Forats negres

Al prou divertit llibre Poesia i veritat, Salvador Oliva comença negant que l’obra literària sigui “un text portador d’un missatge escrit amb paraules boniques”; al contrari, tot el contingut, tota la veritat de l’obra literària, segons ell, deriva de l’organització d’aquestes paraules. Per això, Oliva arrenca d’una distinció entre llenguatge referencial (el d’una notícia de diari) i llenguatge literari (el d’un conte); aquest últim no tindria una referència externa, comprovable. Quan la mare li diu al fill que s’acabi la sopa, hi ha una sopa (l’exemple el trec del llibre). Però no hi ha algú anomenat Dorian Gray de qui puguem sospitar que guarda un quadro a casa seva, no hi ha ningú anomenat Gregor Samsa que viu amb una família insuportable. I per això, segons Oliva, “en art no hi ha formes i continguts, sinó tan sols formes i interpretacions”. L’exemple que posa ell, de fet, és Pa i raïm, de Josep Pla:

descriu el paisatge que va de Cadaqués al Jonquet. La descripció és extraordinària i del tot versemblant. Però si algú vol fer el mateix itinerari que explica Josep Pla, no se’n sortirà, perquè és fals, no es correspon amb la realitat; no es pot anar de Cadaqués al Jonquet pel camí que ens indica la novel·la.

Naturalment, hi hauria d’haver una diferència més entre llenguatge referencial i llenguatge literari, perquè, per molt que el camí descrit per Pla sigui fals, el cas és que existeix una vila anomenada Cadaqués (i jo hi he estat un cop). Oliva es troba a poques passes, de fet, de les explicacions al respecte de Félix Martínez Bonati (qui millor ha parlat, si em permeten, d’aquestes coses), per al qual l’obra literària era un acte de parla imaginari. Ara bé, dit en els termes del llibre: “La bona o mala qualitat de l’estil d’una notícia pot certament vivificar més o menys la nostra imaginació; però la vivesa de la imaginació, per exemple, de Madame Bovary, no podrà ser mai superada per cap notícia”. Oliva troba aquesta diferència en la forma. I l’exemple paradigmàtic n’és Anatomía de un instante, de Javier Cercas, el llibre sobre el 23-F:

La novel·la explica fets que han succeït, a saber: els precedents i les conseqüències de la frustrada operació del cop d’estat del tinent coronel Tejero. És un llibre documentat amb tanta precisió que fins i tot es podria afirmar sense por d’equivocar-nos que no pocs lectors el van llegir com si fos un llibre d’història.

I no hi ha por d’equivocar-nos: el llibre en qüestió no ha estat llegit com una novel·la ni pel propi autor. Tota la recepció d’aquest llibre de Cercas ha girat al voltant dels mites, les possibles conspiracions, els enigmes històrics d’uns fets que tenen una referència ben concreta (i, dit sigui de passada, unes implicacions ideològiques). El propi llibre, de fet, es dedica a contradir alguna d’aquestes hipòtesis; és a dir, dialoga amb els historiadors de tu a tu. És a dir, com si es tractés d’un text portador d’un missatge escrit amb paraules boniques (les que converteixen Suárez, Gutiérrez Mellado i Carrillo en allò que Forster hauria anomenat personatges rodons). No hi ha, ni tan sols, el falsejament de dades que trobem quan Pla modifica el camí de Cadaqués al Jonquet a Pa i raïm; encara més, que la condició literària del text de Cercas reposi sobre la forma no fa més que diferir la resposta a la pregunta, perquè aleshores cal decidir què és la forma. “Una determinada selecció i combinació de les paraules”, diu Oliva, però tot seguit afirma: “El problema és que des d’Homer fins ara ha aparegut una tal quantitat de formes diferents que es fa impossible definir amb un mínim de precisió en què consisteix això”.

