Garbo, el millor actor del món

(Aquí tenen el que, menys que més, vaig llegir dimecres passat al Born. No hi són, evidentment, les respostes que vaig malgirbar a requesta d’un públic sorprenentment sol·lícit i ple de preguntes i suggeriments)

Joan_Pujol_7th_Light_Infantry

La matinada del 6 de juny de 1944, les tropes aliades van desembarcar a Normandia. Al davant, tenien fortificacions i tropes alemanyes, però allò que hauria pogut ser una carnisseria absurda, un complet desastre, no va ser-ho del tot perquè el gruix de les defenses es trobava al nord, al Pas de Calais, que era on l’exèrcit nazi esperava que hi hauria el desembarcament principal. En desembarcar els aliats a Normandia, a més, els alemanys van reaccionar amb lentitud. Tres dies després, un agent secret dels alemanys, anomenat Alaric, informava que el desembarcament de Normandia era solament una maniobra de distracció, perquè la invasió principal tindria lloc al Pas de Calais; des del quarter general de Hitler es va ordenar que es paralitzés el trasllat de reforços a Normandia. Per tant, totes les unitats van romandre a Calais, permetent així que les tropes aliades consolidessin les seves posicions a la costa francesa. Això va ser l’inici del final de la Segona Guerra Mundial tal com nosaltres el coneixem.

El missatge d’Alaric va ser decisiu, doncs, per a la victòria aliada. Perquè en realitat mai va haver-hi un desembarcament a Calais, ni tan sols es va projectar. Va existir, certament, un exèrcit de mentida, compost per vaixells camuflats i comandat pel general Patton, però mai va existir la idea de fer-lo desembarcar a Calais. Tot i així, els alemanys van seguir confiant en Alaric, que tenia a les seves ordres una xarxa de 27 espies que constituïa tota l’activitat secreta dels nazis a la Gran Bretanya. El 3 de juliol de 1944, però, Alaric va ser detingut durant sis dies; en ser alliberat, va demanar deu dies de descans a l’Abwehr, l’agència alemanya d’espionatge per a qui treballava, i aquesta els hi va concedir. El 29 de juliol, el seu cap li comunicava que Adolf Hitler li havia concedit la Creu de Ferro de segona classe pels seus serveis; un honor excepcional perquè només es concedia a soldats alemanys. I Alaric no n’era d’alemany: el seu nom real era Joan Pujol i havia nascut a Barcelona l’any 1912. El 31 d’agost de 1944, finalment, un dels agents a les ordres de Pujol, un tal Benedict, va informar que el pla d’atac pel Pas de Calais s’havia cancel·lat definitivament. ¿El motiu? Que el desembarcament de Normandia havia tingut un èxit inesperat.

¿Què havia passat, doncs? El desembre de 1944, en un club privat londinenc, en un acte on van assistir 15 persones i del qual no es va informar en la premsa, Joan Pujol va rebre la medalla de Member of British Empire, una alta condecoració que habitualment es concedeix a ciutadans britànics. Així va esdevenir l’única persona condecorada per tots dos bàndols durant la Segona Guerra Mundial. Perquè Joan Pujol, l’agent Alaric, en realitat treballava per als anglesos: la seva xarxa de 27 agents secrets era imaginària, la seva detenció era una invenció per guanyar temps i tots els seus missatges tenien com a objectiu apartar l’exèrcit alemany del lloc de desembarcament de les tropes aliades al continent, que mai va ser altre que Normandia. Pujol enviava tots els seus informes des de les oficines de l’MI5, uns informes meticulosament fabricats en equip, a partir de la informació seleccionada pels seus superiors i de la capacitat inventiva d’ell mateix i del seu principal col·laborador, un expert en art espanyol anomenat Tomás Harris.

Si un escriptor s’inventés una història així, tothom la trobaria tan inversemblant que tindria problemes per editar-la. La peripècia de Joan Pujol és tan increïble que excedeix alhora el que creiem real (de fet, el periodista Arcadio Espada no se la creu) i el que creiem fictici, i per això Edmon Roch, per adaptar-la al cinema, no va tenir més remei que fer-ne un documental. Hi ha, tanmateix, una versió novel·lística dels fets: la de Graham Greene a El nostre home a L’Havana, que us confesso que no he llegit, però que, en qualsevol cas, tot i que l’autor coneixia el cas de Pujol perquè ell mateix treballava al servei secret durant la Segona Guerra Mundial, trasllada l’acció a l’illa de Cuba i al context dels anys cinquanta, en plena Guerra Freda, cosa que sospito que ho fa tot força diferent. Però el gran problema per narrar la història de Joan Pujol (i jo, que no sóc historiador, sinó amb prou feines escriptor, avui no faré altra cosa que especular sobre la possible novel·la que hi ha en la seva història), el gran problema, dic, és que Pujol va fer tot això per voluntat pròpia. Molts dels altres agents dobles de l’època es movien per diners, o per patriotisme. Ell no. Ell va ficar-se ell solet en un lloc on no el demanaven.

