Un tomb inesperat dels esdeveniments

sagrado-corazon-jesus

Tot va passar la primavera passada. Havia decidit, finalment, fer alguna cosa amb el meu sobrepès, i vaig treure del garatge la meua vella mountain bike per anar a fer un tomb. Vaig agafar un drap, li vaig treure la pols, em vaig posar aquell ridícul casc de ciclista que és el motiu principal pel qual havia deixat d’anar en bici, i me’n vaig anar pel camí de Pallerols. Vaig arribar amb penes i fatigues fins a la cruïlla amb el camí del Toll dels Arenals i, quan ja havia decidit fer mitja volta i tornar cap a casa per fer el segon esmorzar (que és sagrat), vaig fer-me un embolic amb el manillar i vaig caure.

De sobte m’envoltà una llum fulgurant que venia del cel. Una veu digué:

“Todó, Todó, per què m’ignores?”

Tota la resta escapa a la meua capacitat d’expressió. Vaig tornar cap a casa, i mentre devorava una llesca de pa amb mel i mató, vaig entrar a Google, intentant escatir què m’havia passat. Tot seguit vaig trucar un amic que és monjo de Montserrat, però no contestava. La meua caiguda havia succeït just a l’hora que comencen missa.

Finalment vaig parlar-hi, i allà va començar un llarg procès que, durant els últims mesos, he intentat dur endavant amb tota la discreció del món: visites a Montserrat (durant les quals he descobert que bé que s’hi menja), trobades amb diversa gent d’església, assistència a missa, a matines, a vespres i a laudes, una confirmació apressada (perquè d’ençà de la primera comunió que m’havia llençat a un camí d’ofuscació i esmapèrdua), una llarga confessió seguida de moltes penitències, un munt d’audicions de discos de l’Escolania i un enorme debat intern.

Tot plegat ja ha arribat a bon port, i per tant ja us puc donar la bona nova que, en els pròxims mesos, entraré de novici a l’abadia de Montserrat. No cal dir que és un considerable trasbals: he hagut de deixar la xicota (que l’últim cop que vam parlar per telèfon sense que em pengés va dir-me que ja s’ho pensava, que acabaria així, que sempre he sigut rarot), mirar de consolar els meus pares (que després de la cosa d’estudiar una carrera de lletres ja no s’esperaven cap altre disgust) i anar plantant cara a la incomprensió dels amics.

I, naturalment, hi ha la qüestió que segurament (espero) més us interessa: què passarà amb la meua carrera literària. En principi, no hi hauria cap inconvenient per seguir-la, però com és obvi necessitarà un correctiu, per adreçar-la a la lloança de nostre senyor Jesucrist, l’únic en qui hi ha la salvació. Per això mateix, el primer que faré després de la professió solemne serà reescriure tots els llibres publicats fins ara, corregint-los en la bona direcció. Una mica, per entendre’ns, com George Lucas va fer amb Star Wars.

Així, successivament aniran apareixent Les Verges (al ras), L’esbarzer que us cega, A cops de calze i L’horitzó de fe. Pel que fa al proper llibre, Lladres, que ja està atravessant l’última correcció, si pregunten direm que fa referència als dos que van crucificar amb Nostre Senyor. Com que Marc Romera, Ester Andorrà i Ignasi Pàmies s’han negat a treure les noves versions en una col·lecció que es digués L’Hebreu Edicions, em caldrà buscar una nova editorial, sempre que sigui respectuosa amb els bons costums i la decència.

No cal dir que pregaré per tots vosaltres. I que Déu us tingui en sa glòria.

 

 

llufa

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Fenòmens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s