(Això que tenen a continuació ho vaig llegir anit a la Biblioteca Pública de Tarragona. Més ben dit: no és el text que vaig llegir, sinó un esbós que vaig anar variant sobre la marxa i el final del qual [que ja és una mica d’aquella manera] vaig escapçar completament perquè no em satisfà gaire -i és que, honestament, no sabia com acabar-ho. Per sort, el públic va estar esplèndid, interessat, curiós, preguntador, i van fer més de la meitat de la feina. Però per saber què vam dir, naturalment, haurien hagut vostès d’assistir-hi. Per altra banda, si sovintegen vostès el blog, a més d’un passatge sentiran un cert dejà vu, explicable perquè està fet, diguem-ne, à la Auerbach: lluny de casa i sense bibliografia)
L’inútil combat, la primera novel·la que va publicar Sebastià Juan Arbó, comença narrant la mort del germà petit del protagonista, i acaba a Moscú. De fet, la novel·la està dedicada al germà d’Arbó, Josep. Anys després, a Los hombres de la tierra y del mar, el primer volum de les seves memòries (i que jo vaig llegir en aquesta mateixa biblioteca), Arbó recorda el seu germà, mort molt jove. M’agradaria fixar-me en aquesta dualitat: un mateix esdeveniment que, primer, s’integra en un text de ficció i, després, ens és explicat en una autobiografia. ¿Es tracta, però, del mateix esdeveniment?
Hi ha una confusió molt habitual sobre la paraula “ficció”: hom la identifica, habitualment, amb “mentida”. Fa poc, en un article d’El País vaig trobar-m’ho de nou. L’article es titulava “Independencia y ficción”, i el més curiós és que qui el signava, Jordi Soler, és novel·lista i, que jo sàpiga, no precisament un incompetent com a tal. Doncs bé: tot l’article està organitzat sobre l’oposició entre la realitat i la ficció. Vull dir que la realitat, per a Soler, és que Catalunya no podria ser independent (segons ell, insisteixo, jo ara no vull entrar en aquest tema) i la ficció, també segons ell, seria una Catalunya independent. El text acaba amb aquesta frase:
La ficción es la materia con la que trabajamos los novelistas, nuestro oficio es inventar historias; quisiera aprovechar las últimas líneas de esta reflexión para pedir a los políticos independentistas que dejen de invadir nuestro espacio de trabajo y que regresen, cuanto antes, y por el bien de todos, a la realidad.
Ara no m’interessa entrar en la discussió sobre la independència; ni tan sols, per ara, en el tema d’aquest suposat intrusisme dels polítics en l’àmbit de la literatura. El que m’interessa és que Soler empra “ficción” com un eufemisme per no dir “mentira”; “nuestro oficio es inventar historias”, diu Soler, és a dir, imaginar coses inexistents. Ell voldria dir que els polítics independentistes menteixen, però la frase li sona forta, i la substitueix per allò que ell pensa que és un sinònim: “los políticos independentistas inventan historias”. Ara bé: la “ficció” no ha estat mai, sota cap concepte, el mateix que una “mentida”. Ni tampoc una “veritat”. Caldria potser recordar què diu Aristòtil:
l’obra pròpia del poeta no consisteix pas a expressar aquelles coses que s’han esdevingut, sinó a expressar aquelles coses que podrien esdevenir-se, alhora que els esdeveniments són possibles segons la probabilitat o la necessitat
Tornem al principi (els semblarà potser que vaig una mica a la deriva, però confiïn en mi): Arbó utilitza un fet real de la seva vida, la mort del seu germà, per caracteritzar un personatge fictici que acaba viatjant a Rússia (cosa que Arbó no va fer). L’aparició d’aquesta mort en la novel·la no la torna falsa: la situa, al contrari, en un àmbit completament diferent d’aquell on les afirmacions són veritat o mentida. O, per dir-ho d’una altra manera, podem llegir ben satisfactòriament L’inútil combat sense saber que aquell fet concret és autobiogràfic; tot el que necessitem saber-ne està explicat en la pròpia novel·la. Per buscar un exemple diferent: l’aparició de personatges històrics en una novel·la. El meu exemple preferit és la presència de Napoleó a Guerra i pau, de Tolstoi: si, d’acord amb Jordi Soler, consideréssim que la ficció és mentida, caldria considerar la possibilitat que Napoleó Bonaparte sigui una invenció de Tolstoi. O bé, per triar un exemple que resulta més proper: a Les històries naturals de Joan Perucho hi surt Ramon Cabrera. Tots sabem que Ramon Cabrera és un personatge real, i Perucho el retrata tan fidelment com és capaç; ara bé, també tots sabem (espero) que mai va ser atacat per un vampir. Les històries naturals no és, en realitat, ni veritat ni mentida, sinó una resposta a la pregunta “¿Què hauria passat si a Ramon Cabrera l’hagués atacat un vampir?”