La qüestió és sorprenent, a més, perquè l’home acabava de superar tres anys de Guerra Civil Espanyola, durant els quals es va esmerçar a no trepitjar el front. De bon principi, va desertar: va refugiar-se a la casa familiar de la seva primera promesa, on va ser descobert a finals de 1936. Uns dies després, una organització anomenada Socorro Blanco va ajudar-lo a escapar de la comissaria de Via Laietana, i li van donar refugi en un pis del Barri Gòtic, en el qual va passar un any aïllat, sense contacte amb l’exterior. Un any sencer durant el qual no va veure ningú, no va parlar amb ningú, va perdre 20 quilos i la majoria del cabell i va envellir força. Desesperat, va acabar aconseguint documentació falsa per poder sortir al carrer; aprofitant el seu aspecte envellit, va posar-s’hi una edat superior a l’admesa per anar al front. Amb això, va trobar feina en una granja avícola a Sant Joan de les Abadesses; des d’allí, el seu projecte era escapar a França. Però no li va semblar factible. Per això, a la primavera de 1938 va presentar-se voluntari en una oficina de reclutament, des d’on va ser enviat a fer un període d’instrucció i finalment a Montblanc. Allà, quan l’oficial va demanar si hi havia algú amb coneixement de telegrafia i comunicacions, es va presentar voluntari. No en tenia ni idea: abans de la guerra s’havia dedicat a l’avicultura i al transport, sense gaire brillantor, però així evitava haver de lluitar. Finalment, en comprovar que no tenia ni idea de fer anar aquells aparells, van enviar-lo a tirar cables a la zona de la Fatarella.

Va ser allà on va canviar de bàndol, a principis d’agost de 1938. No és, de fet, que estigués de la banda dels nacionals; probablement tot el que coneixia eren les malvestats que havien dut a terme els anarquistes i els comunistes en la zona republicana (ell, al capdavall, era fill d’un burgès), i només tenia clar que volia sortir d’allí. Ell i dos soldats més van escapar-se una tarda. Pujol, però, es va posar nerviós i es va perdre; va trobar un riuet, va travessar-lo i va pujar pel turó de l’altra banda, al capdamunt del qual hi havia un parapet militar que va creure que era dels nacionals. En realitat havia donat la volta i estava tornant de dret cap als republicans, que van rebre’l a trets. Va haver de córrer, amagar-se en un clot de fullaraca i esperar. Finalment, va arribar a la banda franquista.

Allà, després d’uns dies de descans, va ser interrogat i enviat a un camp de concentració a Biscaia. D’allà va treure’l un antic amic del seu pare, i van enviar-lo a Burgos, al quarter. Era ja cap al final de la guerra; a principis de desembre de 1938 es va convocar una manifestació per celebrar l’avanç franquista, en un ambient d’eufòria. Durant la celebració, Pujol va conèixer un català, del terç requetè de Montserrat, i es van intercanviar les gorres. Això va costar-li un interrogatori, una degradació (Pujol era alferes) i una estada a la cel·la de càstig, des d’on van tornar a enviar-lo al front. Se’n va sortir novament gràcies als seus contactes i va passar els tres mesos que quedaven de guerra vivint a Burgos, on va conèixer una jove gallega anomenada Araceli González. En qualsevol cas, entre camps de concentració, cel·les de càstig per dur una gorra carlista i tot plegat, Pujol va descobrir que aquell tampoc era el seu lloc.

Tot plegat és una trajectòria ben poc heroica. Anys després, Pujol va escriure: “em repugnava prendre partit en una lluita fratricida (…). El que m’importava era viure i sentir l’esperança d’una nova vida, l’actual l’avorria i tota la meva desgràcia la feia recaure en la vella i decrèpita generació que ens havia conduït a la guerra, a la inevitable col·lisió entre uns i altres a causa de polèmiques polítiques i d’idees radicals, extremades i absolutes”. Com el seu pare, un pròsper empresari de tints, Joan Pujol era pacifista. I ideològicament es trobava, en aquell context, en una terra de ningú: va rebutjar formar part de l’exèrcit republicà igual que hauria rebutjat formar part de l’exèrcit feixista. Hi ha alguna cosa en la seva història que em recorda els hòbbits creats per Tolkien, uns éssers pacífics, de bon viure, que no volen saber-ne res de la guerra ni del conflicte, però que, en El senyor dels anells (que és, en bona mesura, una al·legoria de la Segona Guerra Mundial), es veuen obligats a intervenir, si vols no vols, per assegurar la seva forma de vida. De fet, acabada la guerra Pujol va rebutjar afiliar-se a la Falange i va posar-se a treballar de gerent en un hotel de Madrid. Des d’allà, escoltant les emissions en castellà de la BBC, va assistir a l’inici de la Segona Guerra Mundial. I l’abril de 1940 va casar-se amb Araceli.

