Tres taules rodones

(Durant l’última setmana de juliol i un parell d’agost, hem fet tres taules rodones a l’Abadia de Montserrat, a partir de Respirar el segle, cadascuna amb uns ponents diferents excepte jo, que vaig parlar a totes tres. Hi duia un text preparat, però a l’hora de la veritat, més o menys, vaig anar improvisant. I em vaig equivocar, i em van corregir in situ. Això d’aquí sota, doncs, és la versió d’aquest text després que tot havia tingut lloc, amb totes les correccions necessàries)

boney-main_1218073a

Quan van proposar-me que escrigués el perfil biogràfic del pare Gregori Estrada, la primera cosa que em va venir al cap va ser la dificultat de la tasca. Jo, a diferència de la majoria de gent que intervé en aquestes taules rodones, no l’havia conegut personalment. Vinc, per altra banda, d’un món ben diferent del seu; el pare Gregori va viure tota la seua vida en un univers que no conec, sobre el qual evidentment no puc dir res (i em cal agrair, en aquest aspecte que sigui com sigui calia tractar, l’ajut d’altres monjos de Montserrat, com Jordi-Agustí Piqué o Bernabé Dalmau, aquí presents).

Però en un moment determinat vaig trobar un enganxall, un ham a través del qual buscar un punt de trobada, una manera de posar-me en el lloc del pare Gregori per mirar de comprendre’l, per poder imaginar-lo. I aquest enganxall va ser la seua condició de músic, concretament la seua situació entre la música contemporània i l’animació popular del cant litúrgic a la que dediqueu aquestes Trobades. Caldria potser explicar qui sóc jo, d’on vinc, per tal que entengueu perquè és així.

Jo vinc del món de la poesia. He escrit també narrativa, però la mena d’escriptura amb què més m’identifico és encara la poesia. I aquesta, com segurament sabreu, és un art minoritari, refinat i complex. Ho dic sense cap orgull. Tota una evolució històrica, de Baudelaire ençà, ens ha dut a una poesia que el gran públic, i fins i tot la majoria de la gent culta, no entén. És una situació d’incomunicació curiosa: ni nosaltres sabríem renunciar al bagatge de l’últim segle i mig, ni la bona gent pot seguir-nos. Jo no seria el primer que establís un paral·lelisme amb la música culta contemporània, la que d’ençà de Wagner s’aventura lluny de la tonalitat clàssica, i que és potser encara més invisible que la major part dels poemes.

És una música que inicia una recerca formal a través de la dissonància, una exploració que passa per Arnold Schönberg i el dodecafonisme, que tan bona recepció va tenir a la Barcelona d’abans de la guerra del 36, en aquella època en què la cultura catalana estava atenta als corrents d’avantguarda. No tot eren flors i violes: Pau Casals, com haureu comprovat si heu llegit el llibre, no estava d’acord amb el camí seguit per Schönberg, per Stravinsky o per Hindemith. Però el violoncelista era una veu isolada.

El pare Gregori, criat a l’Escolania, educat en el Montserrat de l’abat Marcet i acabat de formar, durant la guerra, a Alemanya, era d’alguna manera fill d’aquest context, d’aquella Catalunya postnoucentista que parava l’orella als batecs de tota Europa. Als anys quaranta va ser deixeble de Cristòfor Taltabull, que li va parlar d’Olivier Messiaen; poc després, Estrada mateix anava a París en viatge d’estudis i coneixia el compositor francès en persona (no negaré, de fet, que Messiaen ha estat per a mi un altre enganxall: és un gust compartit), a banda d’escoltar música de Schönberg o de Bartok. Va tornar a Montserrat tan entusiasmat que va interpretar-ne una peça a l’orgue per a la comunitat; però l’actuació va crear controvèrsia.

Tot i que el funcionament intern de l’obra de Messiaen és proper als modes gregorians, que el pare Gregori coneixia perfectament, el resultat era més aviat un projecte intel·lectual que no pas una font de plaer auditiu immediat, tal com sol succeïr amb la música contemporània. Sempre m’han comentat que, entre tots els compositors moderns montserratins, Gregori Estrada és el més difícil; la música d’Ireneu Segarra o d’Odiló Planàs era més accessible i cantable, la del pare Gregori més austera, més agosarada. Es tractava, per a ell, de fer una música del seu temps, sense patir gaire per la recepció que tingués.

