Cerdanyola, 21 de març

Avui, cap a la mateixa hora en què vostès podran llegir aquest text, jo hauria hagut d’estar al pub The 1916, de Cerdanyola, dedicat a això:

El cas és que no serà així: no crec que calgui donar gaires explicacions sobre el motiu.

Per no encomanar-nos el mal lleig, o no encomanar-lo al públic, l’acte s’ha suspès, cosa que he d’admetre que em produeix un cert alleujament. A veure si m’explico: el cas és que no m’agrada parlar en públic, i haver de fer-ho sempre és un petit tràngol, per molt que m’hi trobi en l’amable companyia de Grau. Petit tràngol al qual s’ha d’afegir el fet que això, per exemple, era una presentació: havia de ser una conversa entre l’autor i jo sobre un llibre que la majoria del públic, en principi, no ha llegit. No hi havia aquí aquella comoditat dels clubs de lectura, en què et trobes enmig d’una sèrie de gent que sap de què parlem, de què va el llibre. En què, sobretot, no cal anar amb compte de trepitjar el desenllaç: pots parlar lliurement sobre qualsevol detall, sense por.

En un club de lectura no cal començar explicant que Un dissabte de primavera és un llibre lleuger, una mena de divertimento ben diferent d’Els colors de l’aigua. No cal especificar que és una comèdia d’embolics amb tres parelles que comparteixen un dissabte en una casa amb jardí d’un poble de la costa, un dissabte durant el qual es posaran a prova les seves relacions, la seva fidelitat conjugal i fins i tot la seva opció sexual. No cal especificar això ni tampoc mirar d’esquivar, com tot just acabo de fer, com es resol finalment tot plegat. En un club de lectura pots passar a indicar que aparentment es tracta d’una mena d’història propera a La regla del joc, de Jean Renoir, a les comèdies de Noël Coward o a algunes pel·lícules de Woody Allen, i explicar per què.

De tota manera, Un dissabte de primavera presenta una enorme dificultat a l’hora de presentar-la sense aixafar l’efecte que Grau ha volgut crear en el lector, la veritable sorpresa final. I és que aquesta no deriva tant de les peripècies de les tres parelles reunides en aquest escenari gairebé teatral, aparentment fidel a les tres regles atribuïdes a Aristòtil, com del que passa amb la veu narradora. Perquè en realitat les tres parelles són quatre: el matrimoni central del llibre és un matrimoni de vidus, Estanis i Guiomar. Si Estanis havia perdut la seva muller Amanda, Guiomar havia deixat enrere un marit estrafolari, Ismael. D’aquest en sabrem poca cosa: és una ombra esvaïda, una mica demoníaca, que es veu passar. Però Amanda, el fantasma d’Amanda, és ni més ni menys qui ens ho narra tot: una mena d’àngel de la guarda que vetlla per Estanis i Guiomar, i que en certa manera intervé en la seva vida, i que al llarg del llibre haurà de protegir-los de l’amenaça de desintegració que representen els dos espaterrants joves, Margot Tuls i Max Darder, que van a passar el dia amb ells per tal que Guiomar faci un retrat de Margot.

Amanda, doncs, és un fantasma, i això la converteix en una narradora ben especial: una narradora que no és omniscient, que té un punt de vista concret, però que alhora té la capacitat de traslladar-se, de moure’s lliurement i fins i tot de llegir el pensament dels personatges. Es troba en una distància ben precisa; i sabem que Isidre Grau és ben conscient del que implica la tria d’aquesta veu: quan a La maleta de l’escriptor parlava sobre la decisió de qui narra el relat, deia:

Qui se’n vulgui servir (dels narradors omniscients), només ha de tenir en compte que afegeixen distància al món contemplat i li treuen sentit d’immediatesa, i també, temperatura emocional.

La distància que introdueix la veu d’Amanda sembla la d’una comèdia (els personatges són mirats des de dalt) però no té, realment, el distanciament aquell de la suma de tragèdia més temps. A Amanda li preocupa què pugui passar amb Guiomar i sobretot amb Estanis. Encara diria més: la veu narrativa és també una instància de control, que no tan sols vigila sinó que intervé, en forma de veu de la consciència. No serà gens casual que la primera vegada que Amanda ens mostra el seu poder de llegir la ment, oferint-nos un monòleg interior d’Estanis, tot s’acabi quan l’home tomba el retrat d’Amanda que sembla vigilar-lo, com si aquesta l’espiés. És, realment, el que ella està fent.

Al capdavall, el tema real d’Un dissabte de primavera és què passa amb aquesta veu narrativa, amb el seu joc de poder; perquè, com deia aquell, tot en aquesta vida va sobre el sexe, excepte el sexe, que va sobre el poder. I això era ben difícil d’explicar, en un dia de principis de primavera, asseguts en un pati tot bevent una Guiness, sense parlar de massa. Per això potser tothom hi ha sortit guanyant, tenint en compte que el llibre encara hi és (concretament a les millors llibreries, però també aquí: http://www.tripode.cat/un-dissabte-de-primavera-disidre-grau/), que la gent encara el pot llegir i que ell tot sol és més eloqüent, i més divertit, que res que jo en pugui dir tot bevent cervesa.

Perquè, realment, si jo em vaig fer escriptor va ser per dir les coses estalviant-me de parlar en públic.

Aquesta entrada s'ha publicat en Discursos i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Cerdanyola, 21 de març

  1. Retroenllaç: Ressenya de Joan Todó sobre Un dissabte de primavera - Editorial Trípode

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s