J. V. Foix o l’anacronisme

(Aquí tenen el text que vaig dur preparat divendres passat a Solsona, per llegir-lo dins el cicle de conferències “Pensament i dificultat”. No és ben bé el que vaig dir, i sobretot hi falten les respostes a les preguntes d’un públic d’aquells que fan goig. I em sap greu que no hi resti constància de la meva sensació que qui millor ha parlat sobre Foix ha estat Carles Miralles. Tampoc tinc clar si “l’anacronisme” del títol hi té gaire presència; per exigències de la programació, vaig decidir el títol abans d’escriure ni una sola ratlla, i pel camí la idea que tenia s’ha anat diluïnt. Ja saben: es ben avorrit, escriure sabent què diràs…)

20120705-Foix_1914

 

El 1970, quan Josep Vicenç Foix va publicar Darrer comunicat, el cinquè dels seus llibres dedicat a recollir fragments del “Diari 1918”, i el penúltim, va obrir-lo amb un text anomenat, justament, “Darrer comunicat”. Aquesta petita narració, tot i que tipogràficament no es diferenciava de la resta del volum, hi acompleix una mena de funció introductòria (ho dic perquè al volum anterior, L’estrella d’En Perris, el text que feia la mateixa funció, i sobre el qual tornarem més endavant, apareixia en cursiva). És un text sobre el llenguatge. Hi tenim el protagonista, que camina pel vell camí de Roses en caure la tarda i arriba al moll, on un conegut seu li entrega un paper; tota la resta del relat és una transcripció d’aquest paper:

Ja no hi ha mots per dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passat per la mola dels màrtirs, els han penjat a la forca més alta, els han lapidat a les barricades, els han guillotinat al pla de l’alçament, els han assassinat a l’altra cantonada, els han posat sota la roda d’un vehicle, els han estripat com un bou a l’escorxador, n’han donat la sang a beure al feram, n’han polvoritzat els ossos per adobar els erms, els han desvirginat a les redaccions dels diaris, els han vomitat els novel·lastres i els poetastres, els n’han llevat la pell, l’han assecada i l’han feta tibant per als timbals de guerra. Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l’estel de l’alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho.

Fixeu-vos que l’enumeració culmina amb “els n’han llevat la pell, l’han assecada i l’han feta tibant per als timbals de guerra”. És a dir, la destrucció del llenguatge tan profusament explicada aquí deriva, en darrer terme, de la seva manipulació ideològica, del fet d’emprar les paraules al servei de la violència. Davant d’això, el missatge ens convida a no dir, a callar; o, més aviat, a la prudència.

D’alguna manera, aquest consell lliga amb les afirmacions de Ferrater en relació amb la dificultat de la poesia foixiana:

el poeta, actualment, ha de procurar no ser entès (…) perquè li convé de no ser entès, simplement, per la gent que ell no vol que l’entengui. (…) Els que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris [recordeu que Foix diu que els mots “els han desvirginat a les redaccions dels diaris”]. Són la gent [segueix Ferrater] que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran

És a dir:

una imatge que a Foix és útil i interessant, és fatal que, si és entesa i si cau a les mans d’aquesta gent dels que els americans en diuen “mitjans de massa”, aquesta imatge serà corrompuda, serà trivialitzada i serà explotada per fins abjectes

Es tracta, en altres termes, d’evitar el llenguatge periodístic, per activa o per passiva (el mateix any que apareixia Darrer comunicat, per altra banda, Foix va publicar Allò que no diu La Vanguardia, un llibre de títol ben actual avui dia que podríem descriure de manera simplificadora com un recull de falses notícies).

