Un paral·lelisme (La Sénia, 11 de març)

(L’article que hi ha a continuació va aparéixer a la revista Caràcters l’any passat. El penjo aquí perquè té relació amb el llibre Respirar el segle, una biografia del pare Gregori Estrada, monjo montserratí, que presentarem dissabte que ve a les sis i mitja de la tarda al Centre Marcel·lí Domingo, a La Sénia. Hi haurà música i tot, per cert.)

1-001

UN PARAL·LELISME

Era un dia d’agost. Jo em trobava (no em preguntin per què) en una conferència sobre cant litúrgic que algun enemic del capellà que la impartia havia programat a l’hora de la migdiada. L’home va començar a parlar del motu proprioTra le sollecitudini”, emès el 22 de novembre de 1903 pel papa Pius X, on es regulava la música de missa, tot defensant el retorn a les arrels més pures del cant gregorià; però, encarat a un públic somnolent, el conferenciant va començar a fer via: va passar rabent pel I Congrés Litúrgic de Montserrat, del 1915, va fer un salt olímpic sobre el Concili Vaticà II i va emprendre una diatriba a favor de la puresa del cant litúrgic. Perquè encara que toquem música amb guitarretes, deia, no atraurem el jovent; vindran un dia, veuran de què va la cosa i, si no hi creuen, ja no tornaran; si hi creuen, vindran encara que es canti gregorià.

Va ser quan algú del públic va revifar una mica que va saltar una objecció: si sona música més animada, a la parròquia hi ve més gent. I ja no sé quina va ser la resposta del ponent perquè em va venir al cap una situació d’unes setmanes enrere, a Pradell de la Teixeta. Estàvem a punt de començar un recital poètic i es va muntar una improvisada (i caòtica) taula rodona entre els poetes participants. En un moment determinat, el qui feia de moderador li va demanar a una poeta (juraria que era Núria Martínez Vernis) per què no llegeix mai poemes propis en públic. “És que els meus poemes són molt mustis”, va dir ella. “I clar, aquesta bona gent que hi ha aquí al davant ve a passar una bona estona, no? No vénen pas a emmusteir-se.” No hi havia aquí cap exigència de puresa: si els poemes propis no serveixen, es canvien per poemes d’altri, per poemes més divertits. Ens trobàvem molt lluny de l’aristocràcia de l’esperit d’un Paul Valéry o d’un Carles Riba, cappares decidits a fer la seva digui el que digui el públic perquè confiaven que hi hauria uns feliços pocs capaços de seguir-los.

De cop, en aquella sala de l’abadia de Montserrat, vaig veure com la poetessa i el capellà es miraven de reüll, sense saber-ho; ella, disposada a renunciar a la pròpia obra per fer passar una bona estona a un públic que, altrament, no vindria, ell decidit a mantenir la tradició peti qui peti, tot confiant que ja hi haurà algú que s’hi interessi (però que no val la pena canviar-la pels qui no s’hi interessaran). Perquè, al cap i a la fi, l’economia de l’Església permet seguir fent missa encara que no hi vagi ningú.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Agenda, Caràcters i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s