Francesc Garriga Barata, invisible

(Vet aquí el text que vaig dur per fer una conferència al Club Muntanyenc de Sant Cugat el dia 14 de maig, gràcies als bons oficis d’Amàlia Roig. Si sempre cal avisar que, en el moment de la conferència, el que vaig dir no va ser ben bé el que copio aquí, en aquest cas l’advertiment té força pes: vaig acabar llegint un grapat més de poemes que no em pensava i, sobretot, vaig acabar explicant un grapat d’anècdotes personals que no estaven al programa però que tampoc calia dur apuntades per recordar-les)

Em trobo avui en una situació inèdita, que no m’hi havia trobat mai: parlar en públic sobre un escriptor que he conegut en persona. Generalment, en ocasions semblants he parlat sobre autors com Mercè Rodoreda o J. V. Foix, que jo no vaig conèixer ni hauria pogut fer-ho, i que per tant, per a mi, són estrictament la seva obra. Però avui em toca parlar d’un autor que, tot i ser mort, era amic meu. Aquesta circumstància em sembla fatídica: em sembla més òptim no saber res de l’autor, enfrontar-me al text sense cap altra referència que el propi text, perquè al capdavall els escriptors escrivim perquè hom llegeixi els nostres llibres, no pas per ser famosos ni per exposar les nostres minúcies. En canvi, amb els poemes de Francesc Garriga em cal fer un esforç per esborrar el que sé d’ell, per no donar sentit als versos a partir d’informacions que els versos no donen. Perquè els poemes haurien de ser autònoms, autosuficients; com a mínim si us han d’arribar a aquells de vosaltres que no hagueu conegut el Francesc. Exactament igual que ens emociona Shakespeare sense tenir gaire clar qui era.

Hi ha, però, un fenomen que m’ajudarà a tirar endavant, tot i que fins a cert punt em desconcerta, en la seva poesia. Es tracta de la distància que hi ha entre els versos del Garriga i la vida del Francesc. Són gairebé dues persones diferents. Vull dir que el Francesc era professor d’institut, però també va ser director de l’edició espanyola d’una revista d’art, Franco Maria Ricci, i que assistia molt habitualment a tota mena d’actes culturals; en la seva vida hi havia, diríem, una exuberància, una allau de possibles estímuls, que qui sap on podien anar a parar: ell coneixia tota la literatura catalana, tot l’art, tots els escriptors i gent diversa que fa coses. Però res de tot això apareix, a primer cop d’ull, en els seus llibres.

S’ha comentat molt sovint que hi ha una notable continuïtat de to entre els primers poemes, publicats el 1959, i els últims, frescos del 2015. Que el Garriga tenia una veu única, no tan sols inconfusible sinó també constant. I això també significa que, en certa manera, es va mostrar impermeable a totes les temptacions estètiques que durant 55 anys podien sortir-li al pas. En paral·lel a l’obra de Garriga ha desfilat tota la postmodernitat, si és que tal paraula pot aplicar-se a aquesta època, i no només això sinó que ell va veure com desfilava, i tanmateix no va deixar-li petjada.

Alhora, el fet paradoxal és que tota la poesia de Garriga té un caràcter explícitament autobiogràfic; tota ella està centrada en la descripció i expressió de la vida afectiva de l’individu anomenat Francesc Garriga Barata. És una mirada, però, feta des de l’interior: no se’ns narren vivències, no se’ns descriuen fets, no se’ns donen indicacions per saber què està passant, sinó que el poeta ens explica sobretot quins són els efectes d’allò que ha passat i intenta extreure’n una conclusió, una lliçó moral (si us incomoda el mot, tranquils; més endavant hi torno). Però a partir dels poemes del Garriga difícilment podríem fer una biografia del Francesc.

Potser és una qüestió de timidesa, per molt que el Garriga, en el tracte personal, pogués semblar tot el contrari. Un fet que em sembla molt significatiu és la persona verbal. En els tres primers llibres, Entre el neguit i el silenci, Foc nostre, somni… i Paraules, volums molt remots dels quals només us en podreu fer una idea a través de l’antologia Demà no és mai, hi domina la primera persona del plural, el “nosaltres”. Són poemes, també, força abstractes, i aquest “nosaltres” hi és molt indeterminat; només en un dels casos estic segur de caracteritzar-lo, i és en algun dels poemes de Paraules. Però a això hi tornaré després. Pel que fa a la resta, el nosaltres dels primers poemes de Garriga és tan indeterminat que només puc entendre’l com una manera de dissimular el jo, d’ocultar-se. En canvi, en el quart llibre, Paraules cap al tard, ja li estreny el plural, i apareix el jo, la primera persona del singular. De fet, els primers versos del llibre són molt significatius:

desprecio [sic] i estimo

la soledat que em volta.

si em regala silenci

m’acorrala amb silencis.

despulleu-me, amics meus,

de la literatura.