Passa, però, que a l’inici de Darrer comunicat no només hi havia el text que us he llegit: Foix va afegir-hi un pròleg, “Del real poètic”, que en realitat era un article de 1935 revisat per a l’ocasió, “Poesia i revolució”. L’autor va canviar-ne força coses, però una cosa que va quedar intacta va ser l’inici: se’ns explica, en present verbal, com si hagués passat abans-d’ahir, com Louis Aragon renegava dels anys passats amb “la secta surrealista” per abraçar la causa estalinista. Foix comença atacant la instrumentalització de la poesia al servei de la revolució, o de qualsevol règim polític: el resultat, diu Foix, només pot ser un esteticisme. Com que ens hem acostumat a aquesta paraula, “esteticisme”, amb un determinat sentit, crec que valdrà la pena aclarir a què es refereix: en un poema compromès, en un poema amb missatge, aquest últim, el missatge, predetermina el contingut del text de tal manera que el poeta l’únic que ha de fer és embellir-lo. Afegir-hi retòrica. Contra això, Foix defensa l’autonomia de la seva tasca: “No és cert que hi hagi antítesi entre acció i pensament, en els poetes. Els poetes es realitzen en llur medi propi que no és pas el dels economistes ni el dels polítics”. I llavors Foix desemboca en el nus de l’article:

El poeta més aviat s’oposa a la seva època en allò que té d’ordinari i de trivial. Cerca, entre les runes i els monuments de tots els temps, els principis del misteri. A cada època, i sota els règims més diversos, vetlla el misteri i n’invoca la permanència.

El cas és que Foix reedita aquest text el 1970, 35 anys després de la seva primera aparició, i no crec que ho faci per casualitat. Encara diria més: la tria és enormement maliciosa; just s’acabava la dècada dels seixanta, plena de discussions sobre el realisme històric i la poesia social (Foix ja va dir-hi la seva, de fet, en un poema de 1963, “DELS SUBDESENVOLUPATS I ECONÒMICAMENT AFEBLITS, DE L’ENGATJAMENT, DELS ENGATJATS I DELS POSSIBLEMENT ENGATJADISSOS, I, EN GENERAL, DE L’ACTUAL CONJUNTURA”; el mot “engatjar” és un gal·licisme, que significa comprometre’s). Doncs bé: tota aquesta discussió sobre la funció social i el compromís ideològic de la poesia ja havia tingut lloc als anys trenta. Reeditar l’article no tan sols era posicionar-se, ans assenyalar, de retop, la poca novetat de la polèmica. I per altra banda refermava, a la pràctica, allò que ell mateix afirma en el text: “Totes les èpoques ens són, alhora, presents i allunyades; però la nostra, amb totes les seves contradiccions, avantatges i malastrugances, és indefugible”.

Aquest pròleg de Darrer comunicat té una continuació, tres anys després, al llibre Tocant a mà…, on Foix torna a recuperar un article antic, de 1936, per obrir el llibre: “En versos ben tallats i arrodonida estrofa…”. Podria sorprendre que aquesta defensa del rigor formal, i més concretament mètric, es fes servir per obrir un llibre de poemes en prosa, però al capdavall el que Foix hi fa és, sobretot, distanciar-se de la noció de poeta:

No em satisfà gaire d’anomenar-me “poeta”, i no gens que m’embarquin amb floralistes i diletants sentimentals. Ans bé: investigador en poesia.

Més avall hi insisteix:

Si la pista on jugo no és gairebé mai la dels poetes amb ambició d’integritat retòrica, sóc, en canvi, el seu lector fidel. Deixeu, amics detestats i admirats adversaris, que els disbauxats tranuitadors tatuem les ombres amb guixos humits. O que espiem el joc de celestials insectes en el marc dels graons lluminosos de tantes d’escaletes obscenes que encerclen la vostra ciutat imperial. Però en els vostres versos sigueu durs i precisos. Excel·liu-hi. No juguem ben bé amb vosaltres, però ens cal aprendre-hi.

És a dir: Foix se situa al marge dels poetes de veritat, “amb ambició d’integritat retòrica”, fora de la seva “ciutat imperial”, com un “disbauxat tranuitador”. És a ells que els demana rigor formal, mentre es reserva per a si mateix l’experimentació formal. Aquest és, de fet, un gest força habitual entre l’avantguarda (ara no entraré en l’espinós tema de les relacions entre Foix i l’avantguarda, podríem ser-hi tota la nit). Recolza, en realitat, en un sil·logisme implícit: “Els poetes són floralistes i diletants sentimentals. Jo no sóc floralista i diletant sentimental. Per tant, jo no sóc poeta, ans investigador en poesia”. Deixant a banda que la denominació final, “investigador”, té unes connotacions científiques afegides, el distanciament de Foix, la reticència a considerar-se poeta, ve de lluny, i va en paral·lel a la suspicàcia respecte al fet de publicar. Recordeu que a “Darrer comunicat” el missatge recomanava guardar-se el mot, no dir-lo, callar; el fet és que, en l’obra de Foix, hi ha expressat des del primer moment un dubte sobre si cal publicar o no.

