Els laberints de Manuel Baixauli

(Vet aquí un text que va aparèixer a la revista Quadern, de Sabadell, farà un any.)

lacinquenaplanta-480x240

Mirarem d’explicar-ho de la manera més delicada possible.

He de confessar-ho: L’home manuscrit, el primer cop que vaig llegir-la, em va decebre. El problema és ben simple: no m’agraden les resolucions argumentals on tot allò que hem vist fins aleshores es revela fictici, ja sigui un relat, ja sigui un somni. Em passa el mateix amb Belle de jour, de Buñuel: em sembla una solució fàcil. Just perquè, quan estem en un destret, en una situació de dificultat, en un mal pas, esperaríem que no fos real, que tot fos només un malson. I això que demanem a la realitat ho rebutgem en la ficció: volem que l’autor ens enlluerni amb un gir inesperat, que ens sorprengui amb algun detall que hi era però no vèiem, que ens manipuli. Si en la realitat volem que tot sigui fàcil, a la ficció li demanem que tot sigui complicat. Que tot sigui un somni tal vegada va ser, algun cop, una resolució brillant; avui dia, és un recurs mort.

La meva decepció ho era, especialment, perquè la primera part del llibre (per sort, la més extensa) constitueix, em sembla a mi, un dels millors retrats, amb permís de Guillem Simó, que ha donat la literatura catalana d’una ànima misantropa. És allò que hem acabat sabent que seria el personatge típic de l’obra de Baixauli: un individu solitari, sense família ni parella, bon lector i espectador de cinema, amb tendència a voltar cementiris, ruïnes i cases abandonades, a badocar davant de parets blanques i escoltar el silenci. I decidit a transformar-se en escriptura, a abocar-se tot ell en un llibre. Doncs bé: la decepció, la primera vegada que vaig llegir L’home manuscrit, té força a veure amb la manera com Baixauli redueix aquest individu fascinant a una mera ombra, a un somieig de banquer, per deixar pas a una sèrie de cortines que es retiren per deixar pas a altres cortines, abans d’un desenllaç que tampoc explicarem.

He dit que aquesta decepció va tenir lloc la primera vegada. El cas no és tan sols que L’home manuscrit suporta una segona lectura. Tampoc que, de fet, i com que ja vas sobre avís, aquesta és més plaent que la primera. El fet és que Baixauli ha reincidit en aquesta mena de pràctiques d’una manera gairebé obsessiva. En un conte d’Espiral, el recull de narracions que Baixauli va reescriure després de l’èxit de la seva novel·la, un missatger visita un home per entregar-li factures i el troba dormint. Apareixen tres formigues gegants, que el fan a trossos i s’enduen el cadàver. L’home es desperta: tot era un somni. Però a terra, “mullades en un toll de sang, multitud de factures s’escampen entorn d’una carpeta”. Seria curiós preguntar-se per què assimilem amb tanta facilitat que el fet de ser fictici (a L’home manuscrit) i el fet de ser un somni (aquí, a “Migdiada”) puguin ser equivalents; en qualsevol cas, està clar que, com deia abans, en ambdós casos hi veuríem la sortida ideal als nostres problemes: no hi ha formigues gegants, no eren reals, no hi ha perill. Desitgem que una situació angoixosa es resolgui com un somni: retrobar els llençols, la nostra cambra, la silueta de la nostra finestra al lloc de sempre, el ronc proper de la persona estimada. I això és perquè pensem que no tindrà conseqüències. Com el personatge d’un altre conte, “Incís”, en el somni i en la ficció podem ser assassins, o violadors, amb total impunitat. O això creiem.

A Espiral sovintegen els avisos de què això podria no ser tan senzill. La metalepsi (aquest és el terme per a allò que passa quan, on somniaves formigues gegants, t’hi trobes una pila de factures i un toll de sang) ens avisa constantment que no és tan senzill: que hi ha coses que poden travessar la frontera entre somni i vigília, entre ficció i realitat. Hi ha, per altra banda, un lligam entre metalepsi i autoficció (aquella narrativa protagonitzada per un personatge que té el mateix nom que l’autor però on s’expliquen fets ostensiblement ficticis): ambdós recursos fan vacil·lar una frontera tàcita present en el pacte ficcional, en la suspensió de la versemblança amb què ens encarem a un llibre. Acceptem que ens menteixin; acceptem que el mobiliari d’un individu l’assassini quan se li acut llençar una cadira; i ho acceptem en la mesura que sabem que no és veritat (deixant a banda per ara la traça de l’autor per fer-ho versemblant; el joc d’anar construint la veritat fantàstica a partir de petites pistes que, per pura lògica, condueixen a una evidència absurda, aquell joc creat per Edgar Allan Poe, Baixauli el domina amb escreix). És pràcticament el mateix gest: saber que no és veritat, fer com si ho fos. Perquè si ho fos, si fos veritat, si sospitéssim que l’autor ens diu seriosament que els mobles tenen voluntat pròpia, ja no seria el mateix joc. Tant l’autoficció com la metalepsi, en canvi, suggereixen que aquesta diferència podria no existir; no en va el cas paradigmàtic de metalepsi, “Continuidad de los parques”, de Julio Cortázar, acaba amb la mort del lector.

