De caure així

XIR3675 Landscape with the Fall of Icarus, c.1555 (oil on canvas) by Bruegel, Pieter the Elder (c.1525-69); 73.5x112 cm; Musees Royaux des Beaux-Arts de Belgique, Brussels, Belgium; (add.info.: Icarus seen with his legs thrashing in the sea;); Giraudon; Flemish,  out of copyright

XIR3675 Landscape with the Fall of Icarus, c.1555 (oil on canvas) by Bruegel, Pieter the Elder (c.1525-69); 73.5×112 cm; Musees Royaux des Beaux-Arts de Belgique, Brussels, Belgium; (add.info.: Icarus seen with his legs thrashing in the sea;); Giraudon; Flemish, out of copyright

Si el quadre Paisatge amb caiguda d’Ícar fos obra de Pieter Brueghel el Vell, cosa pel que sembla discutible (tot i que sembla força probable que la concepció visual de la pintura fos seva), tindria l’honor de ser l’única obra de tema mitològic d’aquest pintor. I, encara així, el motiu mitològic hi apareix en segon terme: el centre de la composició l’ocupa un pagès passant l’arada. També hi veiem un pastor, un pescador, vaixells… Arriba a resultar difícil localitzar-hi el motiu mític. I aquest, finalment, són un parell de cames que s’agiten dins l’aigua; pràcticament una imatge ridícula. La gran història mítica, doncs, és relativitzada; com va dir Pere Ballart, “la fabulosa significació del mite, així que entra en contacte amb la positiva quotidianitat, esdevé qüestionada, gairebé diluïda”. En això es va fixar Auden quan va emprar el quadre en el seu poema “Musée des Beaux Arts” tot subratllant la indiferència del camperol i del vaixell per la caiguda del noi: “how everything turns away / Quite leisurely from the disaster”, diu Auden.

Podria semblar que quan Adrià Targa fa que el seu Ícar el protagonitzi un patinador de la “plaça del museu” l’operació és semblant (cosa encara més evident si del patinador en diem “skater”). Però, a diferència de Brueghel, que posa el personatge mític al nivell dels pagesos, pastors i mariners de la seva època, aquí l’individu normal i corrent és elevat al nivell d’una figura mítica que ocupa el centre d’una manera, literalment, obsessiva. Tot i que podríem preguntar-nos qui és realment Ícar aquí, tot i que l’inici del poema sembla contundent:

Ícar es deia David. Patinava

molts matins a la plaça del museu.

Potser no cal ni arribar a l’estrofa 20, on hi ha el vers igualment rotund “Ícar sóc jo i em fons la voluntat”; aquesta primera estrofa continua així:

La seva flama de mirada blava

va cremar nou matins, o potser deu,

al teu desig de cera que no acaba

de degotar mai més. Ara no et veu:

escriu amb ungles, sobre la tauleta

del que es va fondre, una elegia neta.

El problema és aquest “escriu”: qui escriu, evidentment, és el tu (aquest és un d’aquells poemes on el protagonista es disfressa rere una segona persona) que durant nou matins ha observat l’altre (David) com patinava. I que, ara que David no hi és, pot escriure. Però el fet que l’imperatiu de segona persona coincideixi amb l’indicatiu de tercera crea aquí una ambigüitat: sembla, per un moment, que qui “escriu amb ungles” sigui aquell de qui s’acaba de dir que “no et veu”. Podria semblar una badada, si no fos que la segona estrofa torna a jugar-hi:

Cau altre cop i ningú no s’adona

del clapoteig, com al quadre del Vell.

Només tu l’has de veure: com s’afona

darrere un mur i ressorgeix de bell [vet aquí, per cert, per a què serveix un encavalcament]

nou. Ha baixat el Sol per una estona.

Confessa’t que no saps patir per ell

sinó per tu mateix, i que vols caure

per fer que es giri, camperol que llaura.

Heus ací un possible intercanvi de rols: el que cau podria ser el poeta (diguem-ne així, ja que escriu una “elegia neta”) i el que es gira per mirar-lo podria ser l’altre (tot i que, “camperol que llaura”, pel quadre ja sabem que això és ben improbable). I al capdavall, la situació bàsica, el poeta que contempla un patinador que cau, engega un procés (en tots els sentits del terme: “jo em torno a fer retrets / per tots els anys perduts…”) de revisió de la pròpia vida. Un procés on tan aviat el protagonista (l’observador) apareix en segona persona com parla en primera persona i s’adreça a David; és més, on l’escena on aquest revela el seu nom no apareix fins a l’estrofa 8. La història no és lineal; les identitats verbals no són fixes, i el “tu” tan aviat pot ser el poeta com el patinador. Potser per això cap al final del poema (que comet el doble pecat, per cert, d’emprar una estrofa rimada i citar Rilke) el poeta podrà dir:

El teu paper i el meu s’han relligat

en aquest llibre fet de paperassa

que al llom duu escrit el nom de Veritat

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Lectures i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s