A principis de 1941, Araceli o Joan (segons les versions) es va presentar a l’ambaixada britànica per oferir els seus serveis. Hi ha contradiccions, en això: segons l’informe de l’MI5, redactat per Tomás Harris a partir dels interrogatoris a Pujol, hi va anar Araceli; segons les memòries que Pujol va escriure als anys vuitanta, un cop el seu cas havia sortit a la llum pública, hi va anar ell mateix. Però, de fet, als anys vuitanta feia temps que Pujol i Araceli s’havien separat i s’havien tornat a casar amb altra gent. En qualsevol cas, Joan Pujol, un individu baixet, calb, de trenta anys, gerent d’un hotel decadent, es va presentar als britànics per oferir-los la seva ajuda. Evidentment, no li van fer ni cas. Però Pujol era, entre altres coses, més tossut que una mula, i va decidir tornar a intentar-ho d’una altra manera: va decidir oferir els seus serveis als alemanys per poder fer després un doble joc a favor dels britànics.

El gran misteri de Joan Pujol és com va passar de ser un desertor i un fugitiu (bastant sapastre, com ja hem vist) durant la Guerra Civil del seu propi país a ficar-se on no el demanaven en un conflicte encara major, molt més perillós i que a ell, directament, no l’afectava per a res. Hi ha, com és natural, diverses teories. En algunes hi té més pes la presència d’Araceli, una dona seductora, intel·ligent, amant de l’aventura i de l’alta societat, i que va tenir un paper decisiu en els primers passos de Pujol dins el món de l’espionatge; en altres hipòtesis, pesaria un sentiment de deute de Pujol envers el seu pare, que havia mort abans de la Guerra Civil sense arribar a veure el seu fill establert en cap ocupació concreta; Joan Pujol va ser un jove diletant, displicent, que iniciava carreres universitàries i les abandonava, que emprenia negocis i s’hi arruïnava. En realitat, va seguir sent així tota la seva vida: establert a Veneçuela després de la Segona Guerra Mundial, va obrir hotels i sales de cinema i sempre va fracassar. L’única activitat en què va reeixir va ser, curiosament, la més difícil de totes, la més increïble: la d’agent doble. Perquè Joan Pujol va ser el millor agent doble del segle XX.

Els alemanys van atendre Pujol i, després d’una sèrie de converses, van accedir a treballar amb ell. Primer que res, havia d’anar a Lisboa per tal d’aconseguir un visat que li permetés anar a Gran Bretanya. Així, el 26 d’abril de 1941 Pujol se’n va anar a la capital portuguesa, on va inscriure’s al consolat com a resident espanyol amb la professió d’escriptor. Allà va aconseguir falsificar un visat diplomàtic que no serviria per arribar a Anglaterra però sí per presentar-lo als alemanys. A través d’una sèrie d’argúcies, va convèncer-los que tenia la possibilitat d’anar a Londres, i l’Abwehr va començar a instruir-lo. Van ensenyar-li a escriure amb tinta invisible, van informar-lo sobre objectius d’interès, codis xifrats i espionatge. El juliol de 1941, Pujol i Araceli marxaven a Portugal, on van residir a Estoril.