Al pròleg de KRTU, el seu segon llibre, de l’any 1932, Foix afirmava que, si fos per ell, no signaria els llibres, per tal de realizar inexorablement, diu ell, la seva personalitat. Com que no ha reeixit, com que ha publicat ja dos llibres amb el seu propi nom (cosa que, de passada, l’exposa a rebre crítiques negatives), “la meva producció literària és un clam de vençut, un fenomen de dissociació espiritual similar al que els homes de ciència assenyalen com a conseqüència de la mort d’un organisme, amb els seus desdoblaments, dispersió total i, àdhuc, destrucció”. És a dir: una putrefacció (a Gertrudis, el seu primer llibre, ja trobem la idea: “¿Què em pot sorprendre si avui he vist saltar de cop els lloms dels meus llibres i he descobert la putrefacció cancerosa que destrossa llurs entranyes?”). Temps després, a la “Lletra a Clara Sobirós” que obre la primera edició de les obres completes, el 1964, diu: “[El poeta]Si fos prou coratjós i el cofoi aburgesat de tots estaments amb la seva extrema vanitat no li hagués encomanat certes malures, no signaria les obres”; i allà mateix, al final de tot, rebutja novament la figura de l’escriptor professional, “amb bata i babutxes”, “condecorat, i a més a més possible Goncourt”; ell, diu, prefereix viure a escriure.

L’estrella d’En Perris, de 1963, és com dèiem el primer volum del Diari 1918 obert per un poema en prosa introductori. El forma un parlament del poeta, tot sol en un vagó de tren ple de llibres que va llençant per la finestra. I allà hi retrobem el dubte sobre la necessitat de publicar, i la relació entre els llibres i la mort:

A baix la grafomania! ¿Què cal llegir? ¿Per què tant de llibre mort a la fossa de la biblioteca? Versaires i metròmans, ¿qui us fa escriure en comptes de viure? Novel·listes i romançaires, ¿no us adoneu que resteu curts, i que la vostra miopia és progressiva? ¿Tanta és la vostra follia, que encomaneu el taüt en vida i us hi estireu voltats de violes i englantines?

Aquí, per cert, hi ha novament un rebuig del floralisme, és a dir, del fet de presentar-se a premis literaris. Després d’un seguit de preguntes retòriques com aquestes, el subjecte comença una llarga sèrie d’imperatius (“Pugeu al tren amb mi…”), culminada, al final del poema, amb aquesta frase:

Ull clar, llegirem ço que hi ha escrit pertot, i cremarem els autògrafs.

Al llarg de l’obra de Foix, doncs, hi ha aquesta mena de rebuig de la literatura en el seu sentit més institucional: la negativa a presentar-se a premis, la negativa a convertir la literatura en una professió, la suspicàcia respecte a l’edició de llibres. Hi ha en això, em sembla a mi, una mena de tàctica defensiva: el text que dèiem de KRTU comença recordant que “un crític il·lustre”, en llegir per primera vegada els seus textos, li va preguntar: “¿Per què escriviu “això”?” Bé, el crític il·lustre, Foix va explicar-ho més tard, no era altre que Carles Riba. I no li va preguntar “¿per què escriviu així?”, sinó aquesta pregunta concreta, “¿per què escriviu això?”. Encara al pròleg de Tocant a mà…, Foix fa servir una expressió, “Si la pista on jugo no és la dels poetes…”, que suggereix que, d’alguna manera, ell defuig el combat. Com a mínim el combat directe. Al llarg de tots aquests textos, és sempre el mateix: el text com a joc, com a experiment, fins i tot com a activitat esportiva, més que no pas com a obra literària de ple dret. Foix sembla rentar-se’n les mans, desvincular-se’n, com si tot plegat no tingués a veure amb ell; ens convida constantment a no llegir els seus textos en clau de confessió personal, ni de declaració política. En altres paraules, ens demana que no llegim en els seus textos altra cosa que allò que els textos diuen.

