè ara (si el fill vivia) tindria un altre nom i els que l’anomenarien d’aquella nova manera eren estranys, i qualsevol aflorament de la sang de dragó, de la sang Sutpen que el fill pogués sembrar en el cos de qualsevol dona estranya continuaria la tradició, acompliria el dany i el mal hereditaris sota un altre nom i sobre i entre gent que mai no haurien sentit l’autèntic; la filla condemnada a la solteria que ja havia escollit la solteria abans d’haver-hi ningú anomenat Charles Bon ja que la tia que va anar a socórrer-la en el dol i l’aflicció no va trobar ni una cosa ni l’altra sinó aquella cara serena absolutament impenetrable entre un vestit fet a casa i una còfia vistos davant d’una porta tancada i un altre cop en un remolí nebulós de gallines mentre en Jones construïa la caixa els quals va portar posats durant l’any següent en què la tia va quedar-s’hi a viure i les tres dones es teixien els vestits i conreaven el menjar i tallaven la llenya amb què el cuinaven (a part de l’ajuda d’en Jones que vivia amb la seva néta a la barraca abandonada de la pesquera amb el sostre que s’esfondrava i el porxo podrit contra el qual la dalla rovellada que en Sutpen més endavant li deixaria, li faria manllevar per tallar les herbes de la porta – i finalment l’obligaria a fer-la servir però no per tallar males herbes, almenys no pas males herbes vegetals – recolzaria durant dos anys) i que encara portava posats un cop la indignació de la tia la va arrossegar de nou a la vila a viure de provisions robades als horts i de cistells anònims deixats de nit als esglaons del porxo de casa seva, totes tres, les dues filles negra i blanca i la tia a dotze milles de distància mirant des de la seva llunyania com les dues filles miraven des de la seva el vell dimoni, el Faust ancià, varicós i desesperat ara llançant el darrer trumfo ja amb la mà del Creditor a la seva espatlla, fent anar la rústica botigueta per poder menjar pa i carn, regatejant tediosament per un miserable cèntim amb blancs i negres rapaços i misèrrims, ell que en un altre temps podia galopar deu milles en qualsevol direcció sense traspassar la seva pròpia frontera, fent servir del seu migrat estoc els llaços i els collarets barats i els caramels llampants i rancis amb què fins i tot un vell pot seduir una camperola de quinze anys, per corromple la néta del seu soci, en Jones – aquell blanc esprimatxat destrossat per la malària al qual catorze anys enrera havia donat permís per a apropiar-se de la pesquera abandonada amb la néta d’un any – en Jones, soci, conserge i dependent que per ordre del dimoni tria amb les seves pròpies mans (i qui sap si ho lliurava i tot) els caramels, collarets i llaços de l’aparador, amidava la roba amb què la Judith (que no havia portat dol ni plorava) va ajudar la néta a confeccionar un vestit per passejar davant dels homes ociosos, de les mirades de reüll i les llengotes, fins que el seu ventre cada dia més inflat li va fer sentir torbament -o potser por- -en Jones, a qui abans del 61 no li era permès ni d’acostar-se al davant de la casa i el qual durant els quatre anys següents no va traspassar mai la porta de la cuina, cosa que no va fer fins que no va portar la caça, el peix i les verdures de què l’esposa i la filla del futur seductor (i també la Clytie, l’única serventa que quedava, l’única negra, l’única que li prohibia traspassar la porta de la cuina amb tot el que portava) es refiaven per mantenir-se vives, però que ara entrava dins mateix de la casa en les (ara força freqüents) tardes en què el dimoni foragitava els clients de la botiga amb malediccions i tancava la porta amb pany i clau i se n’anava a la part de darrera i amb el mateix to amb que solia adreçar-se al seu ordenança o als seus servents domèstics quan en tenia (i amb el qual sens dubte ordenava a en Jones que tragués de l’aparador els llaços, els collarets i els caramels) manava a en Jones que portés la gerra, les dues gerres (i ara en Jones també seia, ell que en dies passats, les tardes de diumenge velles i mortes de monòtona calma que passaven sota l’emparrat al pati de darrera, el dimoni ajagut a l’hamaca i en Jones aclofat i repenjat en una estaca, alçant-se de tant en tant per servir aigua al dimoni de la dama-joana i de la galleda d’aigua fresca que havia anat a buscar a la font que hi havia a més d’una milla i tornant-se a aclofar, i entre rialles i rialletes dient (“I tant, senyor Tom” cada cop que el dimoni callava) -tots dos bevent a torns de la gerra i ara el dimoni no jeia ni tan sols seia sinó que després del tercer o segon trago assolia aquell estat d’impotent i furiosa victòria de vell en què s’alçava i feia tentines i queia i cridava perquè li portessin el cavall i les pistoles per cavalcar tot sol fins a Washington i disparar contra Lincoln (si fa no fa amb un any de retard) i Sherman, cridant “Mateu-los! Escabetxeu-los com a gossos que són!” i en Jones: “Sí, cornel; ara mateix” i el recollia quan queia i requisava el primer carro que passava per allà per portar-lo a casa i el traginava pels esglaons del porxo i a través de la porta convencional i despintada sota aquella finestra en forma de ventall cada vidre de la qual havia estat importat d’Europa i que la Judith aguantava oberta perquè ell hi entrés sense cap canvi, cap alteració en aquella cara serena, glacial, que no havia canviat durant quatre anys, i continuava escales amunt i entrava al dormitori i el posava al llit com si fos un nen petit i aleshores ell s’ajeia a terra al costat del llit però no per dormir perquè abans de fer-se clar l’home del llit es regiraria i gemegaria i en Jones diria “Sóc aquí, cornel. Tot va bé. Encara no ens han fotut, eh?” -aquest Jones que quan el dimoni va ser fora amb el regiment i la seva néta encara tenia vuit anys deia a la gent que “tenia cura de la casa i dels negres del comandant” abans que tinguessin temps de preguntar-li per què no era amb les tropes i qui sap si amb el temps ell mateix es va arribar a creure la mentida, que va ser dels primers a donar la benvinguda al dimoni quan va tornar, d’anar-lo a rebre al reixat i dir-li “Bé, coronel, ens han matat però encara no ens han fotut, eh?” que va treballar, es va escarrassar i va suar per ordre del dimoni durant aquell primer període furiós en què el dimoni creia que podria restaurar només amb la seva indòmita voluntat el Sutpen’s Hundred que recordava i havia perdut, que es va escarrassar sense esperances de paga ni de recompensa tot i que devia saber des de molt abans que ho sabés (o ho reconegués) el dimoni que la tasca era inútil -el Jones encegat que segurament encara veia en aquella desferra furiosa i lasciva la vella i gallarda estampa de l’home que temps ha galopava a cavall del pura sang negre per aquell imperi dues fronteres del qual l’ull no podia veure des de cap punt

