Una de les coses que m’havia plantejat penjar aquí, però que no ha acabat de quallar, era textos sobre llibres que llegeixo; si ara repassen els posts d’aquest estiu, veuran una petita sèrie que és l’últim intent (per ara) d’empendre-ho. No es tractava ben bé de fer ressenyes crítiques, un gènere avorridíssim, sinó d’alguna cosa menys atermenada (perquè, en realitat, quan llegim ho fem pendents de mil coses, però no exclusivament de decidir si tal llibre val o no la pena, i encara menys de resumir-ne l’argument), més propera a un petit assaig. Quelcom semblant, de fet, al que feia Manel Ollé a la secció “Llapis i sofà”, de L’Avenç (un títol de secció, per cert, que em sembla insuperable). I semblant, igualment, al que jo mateix he fet en altres idiomes. Però no he acabat de tenir temps, ni empenta; he d’admetre que, sense un impuls extern, em costa fer el pas a escriure alguna cosa sobre el llibre que acabo de llegir abans d’obrir-ne un altre. I, a més, sempre han passat al davant altres feines més urgents, per no parlar del fet d’escriure les meves coses.
La qüestió és que, finalment, ha aparegut aquest impuls extern, però això ja no serà en aquest blog. Serà, justament, a L’Avenç, i es dirà “Llegir escrivint” (ja he avisat que el títol de l’Ollé és insuperable). I començo al número d’octubre, amb un article sobre l’últim llibre publicat aquí d’Antoine Compagnon.
És a dir, d’aquí tres dies.
Fàstic 
Retroenllaç: Llegir escrivint (2) | Fàstic