Quan llegim Les històries naturals no ho fem per informar-nos sobre la guerra carlina, igual que quan llegim L’inútil combat no ho fem per saber com va ser la vida de Sebastià Juan Arbó. Ho fem per una altra cosa, per un seguit de coses, entre elles distreure’ns. Però també per trobar una determinada forma de coneixement. Quan Soler identifica “ficció” amb “mentida”, està oblidant que la ficció és, en realitat, una elaborada forma de coneixement. Amb la seva història de vampirs (i això Julià Guillamon ho ha explicat molt bé), Perucho presenta una visió sobre la història d’Espanya, sobre els intents de modernitzar-la, les resistències a aquesta modernització, la possibilitat d’una entesa entre ambdues visions del món; és a dir, Perucho a través de Les històries naturals fa una proposta de superació de la postguerra. I Arbó utilitza els seus personatges per mostrar una determinada visió del món, fatalista i desencisada. Alguns passatges de Guerra i pau, cavalcant entre la documentació exhaustiva i la pura ficció, ens permeten gairebé experimentar què devia ser trobar-se al mig d’una batalla a principis del segle XIX.
M’agradaria examinar un altre cas. L’octubre de 2011 Josep Maria Muñoz va convidar-me a realitzar una sèrie de textos per a la revista L’Avenç, una sèrie que després podia convertir-se en un llibre, i on el tema el triava jo (si no és que estàvem molt en desacord al respecte). Jo li vaig proposar fer una sèrie sobre el meu poble natal, La Sénia. Al principi, la meva idea era fer-ne un llibre com els que Josep Pla havia dedicat a Cadaqués, Girona o Barcelona: una mena de compendi de descripció paisatgística, informació històrica i observació social. Ara bé: quant a la mescla d’elements reals amb elements inventats, de documentació i fantasia, Pla és un cas ben curiós. Ell mateix es va passar tota la vida presentant-se com a periodista, afirmant que els seus llibres no eren de ficció; i de fet, igual que quan llegim les memòries de l’Arbó ho fem per saber com va ser la seva vida, quan agafem el Cadaqués planià segurament ho fem per saber com era aquell poble. O llegim els seus Homenots per saber, per exemple, com era Pompeu Fabra. Ens ho creiem o no; potser algú més informat que Pla podria discutir-ho, dir que Fabra no era com el dibuixa Pla, però naturalment seria difícil fer el mateix amb Anna Karènina, que només podem acceptar que és tal i com Tolstoi ens diu que era. Ara bé: El quadern gris comença el 8 de març de 1918, explicant-nos que hi ha hagut una epidèmia de grip i han tancat la Universitat de Barcelona. Això és un fet real, però el cas és que no va tenir lloc el març de 1918 sinó el 13 d’octubre; Pla, quan reescrivia la versió definitiva d’El quadern gris (que es va publicar cinquanta anys després dels fets) va decidir traslladar-ho tot en el temps per tal de fer-ho coincidir amb el dia del seu aniversari. I a la inversa, té un llibre, El carrer estret, que se’ns presenta com a novel·la, però que és sobretot una descripció de Palafrugell (tot i que Palafrugell allà no es diu Palafrugell, sinó Torrelles). És a dir: en el seu diari, Pla manipula els fets, en la seva novel·la els dóna tal qual.