Ara us explicaré, si em permeteu, una anècdota personal. Quan era jove, abans de publicar el meu primer llibre, abans de saber si mai arribaria a publicar algun llibre, amb aquella sensació tan semblant a la del noi verge que sospita que mai farà l’amor, llegia la biografia de Foix i em sorprenia comprovar que l’home va publicar el seu primer llibre, Gertrudis, als 34 anys. El segon, KRTU, va publicar-lo cinc anys després, quan en tenia 39. I el tercer (deixant a banda Revolució catalanista, un llibre d’assaig que després va rebutjar), Sol, i de dol, va aparèixer l’any 1947, quan Foix ja tenia 54 anys. A partir d’aleshores, els seus llibres van apareixent amb una major regularitat, però el fet és que, quan jo tenia vint anys, la cinquantena em semblava un moment molt remot per iniciar una carrera literària. I, tanmateix, no sabent si jo arribaria a publicar les coses que escrivia, el cas de Foix era certament consolador. Volia dir que jo tenia temps. Si Foix havia pogut esperar fins passats els trenta anys, jo no tenia cap pressa.

Ara bé, això és fals. Foix va trigar a publicar llibres, però això no vol dir que no treballés força, abans de la Guerra Civil; tampoc vol dir que no publiqués. Sí que hi ha una cosa en què, quan era jovenet, no m’hi fixava; a banda de publicar tard, durant molt de temps Foix va autoeditar-se. En realitat, no va ser fins al 1956 (63 anys!) que va publicar un llibre amb una editorial; abans d’això, ell mateix encarregava imprimir els llibres, tots de tiratge curt i a nom de “L’Amic de les Arts”, i ell mateix els distribuïa. És a dir: per molt que expressés els seus recels, per molt que aparentment dubtés de ser poeta, el cas és que Josep Vicenç Foix, l’amo d’una pastisseria de Sarrià, dedicava molts d’esforços a difondre els resultats dels seus experiments. Però tornem sobre el tema de no publicar tard: abans de la Guerra Civil, Foix va tenir una intensa dedicació com a periodista cultural i polític. Col·laborava en diaris com La Publicitat, en revistes com L’Amic de les Arts o Quaderns de Poesia; fins i tot en el butlletí del partit polític Acció Catalana. En realitat, el jove J. V. Foix no va estar mai de braços plegats; però abans de la guerra el temps dedicat a la poesia és compartit amb tot d’altres dèries.

D’aquestes dèries, la més cridanera és la política, i és també la que ha provocat més malentesos. D’ella va sortir el llibre, Revolució catalanista, signat conjuntament amb Josep Carbonell, que com he dit abans Foix va rebutjar més tard. Va sortir publicat a principis de 1934, en un context de fortes tensions ideològiques. En el llibre s’hi fa una proposta política basada, principalment, en “la reintegració nacional de Catalunya” (és a dir, una “desespanyolització” que implica “la implantació radical de l’unilingüisme”) i la “realització exterior de Catalunya”. Es tractava d’assolir la independència de Catalunya per tot seguit formar una confederació peninsular. Tot i el mot “revolució”, la proposta política foixiana era força conservadora; Josep Vicenç Foix, políticament, sempre va ser una persona que en diríem d’ordre. I, encara més, no tenia gaire capacitat per a la política, com a mínim en el context de l’Espanya de l’època; segons Carles Riba, tenia “l’obstacle de ser massa intel·ligent”. El llibre publicat amb Josep Carbonell no tan sols va tenir un ressò escàs: es va avançar uns mesos al desastre dels Fets d’Octubre de 1934, després dels quals Foix va abandonar gairebé del tot la intervenció en política.