Ja ho veieu: el protagonista no només ell mateix i prou, sinó que a més està clarament tot sol (parla a algú que anomena “amics meus”, però jo entenc que es refereix als lectors; recordeu que és el primer poema del llibre). He dit que a Paraules, el llibre anterior, hi ha alguna excepció, és a dir, poemes on el “nosaltres” és identificable. Són poemes on és molt evident que parla pel jovent dels anys cinquanta, és a dir, per la seva generació. Un exemple seria l’inici del llibre:

els que ens han precedit

ens llegaren paraules que no creien.

intentaren forjar-nos en llur foc

i ha resultat mentida el nostre tremp.

i avui arrosseguem la joventut

de paraula en paraula

per trobar l’única

que mantingui virtuts de resurrecció.

Ja ho veieu: no només hi ha el “nosaltres”, sinó també “els que ens han precedit”, la generació anterior; que era, per cert, la generació que havia fet la Guerra. A Foc nostre, somni… ja s’havia insinuat la idea, en parlar d’estar “fatigats de paraules exactes” i afegir:

la veritat és dúctil,

rígida la mentida

A Paraules repeteix aquesta idea: “neixen paraules dúctils / de la paraula rígida tramesa”. De fet, tot el llibre és una mena de lluita amb el llenguatge, o amb la idea del llenguatge, que és un dels temes constants en l’obra de Garriga. Per a ell, el llenguatge és sempre una barreja de veritat i mentida, i no pas una representació de la realitat; però per això mateix és alhora un refugi i una trampa. Fixeu-vos, però, que es tracta sempre de “mentida”, no de “falsedat”; una falsedat és una cosa que algú diu amb la intenció d’enganyar, però en canvi quan hi ha una mentida, quan la mentida forma part del llenguatge, és perquè aquest té una relació molt secundària, o molt indirecta, amb la realitat externa. L’últim poema de Paraules és molt significatiu:

qui podrà retornar-nos la certesa

de quelcom més

que no siguin paraules?

han estat durant anys

la nostra menja

i ara estem sadollats de sons i ritme.

vosaltres que llegiu

digueu-me:

on dormen les realitats?

Aquesta última pregunta obria un silenci editorial d’onze anys; però alhora era un plantejament molt de la seva època. Perquè a principis dels seixanta hi havia una nova generació d’intel·lectuals que aspirava a trencar amb la tradició rebuda, a renovar la literatura catalana i, d’entre totes les possibilitats, van decidir intentar-ho a través de la poesia social, d’allò que ells van anomenar realisme històric. El problema és que ho van decidir a priori, abans de comprovar si la poesia jove anava per aquí. I el cas és que Francesc Garriga no encaixava en aquella proposta (tampoc Feliu Formosa, Màrius Sampere ni Gerard Vergés, que són els poetes més memorables d’aquella lleva). El resultat no va ser únicament que els primers llibres de Garriga van passar força desapercebuts sinó que la pròpia deriva de la historiografia literària catalana ha solidificat una versió dels fets on tots ells, senzillament, no hi són. Però al mateix temps, dos poemes com els que acabo de llegir participen plenament de la mateixa pregunta que havia donat lloc a la poesia social: es tractava d’establir una nova relació ètica amb el llenguatge. Perquè la poesia anterior, la poesia del postsimbolisme i les avantguardes històriques, havia acompanyat la barbàrie. Ja he indicat que “els que ens han precedit” eren els que van fer la Guerra, tant la d’aquí com la de la resta del món. En aquell moment, a Alemanya, l’escriptora Ingeborg Bachmann afirmava que calia “establir una relació jurídica nova entre l’home i el llenguatge”.

Un fet curiós en l’obra de Francesc Garriga és que aquests llibres de joventut que ara comento, llibres que no van tenir gaire circulació en el seu moment i que no s’han reeditat, tenen una major semblança amb els últims que no amb els següents. Entremig hi ha llargues temporades de silenci editorial, amb el que això significa: que Garriga no fa una carrera literària pròpiament dita. Com he dit abans, hi ha onze anys de silenci entre Paraules i Paraules cap al tard, que tot i ser un llibre força desconegut és la seva primera obra de maduresa, i després disset anys més de silenci fins que apareixen, seguits, dos llibres, Els colors de la nit i Setembre. I ja som a principis dels noranta, i han passat moltes coses, dins i fora de la literatura.