Però aleshores arriba la segona part. Arriben els anys seixanta, i amb ells arriba el Concili Vaticà II, dins el qual esclata una qüestió que, en realitat, ja feia temps que s’arrossegava: la de la música dins la litúrgia. Ja sabem que la conseqüència immediata és el pas a la missa en català, i el canvi d’idioma dels cants; és un assumpte en el qual no s’hi pensa gaire, però en la música cantada l’idioma és la lletra és bàsic. I és per això que l’abandó del llatí va acabar implicant l’abandó (en general) del cant gregorià.

Al mateix temps, passa una cosa que no té res a veure, que és l’aparició de la música de consum: d’Elvis Presley, dels Beatles, de Bob Dylan. Tot això ara ho vivim amb una enorme naturalitat; jo mateix he viscut tota la vida enmig d’aquest fenomen, com si ja fos una cosa natural. I això fa que oblidem fàcilment l’extravagància del fet: el fet que allò que anomenem música pop (on pop ve de “popular”) no és estrictament música popular, és a dir, música feta pel poble; o, més ben dit, és la música popular nord-americana que ens arriba a través d’unes estructures empresarials determinades, més aviat elitistes. Estrictament parlant, és música per a les masses.

És una música, també, que es troba al pol oposat de la música culta contemporània. Hi ha un document molt curiós citat al llibre, un article de Gregori Estrada després d’assistir a un concert de Duke Ellington; i val la pena anotar que estem parlant de jazz, una música generalment més elaborada que la que va venir després. I bé, l’article mostra un cert estupor, per part del pare Gregori, en descobrir, en aquella música “moderna” un retorn a la consonància, a la tonalitat tradicional, unes estructures molt simples i repetitives. Una música que era, formalment parlant, una reculada respecte a les construccions de Messiaen, de Weber, de Boulez.

(Hi ha, també, tota una qüestió de costums implicades en això. Al llibre hi és, però de manera molt indirecta, amb la boca molt petita. En un moment determinat parlo del cercle d’Andy Warhol, és a dir, de la Velvet Underground. I és que a mi em sembla que la Velvet Underground és un punt d’inflexió, en la música rock: és el punt en què aquesta comença a aspirar, de forma prou legítima, a tenir la complexitat intel·lectual de la música culta. Ho fa a travès del soroll; però també a través d’una temàtica adulta. I a través de les drogues. Com és evident, el pare Gregori per aquí no podia tirar. Per això, per exemple, per a mi el capítol del nebot tenia una determinada importància)

Estic tota l’estona resumint processos molt complexos, simplificant-los: en general, l’aparició d’aquest objecte estrany que anomenem cultura de masses, l’aparició del cinema, de la música pop, de la televisió, ha significat un trasbals de magnitud considerable per a la tradició europea. Però el que durant els anys seixanta coincideix amb això són les noves directrius derivades del Concili Vaticà II, la idea de fomentar la participació del poble parlant el seu idioma. Cosa que va acarar tota una sèrie de músics a la necessitat de crear unes noves músiques per a la litúrgia, i aconseguir que aquestes arribessin al poble. Un poble que, igual que rebutjaria la poesia de Rilke, rebutjava els càntics de Messiaen, i preferia les molt més simples cançonetes de Lennon i McCartney. Un poble per al qual “Vora els rius de Babilònia ens assèiem” és l’inici d’una cançó de Boney M.

És aleshores que el Gregori Estrada músic, el que a mi més m’interessa, es troba acarat a un problema amb el qual tots els que ens dediquem a aquesta mena d’activitats ens hem trobat o ens trobarem: la possibilitat de que existeixi una conciliació entre una creació musical elevada i la necessitat de fer-la arribar d’alguna manera al públic més ampli possible. Hi ha sempre l’opció, més o menys heroica, de prescindir del públic i dedicar-nos a la creació elevada; però aquesta és la que Gregori Estrada no podia escollir en aquell moment. Tampoc va optar per deixar estar la creació elevada i satisfer les demandes del públic, sinó que va buscar una via intermèdia. A mi em sembla que va ser per això que va crear les Trobades: per conèixer la gent, per veure què volien fer, què podien fer, què sabien. Per investigar què es podia fer a partir d’aquí. És una tria enormement honesta, molt valenta, que li hauria pogut sortir malament. El fet és que ja veieu que no. I, de qualsevol manera, al pare Gregori Estrada no he pogut evitar mirar-me’l des d’aquest angle.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Discursos i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s