Dins dels incisos, relatius i parèntesis que van estenent-la, s’hi explica una bona part dels últims anys de Thomas Sutpen (aquí anomenat generalment “el dimoni”) en tornar de la Guerra Civil, incloent-hi una insinuació sobre quina serà la seva mort, a banda de comentaris sobre què ha passat amb els seus dos fills; bona part de la història d’Absalom, Absalom! està continguda en aquesta frase que, a l’original, és tota en cursiva i correspon als pensaments de Quentin Compson, el personatge que el 1910 investiga uns fets esdevinguts cinquanta anys abans (uns fets, per altra banda, que tot i enrevessats com són, caben sencers a les cinc pàgines de taula cronològica i genealogia que hi ha al final de la novel·la). La novel·la està bastida sobre aquests pensaments, però també sobre els discursos de Rose Coldfield (la “tia” que apareix per aquí vivint de fruita robada i de beneficiència), del pare de Compson (que és el “pare” del principi de la frase) i de Shreve, un company de estudis de Compson, que no coneix res sobre els fets però llença un grapat d’hipòtesis, de tal manera que el penúltim capítol de la novel·la, on es desvetllen alguns secrets, és més aviat una pura hipòtesi de l’estudiant. I cadascun d’ells s’estira en aquestes llargues frases, cadascuna de les quals sembla voler contenir la història sencera, cosa que provoca que els fets s’expliquin un cop i un altre, que una vegada i una altra es torni sobre la decadència del vell Sutpen, però també sobre els seus orígens, sobre la seva mala sort que es projecta sobre el destí dels seus fills (un laberint que, miralls trencats inclosos, recorda certa novel·la de Rodoreda), d’una manera que no és només un reflex de com parla la gent sobre les coses (a base de repeticions), sinó una forma de crear una temporalitat ben particular, cíclica (entre altres coses, en un moment determinat hi haurà una repetició ben diferent, quan Henry Sutpen repeteixi un gest que havia fet el seu pare de petit després de rebre una humiliació), com si cada frase fos un fractal que conté la història sencera que va girant davant dels nostres ulls.

flknr_yokcomap1

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Lectures i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s