I La cinquena planta, l’últim llibre de Baixauli (el millor, per ara) juga clarament amb la figura del seu autor. No és només que es digui B, igual que els personatges de Kafka es deien K. Dins una sèrie d’articles publicats a L’Avenç, dedicats a obres d’art admirades per l’autor, hi podíem trobar L’hora del llop, d’Ingmar Bergman, i l’explicació de com, de petit, Baixauli va veure una pel·lícula de Frankenstein, i Andrei Rublev, de Tarkovski (esdevinguda Ivan Rublev el primer cop que apareix a la novel·la… ningú és perfecte!), amb el seu memorable final; a l’article dedicat a les Variacions Goldberg segons Glenn Gould, per altra banda, explica com un dia, sortint de veure Els proscrits a la Filmoteca, va sentir com se li adormien els dits dels peus… El protagonista de La cinquena planta, per altra banda, esdevindrà l’autor d’una novel·la premiada, L’home manuscrit. Un escriptor desconegut que ha sofert una paràlisi, ha fet una estada en un sanatori i ha accedit a un univers ple de misteris, just abans d’assolir l’èxit literari amb la seva novel·la que “tractava de la mort, de la desaparició, de l’escriptura com a eina per lluitar contra l’oblit”.

Hi ha un relat poc conegut de Cees Nooteboom, Una cançó de l’ésser i de l’aparença, on un escriptor comença un relat sobre un coronel que s’enamora de la muller d’un metge. La redacció d’aquesta història s’entrellaça amb les converses amb un altre escriptor, fins que ambdues relacions (no ben bé amistats), la que uneix metge i coronel i la que uneix l’escriptor i l’altre escriptor, acaben entrellaçant-se: el relat esdevé, en realitat, un mirall de la lluita teòrica entre ambdós escriptors. Perquè la discussió entre aquests aborda la realitat ontològica dels personatges de ficció: i l’altre escriptor, en un passatge per on desfilen Schopenhauer o l’irreal Pessoa, suggereix que, si un autor pateix per això, tal vegada sigui per la sospita que ell és la invenció d’algú. En realitat, un cop comencem a dubtar, podem acabar dubtant fins i tot de la nostra imatge al mirall. En l’obra de Baixauli hi és constant la insinuació que hi ha un poder a l’ombra, que darrere la realitat hi ha una altra realitat que governa la primera. No tant un poder polític, per altra banda, com metafísic (Baixauli és valencià: la política, per a ell, és més aviat un univers grotesc): una forma de domini molt semblant a la que un autor té sobre les seves ficcions.

B, el protagonista de La cinquena planta, travessa constantment portes, marcs arquitectònics, igual que el narrador travessa marcs narratius. Allò que a L’home manuscrit passava un cop, aquí esdevé gairebé un sistema. El moviment, però, és invers. La primera novel·la anava desmentint els passos previs, desmuntant-se; aquí partim d’una anècdota real que, llençada a la pàgina com una pedra en un estany, comença a expandir-se en onades d’imaginació, a fructificar en frondosos laberints ficcionals, fins a trepitjar terrenys insospitats (algun dels quals, a mi, em recorda Hayao Miyazaki). També aquí, en un moment determinat, descobrirem que potser tot estava escrit (d’una manera paral·lela, per cert, a l’escriptura del nen de la Tinença de Benifassà del conte “Novel·la”), però ara ja no hi ha decepció possible: l’apunt es perd dins un oceà de fragments, de veus de diversos personatges, principals o secundaris (un dispositiu, en certa manera, semblant al de Pedro Páramo). Veus que de vegades s’alternen per narrar un mateix fet, com en explicar l’últim concert del violinista Fix en forma de duo, de vegades parlen de coses completament diferents. Sembla com si, pel camí, Baixauli hagués descobert que la seva força està en la síntesi, en el relat breu; i aquí es dedica a encadenar històries de músics, arquitectes i escriptors. Un relleu especial sembla tenir-lo, per l’amplitud que se li dóna, la història de la relació entre una fisioterapeuta i un zelador, que travessa tota la novel·la. Tot plegat, però, construït com un mosaic, acaba sent més que la suma de les seves parts.

Una cosa que hom descobreix el segon cop que llegeix L’home manuscrit (més ben dit: jo, pobre de mi, ho vaig descobrir la segona vegada) és la importància dels detalls. L’escriptura de Baixauli és concisa, depurada, austera: tal com demanava la filosofia de la composició de Poe, dóna només els detalls imprescindibles. I aquests esdevenen una guia per obrir-se pas dins la disposició laberíntica d’aquesta literatura: si us aboqueu a l’estany de La cinquena planta, amb els seus cercles concèntrics, caldrà que estigueu atents, que observeu, per exemple, qui s’assembla a Beckett, quina és la primera finestra a través de la qual es veu un bosc infinit, quan hi apareixen corredors amb un xandall roig, tot de detalls d’aquesta mena. Jo he acabat dient-ne “anagnòrisis” (però potser ja n’hi ha prou, per avui, de mots grecs): elements que es reconeixen aquí i allà, que van reapareixent.

Les línies de tensió que els uneixen, els dibuixos fascinants que fan al llarg de les pàgines, sospito, potser ens oferirien una imatge molt semblant a la d’un cervell humà. Ben instal·lat dins del seu crani, com dins una casa.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Quadern i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s