L’esmapèrdua

ratatouille-characters-anton-ego

Hauria pogut estar-me hores rellegint una vegada i una altra aquest text, absort, esmaperdut, però de sobte vaig recordar un detall curiós, tan quotidià que em passa desapercebut: només llegeixo crítiques de llibres, discos o pel·lícules després de llegir-los, escoltar-los o veure-les. És a dir: primer decideixo llegir un llibre, llavors el llegeixo, després vaig a veure què n’han dit. I doncs, el que em feia romandre en l’esmapèrdua és que, on Bernat Ruiz Domènech parla de prescriptors, jo més aviat hauria parlat de postscriptors. De gent que escriu després. I la funció de la qual, doncs, no s’acaba en l’acte de jutjar (a favor o en contra) un llibre, és a dir, de dir-me a mi què he de llegir (i què no: els “prescriptors” de Ruiz també sonen força propers a uns “proscriptors”). Ni tan sols si fos així, aquesta funció podria exercir-se de manera unidireccional: quan fa uns anys un novel·lista mallorquí va fer un article dient que Josep Carner era un poeta mediocre, el resultat va ser un augment de vendes dels llibres de Carner com no l’havien aconseguit anys de lloances. O també he llegit llibres per comprovar si eren tan dolents com es deia. O he vist pel·lícules dolentes (a altes hores de la matinada), sabent-ho, perquè sí, per riure. Per no parlar de les cançons de David Bisbal que, de grat o per força, m’ha calgut sentir al llarg d’aquesta vida, malgrat les pèssimes crítiques; però si no hagués llegit revistes de música, en canvi, mai no hagués pogut saber que hi havia un grup anomenat Einstürzende Neubauten: no el posen a la ràdio. Però no es tracta del simple acte binari de dir que el llibre és bo o és dolent, que seria també una resposta massa simple (¿bo per a què? ¿per passar l’estona esperant el tren? ¿per superar el trauma d’un divorci? ¿per saber com no s’ha d’escriure un llibre?); hi ha moltes maneres de ser una cosa o l’altra, i bona part de la discussió entre dos amics que tot just surten del cinema, àmpliament satisfets per allò que acaben de veure, pot consistir a discutir aferrissadament si la pel·lícula que acaben de veure era bona per la fotografia o pel guió. O si el millor moment era, posem per cas, l’aparició de Martin Short, o la conversa amb Katherine Waterston nua.

De fet, és una veritat universalment sabuda que les bones crítiques no milloren les vendes d’un llibre. Però sortir a la tele (on poques vegades s’entra a discutir sobre ideologia, sobre formes, sobre interpretacions), sí. La prescripció real és allà. Vet aquí l’esmapèrdua.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Fenòmens i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s