L’any 2007, el futbolista Vicente Rodríguez va declarar que havia perdut la confiança en Antonio Giner, el metge esportiu del València Club de Futbol; el jugador havia deixat de jugar en 70 partits en 3 anys, per culpa de diverses lesions mal resoltes. El 2012, l’automobilista María de Villota va patir un greu accident on va perdre un ull (i va morir un any després de resultes de les seqüeles). Ambdues figures apareixen en moments diferents de Bua, l’últim llibre (per ara) de Francesc Bononad. Potser una d’elles sigui una resposta que permeti tranquilitzar el lector ansiós per llegir una història; però potser no.
Hi ha altres referències més esquives. El text comença amb el “Lorem ipsum dolor si amet…” que els tipògrafs fan servir per verificar diverses tipografies: un text que no ha de ser entès per resultar útil, però que té un origen ben concret: és una deformació d’un fragment del llibre De finibus bonorum et malorum de Ciceró. Bononad ens el restitueix en llatí de seguida; en català, vol dir això:
Tampoc hi ha ningú que persegueixi o desitgi o vulgui sentir dolor pel dolor mateix, sinó perquè de vegades es dóna el cas que l’esforç i el dolor poden procurar-li un gran plaer.
El “Lorem ipsum…”, doncs, és una deformació d’un text sobre el dolor. I dolor és la “bua”, un terme infantívol per al patiment, equivalent a “pupa”, però que també significa “pústula”. Bononad sembla jugar amb aquests dos sentits del terme quan parla de la bua com a llenguatge corporal, “mode que té el meu cos d’elaborar en brut la seua queixa” (d’una manera semblant a la secreció que sobre la galta de la noia de la il·lustració de coberta forma el mot “vultus”, ‘cara’, acompanyada per etiquetes i cosits que n’indiquen el “vestis”, ‘vestit’ i el “capilli”, el ‘cabell’), però també com a regressió de la llengua, potser a un estadi anterior a la maduresa. I encara examinarà l’homonímia del mot “pupa”, que també designa una fase de la transformació de la larva en insecte.
Entremig de totes aquestes indicacions inicials (deixant a banda els dos esportistes, encara no hem sortit de les cinc primeres pàgines del llibre, no gaire atapeïdes), deixa caure una imatge curiosa, tot definint (pro domo sua) el “Lorem ipsum…”: “Un text cec, un text dummy que, en absència de text definitiu, serveix com a continent, com a capseta per a l’escarabat”. Aquest misteriós escarabat el retrobarem a la pàgina 53, on hi ha una extensa cita del fragment 293 d’Investigacions filosòfiques, de Ludwig Wittgenstein. La capsa amb l’escarabat descriu un possible món on cadascú tingués una capsa dins la qual hi hagués, suposadament, un escarabat, i pogués comprovar que hi és dins la seua però no examinar la dels altres, de tal manera que, si la capseta fos un signe lingüístic que designés un escarabat, aquest signe podria no tenir sentit, ja que ningú podria comprovar que tots plegats tenen la mateixa cosa dins la capseta. I el problema, altre cop, és el dolor: concretament, la possibilitat de parlar sobre el dolor dels altres, en la mesura que hom només coneix el seu propi dolor i no el dels altres (igual que hom no pot obrir la capseta dels altres per comprovar que a dins realment hi ha un escarabat). Una qüestió que Wittgenstein ja tractava al fragment 256:
¿Què succeeix amb el llenguatge que descriu les meves experiències internes i que només jo puc entendre? ¿Com em refereixo a les meves sensacions amb paraules?
Prescindirem, però, de Wittgenstein (aquí hi trobareu més informació, si us vaga); dins el text de Bononad, la pregunta és aquella que Josep Pla va formular-se el 5 de setembre de 1918:
La primera qüestió que es planteja és aquesta: ¿és possible l’expressió de la intimitat? Vull dir l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat. La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l’espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa.
Bua mateix, però, sembla respondre aquesta pregunta: no. No pas “l’expressió clara, coherent…”, no pas en el cas del dolor; en alguns dels primers fragments que el componen, que semblen dedicats a donar-li al lector algunes instruccions per obrir-se pas en la lectura del que segueix, hi ha un rebuig explícit del relat, anàleg al de Blanchot a La folie du jour: la bua “no pot demanar un relat”, un relat clar, ordenat, “cosit amb fil de seda”. En lloc d’això, tenim una segregació, una pústula: el llibre el compondran fragments aïllats, separats per grans espais en blanc (que és com dir que el llibre el componen fractures), on només un determinat esforç imaginatiu ens permet mirar de recompondre una narració que tanmateix no arriba a tancar-se.
Perquè alhora el mal, el dolor, aquesta bua que no sabem si és el resultat d’un accident o d’alguna malaltia, aïlla l’individu (començant per la seva parella), l’exclou de la societat. Hom recorda aleshores un personatge d’un llibre anterior de Bononad, Cotxes nous, cotxes d’ocasió, cotxes de quilòmetre zero, un tal Xavier Mestre que explicava:
Un accident de cotxe in itinere em condemnà a romandre enllitat durant quaranta-dos dies. Quaranta-dos jornades de sojorn al moll joquer; dues vegades vint-i-una d’ajornar el retorn rere els ferros. (…) He entés que convé fer -de la cambra- una cambra d’aire a la manera dels receptacles de molts pneumàtics situats dins de la coberta, emprats per a encobeir l’aire a pressió. He comprés que escau habitar el cau, convertir-lo en habitació. (…) Benvinguts al meu calabós de fums, a la meua garlanda ferrissa, al meu reduït infern florit. Als nous cantells trenquívols i precaris de mi mateix.
El “cau” (o “l’antre”) és el mot que, a Bua, designa el lloc on el protagonista adolorit se separa dels altres, es tanca a viure el seu dolor. On, exclòs de la comunitat, desenvolupa un llenguatge que, com l’escarabat dins la capsa, no és tant un llenguatge com una ficció de llenguatge privat, on sovintegen les paronomàsies, les deformacions dels noms de la tradició cultural (Buadelaire, Rimbuad, Antraud, Caupassant, fins i tot un Alphonse Caudet de qui se cita La Doulou, una crònica de la seva experiència de la sífilis). Allà Bononad hi assaja, literalment, un idiolecte, al marge dels mots de la tribu, donant l’esquena als lectors, apte per explicar el viatge al voltant d’una cambra del seu protagonista. I aconsegueix, per cert, que el trajecte sigui prou divertit.
(Per realitzar aquest post s’ha emprat molt de Google, com és evident. Vull dir que tot està per aquí, a l’abast de qui vulgui buscar-ho. L’únic llibre en el sentit estricte del terme que ha estat maltractat físicament és Bua)
Fàstic 