El problema reapareix al capítol XII de la segona part del llibre, dedicat a llegir el poema “Acepto que la belleza es la fulguración”, de Juan Antonio González Iglesias, en parlar del to de veu:

El to de veu, tot i pertànyer a la forma interior, funciona com la mètrica, en el sentit que, per si sol, no garanteix la qualitat del poema. És important remarcar que per obtenir qualitat amb un to de veu, aquest ha d’implicar o comportar qualitats ètiques. Un exemple: fa temps vaig llegir un poema on l’autor desitjava la mort d’un professor que havia estat amic seu i, per raons que desconec, l’amistat es va trencar. Era, doncs, una venjança, i la venjança no pot tenir qualitats ètiques; al contrari, està al pol oposat de la moralitat. La manca d’ètica, que fa que un poema així sigui tan repugnant, destrueix la bellesa que hauria pogut tenir el discurs, en el supòsit que hagués tingut qualitats lingüístiques, perquè ètica i estètica han d’anar sempre juntes.

(La “forma interior”, sigui dit de passada, és un concepte que, tot desenvolupant una idea de Joan Ferraté, trobaran explicada en el propi llibre millor que no ho faria jo ara). Bé: el problema era, possiblement, que el fet d’emprar el poema per dur a terme una venjança ancorava el poema en una referència, allunyant-lo de la ficció, de la veritat literària. La literatura era utilitzada, per dir-ho d’una altra manera, sense que les qualitats estrictament lingüístiques del resultat permetessin compensar aquesta instrumentalització. I, a banda d’això, aquesta instrumentalització és poc ètica. Tot i que caldria decidir com sabem que es tracta d’una venjança, és a dir, quines marques de la forma del poema ens ho indiquen (o, per dir-ho d’una altra manera, quin paper fa la biografia de l’autor en l’obra). Per desgràcia, Oliva no inclou el poema de què parla, per tal que puguem comprovar les seves qualitats lingüístiques (o la manca d’elles) i per calmar, no ho negarem, la nostra xafarderia.

Tot plegat té importància perquè al capítol XIV, “Epigrames i sàtires”, hi insistirà, tot partint (no em resisteixo a citar-lo sencer) d’un epigrama que corria de boca en boca (tant de boca en boca que Google no en registra cap aparició anterior al llibre de l’Oliva):

Un travestí de revista

va dir un dia a un convergent:

“La vida fóra menys trista

si en Jordi fos la florista

i la Marta el president”

La qüestió és que, tot i les qualitats ètiques de la sàtira ben feta (a mi, de pas, se m’acut l’exemple de les Sàtires de Guerau de Liost, aquella obra mestra tan oblidada), en tant que “crítica a una situació èticament inacceptable”,

L’epigrama satíric, però, també té el perill d’allunyar-se dels valors ètics en mesures i nivells diferents. Una sàtira pot ser fàcilment una venjança, i aleshores perd tot el valor, depenent, és clar, dels termes en què està escrit.

La frase, dit sigui de passada, és estranya; com si tot el que comença a partir de “depenent” fos un afegit, en adonar-se que “perd tot el valor” era una afirmació arriscadament rotunda. Tant és així que, pel camí, la sàtira canvia de gènere i passa a ser “escrit”. Oliva en posa fins i tot un exemple, de Carles Fages de Climent:

Aquell senyor Triadú

que per triar no té do;

si, quan tria, tria dur,

és que és un mal triador.

I això és un exemple, de fet, “en el qual la venjança queda esborrada, gràcies a la forma exterior”: l’epigrama és la venjança de Fages de Climent per no ser inclòs en una antologia realitzada per Joan Triadú (és la segona aparició de Triadú al llibre; pàgines abans, hi surt dient pestes de Carner). Ara bé: segueix sent, igual que Anatomía de un instante, igual que l’epigrama sobre el matrimoni Ferrusola, un text amb una referència externa tractada d’una manera, diguem-ne, pragmàtica. En realitat, l’epigrama de Fages és incomprensible si hom no sap qui és Joan Triadú; és més, podríem dir que Joan Triadú és el contingut d’aquest text. L’origen de la gràcia que hi troba l’Oliva, l’homofonia, té la següent explicació:

El cas és que, a l’epigrama de Fages de Climent, la diversió pesa molt més que la venjança gràcies al joc de paraules. És curt, eficient, divertit i punxant, i segur que passarà a la història; però, en canvi, res de l’obra del senyor Triadú no hi passarà. I, si hi passa, serà per fer-lo tristament famós. No serà l’únic (viure per riure!).

I hi ha alguna cosa en el to de veu d’aquest fragment que no sé, no sé…