Aleshores, el que resulta ben sorprenent d’aquest díptic és la diferència respecte a tots els altres llibres. No és una diferència abismal: els recursos són els mateixos, el to és gairebé el mateix, la veu és la mateixa. Però hi ha poemes com aquest:

em banyo en dos pronoms

i m’esbaldeixo amb adjectius

i clamo la glòria d’un bes

lliscant pel pentagrama

dels dits que em ressegueixen.

veremo l’alegria a mitja tarda.

i esclafo fruita fresca

amb dents lascives.

Com veieu, segueix havent-hi una relació amb el llenguatge. Trenta anys abans, eren “la nostra menja”; aquí, qui parla s’hi banya (i el que menja és fruita fresca). Segueix havent-hi un apropament el·líptic a la vivència: no se’ns explica qui parla, a qui s’adreça, de qui són els dits, ni on són, què ha passat… Ni tan sols és segur que els elements que apareixen siguin literals: no ho són els pronoms ni els adjectius, tampoc el pentagrama ni la verema: són paraules dúctils que tot just ens entreguen una sensació. Allò que és insòlit aquí és la plenitud d’aquesta sensació. A Els colors de la nit i a Setembre, quan apareix un “nosaltres” és plenament identificable: no és una projecció del jo, no és una generació, sinó que són els amants. Uns amants que es troben, fan l’amor, finalment se separen… És un moment, molt breu, situat entre un “encara no” i un “ja no”, en què la poesia de Garriga és feliç.

Després de Setembre hi ha una altra pausa, vuit anys de silenci fins que arriba el 2000 i apareix Ombres, que s’obre amb aquesta “divisa”:

va cap a casa

d’esma,

no s’adona que el temps l’ha despullat

de la disfressa.

comença a ser carn viva

i el feriran les ombres.

Aquí s’obre un nou tema: la vellesa. Però ve lligat al despullament: al poema següent trobarem la pregunta:

¿com retrobar l’angle de seda

on comencen els mots imprescindibles?

És a dir: hi ha un despullament del protagonista que perd la disfressa, i pot haver-hi un despullament de la paraula, que dirà només allò que és imprescindible. I ara cal fixar-nos en una cosa: si al principi he dit que la poesia de Garriga sembla impermeable a les novetats poètiques que li són coetànies és, entre altres coses, perquè presenta poques floritures formals. No ha fet servir mai la rima, per exemple; el vers sempre ha estat lliure, tot i respectant (a partir de Paraules) una petita condició: que els versos tinguin un nombre parell de síl·labes. Tampoc ha emprat efectes gaire evidents: ni la narrativitat, ni el prosaïsme, ni un lèxic rebuscat, ni el trencament de la sintaxi, res de tot això. I com és notori, es presenta en minúscula (hi ha una excepció aparent, Ombres; però allà les majúscules eren una imposició de l’editor, Isidor Cònsul, que per exemple els antòlegs de Demà no és mai han tingut l’encert de corregir). El despullament, diríem, ha acompanyat sempre la poesia de Garriga, però el que passa l’any 2000 és que aquest ascetisme expressiu, potser menys apte per descriure un moment de joia amorosa, troba finalment un tema que li va com anell al dit: la senectut.

Francesc Garriga segurament estava d’acord amb aquell vers de Gerard Vergés: “De cop comprenc que l’home és la memòria”. I la memòria és, en certa manera, un discurs, un text sobre el qual es basa la pròpia identitat; és a dir, els mots imprescindibles que dèiem. I és, encara, un text que no està fixat, sinó un procés: en els seus poemes, Garriga recorda sovint la història del tapís de Penèlope. Aquesta reina, la muller d’Ulisses, assetjada pels pretendents mentre el seu marit no tornava de Troia, els va prometre que es casaria amb un d’ells quan acabés de teixir un tapís. Però en realitat el teixia de dia i el desteixia de nit. Garriga, doncs, agafa aquest moviment altern de fer i desfer com una imatge de la seva pròpia activitat poètica, sempre recomençada. Els poemes, aleshores, tornen una altra vegada sobre els mateixos temes, sense arribar mai a tancar-los. És a dir, hi ha una recerca de la formulació definitiva, d’una xifra que contingui tota la pròpia vida, però alhora aquesta es troba sempre postergada. A Ragtime ho diu així:

volia l’última paraula,

li fou donada l’única resposta:

hauràs d’abandonar sobre els fogons

les menges mig guisades

i el got mig ple damunt la taula.

l’atzar, que enceta i clou la voluntat,

fa via amb peus lleugers al teu encontre

i empeny, inexorable,

les lletres del silenci.

si saps dir prou quan calgui,

la pietat apagarà el discurs,

la pressa de la teva arribada,

i al nucli dur de l’espiral on tot comença en un no res i mor

disfressarà tot el no res que amagues

i el buit d’on has vingut per no anar enlloc.

potser aleshores.