En el meu cas, quan vaig començar a treballar els textos de L’Avenç, vaig trobar-me de seguida amb una doble evidència. Per una banda, fa només quatre anys (però a l’època de què parlo només en feia dos) que ja s’havia publicat un llibre sobre el meu poble molt semblant al que jo volia fer. En segon lloc, jo no sóc historiador. Vull dir que el meu poble està molt poc estudiat, s’ignoren moltes coses, hi hauria molta cosa a dir; però si jo volia anar més enllà de l’altre llibre, havia de realitzar una sèrie de recerques, investigacions per arxius, entrevistes, coses així, que jo no sé fer. Juraria que ben bé l’únic descobriment que he fet és que als arxius de Salamanca hi ha guardat un poema un poeta senienc dedicat a Lluís Companys. Va ser per això que vaig optar per fer un llibre diferent, quelcom més novel·lístic: més semblant a El carrer estret que a Cadaqués, per entendre’ns. O sigui, fer literatura: recollir un grapat d’històries, algunes de les quals són reals, i explicar-les de la millor manera possible, donar un argument unitari, crear un narrador i un protagonista, un individu que torna al poble natal. Per tant, el que d’entrada era un assaig històric ha acabat esdevenint una ficció amb elements reals. Alguns d’aquests elements, per altra banda, són autobiogràfics; ara ja fa uns dies que el llibre està publicat, hi ha gent que ja l’ha llegit, i ja me n’he trobat molta que pensa que el protagonista sóc jo. I bé: sí i no. Qualsevol lector que s’hagi apropat a l’obra d’Arbó sap que tots els seus protagonistes es pareixen entre si: són joves inadaptats, de caràcter turbulent. Són, de fet, un autoretrat d’Arbó. I alhora fan coses (anar a Rússia, assassinar jovenetes) que Arbó no va fer. Diguem que la ficció li servia per explorar-se a si mateix, per imaginar-se a si mateix en situacions que ell no havia viscut, per investigar què faria. Per exposar la seva visió del món.
És el mateix que vaig fer jo: havia tornat a viure al meu poble, a casa els meus pares, estava a l’atur, i em vaig dedicar a explicar-ho; a explicar com és la vida d’un aturat. Alhora, al protagonista del meu llibre li faig fer coses que jo no he fet, el poso en situacions que jo no he viscut, però en les quals crec que sé què faria. Igual que Josep Pla, he deixat completament entre parèntesi (bé, tampoc no gaire) la meva relació amb les dones; jo tinc parella, el protagonista de la meva novel·la no. Perquè crec que un aturat que té xicota no és tan aturat; un aturat pot tenir mare i pare, pot tenir cosins i fins i tot cunyats, però xicota, no. És una qüestió de versemblança, un tema que també ve d’Aristòtil, i que ens donaria per una altra xerrada.
Ara bé: al principi he comentat de passada la qüestió de l’intrusisme a què feia referència Jordi Soler. És a dir, el fet que ell es queixa que els polítics facin ficció mentre ell opina sobre política. Ara em fotria en un jardí si li discutís el seu dret, com a ciutadà, a fer-ho, i al cap i a la fi Soler només està fent una tombarella retòrica per acabar l’article. Però és que al cap i a la fi també hi ha el fet que els escriptors, inventant històries, fent ficció, fan molt sovint intervenció ideològica. Que les ficcions provoquen efectes sobre la vida pràctica. Hi ha un concepte que a mi m’interessa força, el de “comunitats imaginades”, de Benedict Anderson. Una comunitat imaginada no és ben bé una comunitat imaginària, sinó una comunitat de la qual formem part sense conèixer tots els seus integrants. És a dir, entre altres coses, una nació. Anderson, en el seu llibre, explica com de fet les nacions, que són una imatge d’aquesta comunitat de la qual un forma part, es desenvolupen conceptualment en paral·lel amb la novel·la; que és la tradició literària qui crea les imatges de comunitat amb les quals la gent s’identifica per relacionar-se amb els altres, amb els qui són diferents. Cosa que també ens duria molt lluny.
Aquí els ho deixo.
Fàstic 