Hi ha un poema, el número V de Les irreals omegues, que està datat a Portbou, a l’octubre. El títol és “VAM ARRIBAR EN AQUELL POBLE I NO HI HAVIA NINGÚ, PERÒ PER PLACES I PASSATGES SENTÍEM LA FRESSA DELS QUI FOREN I DE LLURS DANSES, I LES ESQUERDES DELS MURS ESBOSSAVEN LA FAÇ DELS QUI VINDRAN. UNA LLEGENDA CLANDESTINA, GRAVADA AL PEU D’UNES FIGURES QUE IMITAVEN, RÚSTEGUES, UNS MÍSERS INFANTS, DEIA: “SEMPRE SOM EN EXISTÈNCIA D’ALTRI”. VAM FUGIR PEL COLL FRONTERER VESTITS AMB PELLS PRIMITIVES I CARREGATS DE LLIBRES”. És a dir, ens trobem en un poble abandonat, a mig camí entre l’eco dels qui ja no hi són i els presagis dels qui vindran, un poble que el nosaltres que protagonitza el poema acaba abandonant, tot fugint “pel coll fronterer” amb una disfressa i un grapat de llibres (tal com cinc anys després de 1934 molta gent va abandonar el país). El poema respon força bé al resum que en dóna el títol, i mostra un ambient de desastre, de por. Després de 1934, Foix va reformular el seu catalanisme com a ètica, allò que ell anomenava “la Idea Catalana”; durant els mesos següents, va anar publicant els articles que hem comentat, “Poesia i revolució” i “En versos ben tallats…”, i va començar a preparar l’edició de Sol, i de dol, que havia de ser publicat el 1936. Però el 1936 havia de tenir lloc un desastre encara pitjor.

Dins el mateix llibre que comentàvem, Les irreals omegues, hi ha un seguit de poemes lligats a dates històriques. N’hem vist un, datat el 1934; però el primer poema del recull està situat al setembre de 1936. No tenim temps de comentar-lo detalladament (en general, tots aquests poemes són enormement densos), però val a dir que tot ell funciona a partir d’una contraposició entre el protagonista poètic i un col·lectiu, “vosaltres”, que ja apareix al títol: “A L’ALTRA BANDA DEL RIU, ELS ALLISTATS DE TOTES LES LLEVES: HOPLITS, MAMELUCS, GENÍSSERS, MILICIANS, ETC.” Un hoplita (Foix va escriure “hoplit”, tot i que Vallcorba posteriorment ho va corregir per “hoplita”, i Cornudella va restituir la lliçó foixiana, però en qualsevol cas crec que l’autor es referia als hoplites; dispensin l’explicació, però és que tenim un hel·lenista entre el públic) era un soldat d’infanteria de l’exèrcit a l’antiga Grècia, els mamelucs eren els membres de la guàrdia personal dels soldans d’Egipte durant l’Edat Mitjana i un genísser era un soldat d’infanteria de l’exèrcit turc; com veieu, es tracta d’una barrija-barreja de soldats de diferents èpoques històriques. Recordeu allò que deia Foix de cercar entre les runes i els monuments de tots els temps els principis del misteri. En realitat, en aquest cas es tracta d’una mena d’enumeració caòtica que ve a dir que a l’altra banda del riu hi havia de tot: el poema està dedicat als soldats de la República, és a dir, als que a l’inici de la Guerra Civil van iniciar una revolució per la qual Foix no podia sentir gens de simpatia, en tant que conservador, però també als soldats de Franco (entre els quals, per cert, hi havia força marroquins). És en aquest poema on Foix troba la fórmula per explicar la seva situació durant la postguerra: “Exiliat a la pairal contrada”. Tot i que la Història l’havia fet esdevenir literal, però, ja el 1935, al text que comentàvem abans, “Poesia i revolució”, Foix va afirmar: “el poeta ha estat sempre un “evadit”, un “exiliat”, no pas un fugitiu ni un desertor”.

El poema IX de Les irreals omegues insisteix en aquesta contraposició entre el jo i “vosaltres”, una oposició que en aquest cas organitza el poema. Aquest us el llegiré sencer:

EN PALMELLS D’OR GUARDEM ELS ULLS DE PEDRA DELS FARAONS VENÇUTS PER L’HOME QUE ERRA SOLITARI PER ORRIS I CALELLES

Teniu els ulls sense gregals ni arbres

I em deu les mans amb trenta codolells;

-Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo

Aigua i fullam pels clots assolellats.

Míser em sé, però sol torno a néixer

En prats frescals, en masos matiners.

No sou -sou tants!- i la veu us retorna

En únic so, i tremoleu de por

Quan l’altra veu, que les ones modulen

I els rocs eterns, invoca solituds.

Sóc el Qui Fou per clares torrenteres

I em faig un clam del silenci de tots.

Us veig alçats per semblar més encara,

Tinta la faç i amb fatídics coturns,

Clamant als déus, i a les vestals. I al Cèsar!

