(Vet aquí un article que va aparèixer al número 11 de la revista Lo Senienc: memòria, natura i llengua. És prou llarg, i el penjaré en dues parts)
Tot va començar fa dos anys, tot documentant-me per escriure coses sobre el poble. Havia agafat una caixa d’antics números de Lo Senienc (és a dir, de la revista bessona d’aquesta), i em dedicava a llegir-los, per veure què hi trobava. Entre actes de plens, fotos de festes i textos diversos, va aparèixer un article sobre Sebastià Juan Arbó, en ocasió de la seva mort, el de 2 de gener de 1984, signat per Emilio Lleixà1. Un text on, a banda de repassar l’obra d’Arbó, Lleixà dóna una notícia biogràfica inèdita: Arbó havia estat a La Sénia, i fins i tot hi havia situat una part de la seva quarta novel·la, Camins de nit. És realment una notícia inèdita: Màrius López en la “Notícia biogràfica” que, per ara, és el document biogràfic més ampli sobre l’escriptor, no hi fa referència2. Tampoc en parla el mateix Arbó en els seus llibres de memòries: ni en Los hombres de la tierra y del mar (Barcelona: Argos, 1961) ni en Memorias. Los hombres de la ciudad (Barcelona: Planeta, 1982).
Val la pena citar què deia l’article de Lleixà (les majúscules són seves):
Sebastià Juan Arbó, a l’any 1935, va estar aquí a La Sénia on hi va viure els mesos de l’estiu pel fet del clima del nostre poble que els va molt bé als que resideixen a prop del mar.
Pel seu caràcter amable i amena conversació, aviat va fer amics. A més sempre satisfà als nadius que un foraster es manifesti sincerament admirant el nostre poble i la gent que hi viu. Inclús Arbó, s’hi va encarinyar (sic) més per La Sénia perquè va tenir un amor amb una noia d’aquí.
He pogut comprovar que són bastants els seniencs que el coneixen com escriptor, per haver llegit algunes de les seves obres. Ara bé, crec que és mereixedor que la seva obra la coneixi (sic) més gent, perquè molt pocs saben que una de les seves novel·les, “CAMINS DE NIT”, que va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona, tracta concretament de fets reals que es refereixen als problemes i lluites que tenien en aquells temps els regadors dels Plans. Va creure convinent no dir exactament el lloc on es desenrotllaven els fets per si algú dels personatges que reflexa (sic) es donés per al·ludit. El nom imaginari que li possà (sic) fou el de CENIRA.
En un primer moment, vaig oblidar-me’n. I més endavant vaig tornar-hi. El fet, però, és que era una notícia massa remota per treure’n res clar. Emilio Lleixà va morir el 1988. La seva filla, Ifi Lleixà, recorda que el seu pare en parlava sovint, de Sebastià Juan Arbó, a les tertúlies del cafè del Club, però no en té cap més dada. Per telèfon, Màrius López va explicar-me que no ho havia sentit a dir mai, tot i que el cas és que és un home molt connectat amb La Sénia: hi va viure uns anys, hi té força amics, i cada any hi puja per Festes. Però no ho havia sentit a dir mai. I aquí s’acaba la pista. Com a mínim la que és fora del llibre.
Perquè un poble anomenat Cenira és, efectivament, l’escenari d’un grapat d’episodis de la tercera part de Camins de nit. El topònim té un origen força clar: Heròdot, en el volum VI de la seva Història, diu això: “Aquestes mines fenícies [les de l’illa de Tassos] es troben entre dues localitats anomenades Enira i Cenira, davant les costes de Samotràcia”3 És a dir, seria l’actual ciutat de Kinyra, just a l’illa de Tassos. Deixant a banda per ara la qüestió de per què escollir aquest nom (però més tard hi tornaré), el cas és que és un procediment ben curiós dins l’obra d’Arbó, on els escenaris acostumen a ser tan concrets que el seu primer llibre es diu Terres de l’Ebre. Aquest mateix espai és l’escenari d’allò que s’ha anomenat “primer cicle de l’Ebre”4, format per la mateixa Terres de l’Ebre, Camins de nit i Tino Costa.
Aquesta última, per cert (que, sigui dit de passada, em sembla l’obra mestra d’Arbó) estava situada, en editar-la per primer cop el 1947, en un poble anomenat Santa Maria dels Monts. Però en revisar-lo per a l’edició de 1968 a Club Editor (l’edició que en serà la definitiva) Arbó va canviar el topònim per Amposta. Ell mateix ho indicava al pròleg de Tino Costa:
A Amposta es podria encara avui identificar quasi punt per punt l’escenari de la meva obra; potser aquesta haurà perdut en vaguetat poètica -no ho sé-, però ha guanyat en concreció, en veritat, i tal vegada sigui cert que el fet local, si és verídic i humà, guanya amb la concreció en universalitat, contra el que es podria creure.5
En el cas de Camins de nit, alguns topònims (la torre de la Carrova, la plaça de l’Aube) ens permeten reconèixer Amposta, però aquesta no és anomenada mai; és només “el poble”. I aquesta indeterminació és la que aplica a la major part dels seus llibres, des de Terres de l’Ebre fins a L’espera; en aquesta última, una novel·la de maduresa, l’editor Joan Sales feia referència a la qüestió en la carta-pròleg que l’obre:
El lloc, per bé que no l’anomenes, és la teva petita ciutat, no natal, però adoptiva: Amposta. No l’anomenes mai, però ¡amb quina força de suggestió, amb quina amplitud, amb quina riquesa de detalls ens l’evoques! […] Cal fer la reserva que no tots els detalls s’ajusten rigorosament a l’estricta topografia material d’Amposta; és el teu poble i no l’és. No anomenant-lo mai, has volgut conservar tota la teva llibertat de creació literària i tal vegada, a més d’això, brouiller6 les pistes7
Sales mateix, tot seguit, apunta la possibilitat que Arbó hagi realitzat una operació semblant amb els personatges: basar-se en individus reals per construir personatges ficticis amb el nom canviat (ja que no omès). Una qüestió que, com hem vist, també plantejava Emilio Lleixà en el seu article: la possibilitat que Arbó canviés el nom a Cenira per evitar ofendre algú.