He dit abans que aquesta poesia final sembla tornar, en certa manera, als orígens. Sobretot hi ha un cert retorn a l’abstracció; però és, ara, una abstracció viscuda (si és que tal frase té sentit), lligada a fets concrets. I, tanmateix, com si la vida viscuda hagués confirmat els versos juvenils, de vegades la poesia tardana diu el mateix. Recordeu que us havia dit que a Paraules el llenguatge era una barreja de veritat i mentida. El primer poema de Camins de serp diu:

un déu creà les lletres

i les paraules,

arrel i tronc de l’arbre de la vida,

per dir les coses pel seu nom.

les branques amagaven, però,

l’engany, la serp

l’elogi amb llengua bífida.

calgué la mort, peatge i recompensa

per a poder sentir-nos vius,

i, més enllà dels mots,

posar les pauses al seu lloc.

també una serp als versos.

llegiu a poc a poc.

Aquí el que hi ha és una variació del Gènesi; val a dir que en els seus poemes, Garriga recolza en referències d’aquesta mena, referències d’abast en principi universal. Ja hem vist que bastia una imatge sobre un episodi de l’Odissea; altres cops, arrenca del mite de Teseu, o de la història de Moisès, i fins i tot de contes infantils. Aquí, curiosament, el poema va acompanyat per un lema bíblic, però que no té aparentment gaire relació: és un fragment del Cohèlet o Ecclesiastès que, tot sencer, diu:

Més val ser dos que no pas un, perquè així el treball rendeix més. I si l’un cau, l’altre l’aixeca. Però ai del que cau estant sol, sense que un altre el pugui aixecar!

Ja dic, el cos principal del poema, allò que ara ens interessa, ve del Gènesi, del mite del Paradís. El començament ja és singular: “un déu creà…”; o sigui, no pas “Déu”, sinó “un déu”. I aquest déu crea el llenguatge, “les lletres / i les paraules”, que són “arrel i tronc de l’arbre de la vida”; que serveixen “per dir les coses pel seu nom”, que és la primera activitat que al Gènesi Déu encomana a Adam: donar nom a les coses. Sorgeix llavors el pecat, la serp; i allò significatiu és que aquí la serp, que és l’engany, es troba a les branques de l’arbre de la vida. És a dir, l’arbre de la vida es compon de tres parts: les arrels (que són les lletres), el tronc (que són les paraules) i les branques (on hi ha l’engany). El llenguatge és engany des del principi, i d’aquí passem a la mort. En aquesta versió del mite no existeix l’arbre del coneixement, sinó que passem directament de l’engany a la mort, que va ser el càstig imposat a Adam i Eva. Us deia que aquest entrellaçament de veritat i mentida venia de cinquanta anys enrere. Però a Paraules hi havia encara l’esperança de trobar un llenguatge veritable, una paraula amb “virtuts de resurrecció”. Ara, en canvi, se’ns avisa que hi ha “també una serp als versos / llegiu a poc a poc”.

També he dit al principi que la poesia de Garriga buscava una lliçó moral. Pot semblar que estigui titllant-lo de moralista, quan és justament el contrari: justament perquè el poeta no era un moralista, el tema moral li ocupa bona part del discurs. Perquè tampoc hi ha una lliçó moral definitiva. Sí que hi ha un últim poema, que no llegiré perquè també us hauria de fer una llarga explicació mitològica, hi ha un últim poema perquè, com deia Joan Fuster, morir deu ser deixar d’escriure. I ben a prop d’aquest últim poema n’hi ha un altre, aquest:

i arribes al final

de no saps quin camí.

i et donen

un farcellet de vida i un bastó d’oxigen

perquè arribis a casa

de forma enraonada.

si tens sort i prou ferm el bastó

el camí serà curt.

si no, fes-ho com puguis

com s’ha anat fent fins ara.

i abraça el pi,

demana-li les ombres i les branques més fortes.

com quan eres petit, no tinguis por:

si aguanten els ocells, per què no a tu.

I vet aquí una possible lliçó: “no tinguis por”. Cosa que, per cert, sí que s’assembla al Francesc Garriga que jo vaig conèixer.