Pujol, en realitat, no podia entrar al Regne Unit; el que va fer va ser inventar-se que hi havia anat. Va dir que havia conegut un oficial d’aviació que viatjava regularment entre Anglaterra i Portugal, el qual havia accedit a dur-li cartes fins a Lisboa, des d’on serien enviades fins a Madrid; així va justificar el fet d’enviar els seus missatges, escrits en tinta invisible sobre cartes aparentment enviades a la seva dona, des d’una adreça postal portuguesa. Aquest mateix pilot d’aviació va ser el primer membre de la seva xarxa d’espies imaginaris. Un cop els alemanys van donar el beneplàcit a aquest sistema, Pujol va intentar contactar de nou amb els britànics, presentant-los mostres de tinta invisible i missatges de l’Abwehr. Però els britànics van tornar a ignorar-lo. Ell va seguir enviant cartes amb missatges per als alemanys. Va comprar llibres, guies turístiques del Regne Unit, diccionaris (no sabia anglès); visitava biblioteques públiques cada dia, llegia la premsa. Amb totes les dades que recollia anava farcint les seves cartes. I quan dic “farcint” ho dic literalment: els missatges d’Alaric són textos enormement prolixos, amb més palla que gra, plens d’informació innecessària i de digressions polítiques sense gaire a tomb, una de les funcions de les quals era configurar un retrat de Pujol com un nazi convençut, fanàtic, de pedra picada. Naturalment, Pujol va cometre errors: no sabia calcular el canvi de la moneda anglesa, indicava adreces inexistents, narrava com havia tret informació d’uns mariners escocesos tot pagant-los un got de vi… En un d’aquests errors va descobrir la manera de superar la desconfiança dels alemanys: quan aquests li van indicar que les unitats de l’exèrcit anglès no s’indicaven per números sinó per noms, ell va reaccionar indignat i va complicar la mentida dient que la designació havia canviat feia poc.

L’etapa portuguesa de Joan Pujol és, em sembla a mi, la més veritablement heroica del seu periple. Era ell tot sol contra la intel·ligència nazi, sense cap suport per part dels aliats. Òbviament, l’home estava desesperat, i el novembre de 1941 va iniciar els tràmits per emigrar al Brasil. Araceli, però, va fer un nou intent de contactar amb els aliats, en aquest cas a través d’un funcionari nord-americà. Poc temps després, el març de 1942, Pujol va inventar-se un comboi d’unitats navals que es dirigia a l’illa de Malta, assetjada per italians i alemanys. Els alemanys van enviar una petita flota de submarins i vaixells de guerra a l’est de Gibraltar, i els italians van enviar reforços aeris a Sardenya, per tal d’aturar aquest comboi. Quan, després d’aquest moviment de tropes, el comboi no va aparèixer, els alemanys van donar la culpa a la ineficàcia de l’aviació italiana.

Una conseqüència d’aquesta acció va ser que els britànics van descobrir l’existència d’alguna cosa estranya, d’una interferència: d’algú que havia dit que hi hauria comboi i els alemanys s’ho havien cregut. En realitat, els anglesos coneixien l’existència d’Alaric des del primer moment, tot i que no li havien donat gaire importància; a finals de 1941, però, van començar a buscar-lo, enormement intrigats pel fet que a Berlin li atorguessin tanta credibilitat a algú que, com era evident, no havia posat mai un peu a Anglaterra. Justament el març de 1942 tot va convergir: l’MI5 va contactar amb el funcionari nord-americà que havia parlat amb Araceli. I, finalment, els serveis secrets britànics van acollir Joan Pujol; el català va arribar a Plymouth el 24 d’abril de 1942. Va ser allà, després d’un seguit d’interrogatoris, que va ser definitivament incorporat a l’MI5 com a agent doble, assignant-li Tomás Harris (un personatge que mereixeria una altra conferència) com a oficial encarregat. Va ser llavors que un altre oficial, Cyril Mills, va batejar-lo amb un nom en clau diferent d’Alaric: Mills considerava que Pujol havia demostrat ser el millor actor del món, i va anomenar-lo “Garbo”.

Més que com a actor, però, a mi em sedueix veure Joan Pujol com un escriptor. Durant la seva erràtica joventut va estudiar, durant un temps, Filosofia i Lletres, i va ser tota la seva vida un lector voraç. La seva activitat com a agent doble es va camuflar en principi, com hem vist, sota l’ofici d’escriptor, i de fet va consistir sobretot a escriure cartes: cartes en què creava combois inexistents, desembarcaments ficticis i extenses xarxes d’agents secrets que no havien existit mai. La xarxa que va crear, Arabal (o Arabel), la componien 27 agents secrets amb nom, cognoms, una biografia i una personalitat definida; algun d’ells va haver de morir, i va ser reemplaçat per la viuda. Qui hagi intentat mai escriure una novel·la pot fer-se càrrec de la feinada que significa sostenir aquest nombre de personatges. I hi ha un detall que a mi no deixa de cridar-me l’atenció: Lisboa, la capital des d’on Pujol enviava al principi les seves cartes, és també la ciutat de Fernando Pessoa, un altre creador de col·lectivitats imaginàries; Pessoa va morir sis anys abans que Pujol hi posés els peus, segurament sense conèixer la seva existència, però malgrat tot no em costa res imaginar-me’ls tots dos asseguts a la plaça del Rossio, tot discutint com crear realitats més reals que la realitat a partir del no-res d’una mentida.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Discursos i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s