¿Com és, però, aquest poble? Aquí cal fer una precisió: Arbó sovint modificava els seus llibres a cada edició. Igual que en un moment determinat va canviar el topònim de Tino Costa, aprofitava per modificar-ne les opcions lingüístiques, per canviar-ne detalls, adjectius, escenes senceres; per corregir-los, de vegades, a fons. De Camins de nit, concretament, n’hi ha tres versions: la publicada per Proa el 1935, la publicada a Selecta el 1954 i la publicada a Edicions 62 el 1966. Aquesta última, “corregida”, serà la versió “definitiva” editada per Emili Rosales el 1992. Jo, personalment, només n’he pogut consultar la primera de 1935 i l’última de 1992; prou per comprovar, per exemple, com al principi de la seva carrera Arbó emprava les formes dialectals ebrenques a l’hora de fer parlar els personatges, cosa que va deixar de fer més endavant (a la versió de 1966 els escassos diàlegs són en català normatiu, amb algun detall aïllat). Entre molt diversos canvis, hi ha la descripció de Cenira. El 1935 feia així:
Cenira era un poblet fosc perdut entre muntanyes. Les dones -o eren velles o adolescents- vestien totes de negre i al toc d’oració s’agenollaven pels carrers. Era enclavat en una fondalada i com perdut; el tren el deixava de banda; la mar era lluny, que rompia onades contra els batents, més enllà, darrera les carenes, i més enllà, a la fi de la vall immensa. Els habitants de Cenira quan sentien parlar de la mar escoltaven badant i com enlluernats. El món s’acabava a l’entorn de Cenira, i de tant en tant sortia una processó.8
En canvi, el 1966 tindrem (marco en negreta els canvis):
Cenira era un poble vell, d’aspecte trist i fosc, perdut entre les muntanyes. Els voltants eren abruptes, amb espessos boscos d’alzines, amb olivars i quadres de vinyes pels pendents. Les cases eren de color fosc, ombrívoles, i s’agrupaven en una altura rocosa, a recer del campanar i amb el riu a una vora. El tren el deixava de banda; el tren passava per la part baixa, molt lluny, quasi per la vora del mar. El mar era també lluny; rompia onades contra els penya-segats, més enllà de les carenes llunyanes, que tancaven el paisatge cap a Llevant, més enllà encara, cap a la fi de la immensa plana. El món semblava acabar-se a les voltes de Cenira, i només una tartana que sortia cada dissabte posava el poble en comunicació amb el món. Era un llogarret quasi perdut, extraviat entre les serres.9
D’aquesta descripció (aïllada dins el text del capítol X de la tercera part del llibre, “Marçal”) n’han desaparegut, aparentment, les dones. El cas, però, és que apareixen uns paràgrafs més amunt. També els enigmàtics “batents” de 1935 han estat corregits per uns “penya-segats” més adequats lingüísticament, que Arbó situa ara amb força concreció, “cap a Llevant”. Però, sobretot, el poble ha deixat d’estar “enclavat en una fondalada”; en la nova versió se’ns detalla la vegetació que l’envolta, el color de les cases, que hi ha un riu i que està, a la pràctica, incomunicat.
Caldria, però, contextualitzar-ho.
(Continuarà)
1LLEIXÀ, Emilio. “Record de Sebastià Juan Arbó”, dins Lo Senienc, gener-febrer de 1984.
2LÓPEZ, Màrius. “Nota biogràfica”, dins D.D.A.A. Centenari Sebastià Juan Arbó. 1902-2002. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2002, pàg. 5-17.
3HERÒDOT. Història. Llibre VI. Trad. Joaquim Gestió. Barcelona: Editorial Alpha/Institut Francesc Cambó, 2009, pàg. 52.
4ROSALES, Emili. “Introducció”, dins JUAN ARBÓ, Sebastià. Obra catalana completa I. Barcelona: Columna, 1992, pàg. 17 i 31.
5Íbid. pàg. 582.
6En francès a l’original. Es refereix a ‘confondre’.
7SALES, Joan. “Carta-pròleg”, dins JUAN ARBÓ, Sebastià. L’espera. Barcelona: Club Editor, 1992, pàg. 15.
8JUAN ARBÓ, Sebastià. Camins de nit, volum 2. Badalona: Proa, 1935, pàg. 329-330.
9JUAN ARBÓ, Sebastià. Obra catalana completa I. Barcelona: Columna, 1992, pàg. 473. D’ara en endavant, si no indiquem altra cosa, citarem aquest llibre.
Fàstic 