Per què no parlar de Felip Costaglioli

Oh Costaglioli

Un dels plausibles motius que explicarien (sense necessitat de ser gaire malpensats) per què (gairebé) mai cap crític literari català (o, si voleu, periodista) ha fet la més mínima ressenya (d’algun) dels dos llibres de poesia de Felip Costaglioli podria ser la dificultat per citar-ne algun fragment. Perquè els poemes d’Aire i sang a la butxaca i d’Aprendre apareixen una mica a la manera d’André du Bouchet: paraules disperses per la pàgina, on hi ha més d’una possibilitat de lectura (Costaglioli en diu “poemes encreuats”). Així, el primer poema d’Aprendre, “Rèquiem de butxaca”, podria començar amb aquestes paraules (no estic segur de dir-ne versos): “Solitud / una mica de / terra / la meva petita / controvèrsia / creixent-me / sota l’ungla”. O bé amb aquests versos: “Solitud / la meva petita / controvèrsia / una mica de / terra /creixent-me / sota l’ungla”. En el primer cas, hem llegit com si les dues pàgines que trobem fossin una de sola; en el segon, com llegiríem qualsevol llibre, començant per la pàgina parell i continuant per la senar.

Tot plegat funciona, també, perquè no hi ha relacions sintàctiques gaire estrictes entre els elements. És a dir: el complement “creixent-me sota l’ungla” tant pot adherir-se a “la meva petita controvèrsia” com a “una mica de terra” (tot i que en aquest segon cas la construcció és més habitual: sota les ungles hi trobem més sovint terra que controvèrsies). Té més pes, al capdavall, la pura sensació trasmesa per les paraules (la “menta fresca / i terra molla”, per exemple, del final d'”Elogi del blau”), com si el text s’anés desarticulant en petits nuclis, petits grumolls de sentit que no ens diuen mai què hem de pensar, sinó que ens demanen que ho pensem nosaltres. Els dos itineraris, així doncs, generen construccions de sentit ben diferents (com a mínim dues), cosa que afegida justament a l’ambigüitat de les relacions sintàctiques (no hi ha, tampoc, puntuació) i a la pròpia densitat del contingut (perquè aquesta forma d’unir les paraules, al capdavall, genera imatges audacíssimes), li provoca un problema ben considerable al periodista que ha d’explicar de què va aquell llibre. Perquè, a més, ¿com llegir els enormes espais en blanc que dins de cada pàgina separen els mots? ¿Per què els talls de línia van com van, amb aquest ritme tan particular?

Potser el cas més espectacular és aquella pàgina del “Rèquiem de butxaca” ocupada només per un “Oh”, un gran “Oh” aïllat al bell mig del full, situat al lloc precís per engalzar-se dins una frase que diu “Però tu i / jo / sabem ja / que / dintre el / menjar / el cantar / el caure / i el passar de l’altre / (Oh) / hem cavat / tossut i estret / el passadís / de l’ésser / (Oh)”. A la pàgina següent aquest “Oh…” continuara amb “deixem / deixem entrar / l’Ara…”; però ja serem en una altra pàgina. I, com dèiem, al periodista encara li caldrà resoldre un problema, evocat al principi d'”Escampar boira”: “Si et diuen / que els teus mots / són / evanescents / massa polits / desencarnats / que no s’entenen gaire / O / que de menjar / no dónen [sic] res / diga’ls-hi / que s’hi tornin / i que s’agafin / amb dits goluts / i secs / aquests versos de pobres”.

Oh Costaglioli 2

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Lectures i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s