Els ulls sagnants en bacines de fang.

Només mos ulls són meus, no pas els vostres,

I petjo ferm en nits d’eternitat.

Us emmureu, morents, en llum somorta,

Al so crioll d’instruments enyorats,

I us projecteu a l’obrador dels somnis

A un enllà esvaït, en negre i blanc.

Us sé dorments en inclements pagodes,

Jo, l’aiguaneix d’un planell sobirà.

No teniu mans per aplaudir el miracle,

Aneu cap cots i junts per plaça i circ,

Canteu, incauts, tonades de crepuscle,

Entre fumalls, en els suburbis broms.

Cantaré sol per orris i calelles

El cant de tots, amb aire antic i plors.

A riba mar us agleveu febrosos,

El cos flairós i nu, tiges solars

De l’erm carnal, sense gra ni migrança,

A l’Absolut estranys, i al foll Instant.

-Oh mar, miratge de les ombres orfes,

Obre’m l’abís del teu solatge pur!

Heu mutilat icons, i això us conhorta;

Amb metalls clars feu tomba i pedestal.

Moriu plegats per salvar-vos d’angoixa

I el trofeu d’un és el trofeu de tots.

En or palmat guardem els ulls de pedra

Dels faraons vençuts en areny fosc.

Ja ho heu vist: “vosaltres” teniu els ulls sense gregals ni arbres, em deu les mans amb trenta codolells (que és el nombre de monedes pel qual Judes va vendre Jesús, és a dir, un símbol de la traïció), la veu us retorna en únic so, us projecteu a l’obrador dels somnis… Són un seguit d’insults lírics, com en deia Ferrater: el poeta s’adreça a una massa, una multitud que, segons ell, s’agleva (el verb que empra Foix, que significa ‘coagular’, em sembla triat força intencionadament; té la mateixa arrel que els serfs de la gleva medievals, homes sotmesos a una servitud, sense llibertat), un grapat de gent que tenen por, que són nocturns, urbans. El vers “I us projecteu a l’obrador dels somnis” fins i tot recorda el mite platònic de la caverna. Per contra, “jo” sóc el qui fou, em faig un clam del silenci de tots, mos ulls són meus… Un personatge diürn que es mou per la natura. Hi ha aquí un vers que sovint s’ha citat de manera confusa: “Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo”. Se sol citar isolat, com una mostra de la crisi de la personalitat (que és una temàtica que va introduir, justament, Ferrater, i que ha anat esdevenint un clixé per referir-se a Foix), però en realitat forma part d’un dístic:

Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo

Aigua i fullam pels clots assolellats.

L’arrel de la confusió ve del fet que el verb “fressejar” és, generalment, intransitiu. És a dir, “deixeu-me sol, que só molts, i fressejo”, és una frase que té sentit per si mateixa; sóc sol i faig fressa, soroll, brogit, ve a dir. Però aquí, en realitat, és un verb transitiu; cal anar fins a l’Alcover-Moll per descobrir que aquest “fressejar” transitiu s’empra al Pla d’Urgell amb el sentit de fressar (del qual deriva), trepitjar sovint un camí. És a dir: aquí se’ns presenta el protagonista en la mateixa actitud que en tot de poemes de Sol, i de dol: tot sol, vagarejant per la natura. I ens és presentat a través d’un ús del llenguatge força especial. Un detall que és puntual però no excepcional en l’obra de Foix, famosa per la seva frondositat lèxica.

Ara llençaré una idea potser arriscada, o potser banal, qui sap. Però el cas és que, a banda dels dos primers volums en prosa, Gertrudis i KRTU, tota l’obra poètica de Foix apareix amb posterioritat al cicle de desastres per a Catalunya que comencen l’octubre de 1934 i culminen el 1939, any en què està datat el poema que tot just acabem de comentar. Un cicle de desastres que donen com a resultat la dictadura franquista, descrita al poema VI de Les irreals omegues com una “Nit d’avets delirant! Nit col·lectiva!”. En aquest context, Josep Vicenç Foix, que tenia el doble problema de ser un propietari pròsper i de ser catalanista, és a dir, que tenia tots els números per no caure bé ni als rojos ni als blaus, i que per altra banda perd les plataformes periodístiques en català des d’on havia intervingut fins aleshores en l’espai públic, es replega en l’obra literària; en ella troba l’espai de llibertat on poder evocar el seu país. Ara bé: ho fa amb un llenguatge voluntàriament difícil.

Posaré un altre exemple: el presumpte arcaisme del català de Sol, i de dol. És a dir: aparentment, el llibre presenta un català antiquíssim, caducat, però en realitat d’arcaisme no n’hi ha cap. Fins i tot les formes verbals excèntriques que empra segueixen vives (o ho seguien quan el llibre va aparèixer) en determinades zones dels Països Catalans. Ferrater hi dóna una enrevessada explicació basada en la mètrica que no sé si em convenç; en qualsevol cas, igual que passava amb el verb “fressejar”, el cas és que als sonets de Foix hi ha usos lingüístics inusuals, mots no ben bé desusats però sí excèntrics, tries lèxiques molt deliberades. Per dir-ho breument, el llenguatge de Sol, i de dol, està construït amb elements que són alhora vigents i arcaics, mots triats perquè, tot i ser en certa mesura arcaismes, al mateix temps segueixen vius en una banda o altra. Cal recordar que Foix seguia amb la idea que, durant l’Edat Moderna, la literatura en català havia entrat en decadència, abans que arribés una Renaixença, que Foix situa a principis del segle XX; és a dir, entre el rector de Vallfogona i Pompeu Fabra hi havia un buit en la tradició literària que calia resoldre. A Sol, i de dol, aleshores, el que hi ha és l’intent de bastir un model de català, completament hipotètic, que enllaci Joan Roís de Corella amb Josep Carner: el català literari que existiria en cas que no s’hagués produït aquella decadència. I no només això: el llibre és ple d’epígrafs de Ramon Llull, Ausiàs March, Bernat de Ventadorn, Guido Cavalcanti, Dante, o Petrarca. Tots són autors medievals, però tots tenen una procedència ben concreta: són provençals, catalans o italians. No hi ha cap altra procedència. Perquè Foix realment pensava que dins aquest cercle geogràfic, dins la poesia que arrenca a Provença amb els trobadors i continua a Itàlia i Catalunya fins a arribar al Renaixement, hi havia una continuïtat. Sol, i de dol, aleshores, es construeix o, si voleu, s’inventa, una tradició, aquella que hauria estat la tradició literària catalana si hi hagués arribat l’humanisme.

Darrere la poesia de Foix hi ha sempre la idea d’una comunitat (“só molts”, entre altres coses, vol dir això); el desembre de 1934, en un article, afirmava:

La tasca del poeta és alliberar-se ell mateix en el cant, i és d’aquest cant, i és d’aquest alliberament que la comunitat, de retop, es beneficiarà. El cant del poeta, encara que sigui entonat a la més amagada de les estances del Castell, no és mai un cant perdut. Sia el seu llenguatge comunicable, sia hermètic.

Hi ha un concepte d’Umberto Eco que em sembla força aplicable en el cas de Foix: el lector model. El lector model no és el lector empíric, és a dir, no sóc jo quan em poso a llegir Foix, sinó una construcció hipotètica, el possible lector que seria capaç d’entendre els poemes de Foix a ull nu. O sigui, algú capaç de conèixer el sentit de “fressejar” com a verb transitiu, de saber que és un hoplita i un genísser, de saber què va passar l’octubre de 1934 i per quantes monedes va vendre Judes a Jesús, sense haver de consultar el diccionari, com he hagut de fer jo. En un cert sentit, és ben possible que el lector model de l’obra de Foix sigui el mateix Foix. La idea arriscada que deia fa uns moments és aquesta: aquest possible lector model dibuixa també el perfil d’una possible comunitat de lectors, i per tant d’un país. Exiliat a la pairal contrada, Foix sotmetia els seus possibles lectors a uns textos on el mot pur com la brisa matinera no era pas silenciat, però sí formulat només per als capaços. Rere la dificultat dels textos foixians, doncs, hi havia una idea de país, allò que ell va anomenar la Idea Catalana, i que va definir així: “la realitat d’una Catalunya que conté, potencialment, un imperi”.

El-poeta-frente-a-un-graffiti-_54245395939_51351706917_600_226

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Discursos, Lectures i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s