Forat

(Vet aquí el text llegit el dijous passat a la llibreria Documenta, sobre el llibre Forat, de Laura López. I just ara m’adono que el pintor que hi surt citat du el mateix cognom que l’autora)

laura lópez granell

Bona tarda,

no acabo de tenir clara la meva funció aquí. O, si arribo a imaginar-me quina és, no acabo de tenir clar que jo sigui la persona adequada per dur-la a terme. No acabo de tenir clar, vull dir, que jo sigui la persona adequada per presentar el llibre de Laura López, Forat. Aquest dubte l’avalen dues catàstrofes prèvies amb sengles llibres de Francesc Garriga Barata. Presentar un llibre, de fet, no és desenvolupar una tesi crítica sobre l’obra del seu autor, per molt necessitada que estigui aquesta obra de lectures crítiques (totes ho estan, sobretot avui dia); presentar un llibre és quelcom més semblant a trencar una ampolla de xampany contra la coberta d’un vaixell a punt de ser inaugurat.

És a dir: l’acte d’avui és una festa, una mena de ritual molt particular, i com a ritual necessita uns sacerdots, uns oficiants, que som la Matilde i jo. Als quals se’ls demana un talent que jo sé que no tinc: el talent de fer discursos. Una certa mena de discursos, com a mínim. Per exemple: se suposa que us he de dir que Forat és molt bo. Tinc l’avantatge, de fet, que Forat és molt bo. Ara bé: no acabo de tenir clar que dir “és molt bo” signifiqui res. Vull dir: significa que a mi m’ha agradat el llibre. Però no acabo de tenir clar que això signifiqui que us agradarà també a vosaltres. Penseu que a mi m’agraden les pel·lícules del Godard! Aleshores, si el plaer de llegir aquest llibre no és compartit, no sé si podem dir “és molt bo”; si no és que, més que del plaer, es tracta de la utilitat. Però aleshores caldria que ens demanéssim quina és la utilitat d’un llibre de poemes. I possiblement la utilitat d’un llibre de poemes consisteix en el fet de ser inútil, igual que potser el contingut d’un discurs inaugural ha de ser buit; potser el discurs inaugural, el discurs abans de trencar l’ampolla de xampany contra el vaixell, no ha de dir res. Potser una de les gràcies d’un llibre de poemes és que no serveix per res, que ens permet descansar d’aquesta vida on tot té un propòsit, on tot compleix un programa, on tot està dirigit cap a un objectiu.

Però això seria postposar la resposta: encara caldria dir-vos per què avui, abans de sortir d’aquesta llibreria, us heu de comprar el llibre de la Laura, i no cap altre. Naturalment, alguns de vosaltres sou aquí per una implicació personal. Hi ha els editors. Hi ha la parella de l’autora, hi ha els fills. Hi ha els amics. Hi ha un grapat d’alumnes de l’Ateneu. Força gent, fins i tot, que podria parlar-ne amb més autoritat i més gràcia que no jo. En qualsevol cas, a vosaltres no us he de convèncer. Aquell possible discurs dedicat a persuadir que el llibre de Laura és bo no és per a vosaltres, que segur que ja sabeu que ho és i que el que teniu ganes és que jo acabi d’una vegada i que parli l’autora… en realitat, segurament teniu ganes que acabi de parlar fins i tot ella, per venir a felicitar-la. Vosaltres ja esteu convençuts i jo us faig més nosa que servei. Caldria suposar, però, que entre vosaltres hi ha desconeguts, gent que passàveu per aquí, curiosos, lletraferits en general, que sou aquí una mica per veure què s’hi fa, una mica per veure de què va la cosa. Allò que anomenaríem “públic”, vaja. És a vosaltres, si hi sou, que us he de convèncer que Forat és un llibre molt bo, abans no comenceu a sospitar que sóc aquí per no dir res.

En realitat, una dificultat afegida és que jo ja he dit el que en pensava, del llibre: en sóc el prologuista. Direu que no, que això posa les coses més fàcils, i potser és veritat. Però el cas és que, a banda de gaudir de les pel·lícules de Godard, les últimes incloses, tinc horror per la redundància. Sento una mena d’escrúpol de repetir allò que ja he dit, fins i tot si vosaltres no sabeu que ja ho he dit. Entre altres coses, perquè avui ho diria d’una altra manera: hom no escriu mai dues vegades el mateix text. Sempre m’ha encuriosit força aquell personatge de La pesta de Camus, Joseph Grand, el qual, mentre una epidèmia assola la ciutat, està escrivint un llibre però és incapaç de passar de la primera frase, entretingut a fer-la perfecta, a buscar l’adjectiu, la conjunció, precisos. És, en certa manera, desesperant: abans de passar a la segona frase, Grand ha d’arrodonir la primera frase, però cada cop que la rellegeix hi troba una imperfecció. Tots els escriptors ens hi hem trobat, amb aquest problema. Camus, curiosament, el fa sobreviure, i fins i tot proposa que ell és el veritable heroi de la novel·la. Un dels aspectes curiosos de Forat és que és un llibre fet durant vint anys. Vint-i-un, per ser exactes: ha costat un any més, si no ho tinc mal entès, que el retrat de la família reial fet per Antonio López. Són els 21 anys que separen Forat d’Itineraris, recull anterior. I és que, fins i tot si Laura no ho sap, Forat va començar a escriure’s just el dia que Itineraris va ser publicat.

És tant de temps, en qualsevol cas, que tinc la sensació que Forat és un debut (Itineraris, per altra banda, és un llibre que només he pogut fullejar una estona, tot tafanejant la biblioteca d’una amiga, editora i fotògrafa comuna), com si fos un primer llibre. Hi ha un aspecte positiu que comparteix amb la majoria de primers llibres: l’ambició de totalitat. Laura López ha anat recollint aquí un ventall prou ampli de preocupacions i de formes, l’única condició per a les quals era que fossin necessàries. Això no sol passar amb els segons, tercers o quarts llibres, en què, a banda de dir alguna cosa, sovint hi ha la necessitat de no tornar a dir el que ja s’ha dit. Sovint, per no repetir-nos, caiem en l’exercici d’estil. No hi ha, en el llibre de Laura, el costat fosc de la professionalització de l’escriptor, que és la necessitat de produir llibres gairebé industrialment, sense aturar-se a pensar si fan falta. Un amic meu té la teoria que, per mantenir una carrera literària, cal publicar un llibre cada dos anys: així no t’obliden, però tampoc se’n cansen de tu. El resultat de seguir aquesta llei, naturalment, seria escriure per obligació. En el cas de Forat, no hi trobareu aquesta mena de professionalitat. Hi trobareu més aviat ofici.

La qüestió del temps té una altra importància. De fet, en té força. La professionalització que deia, que obliga l’escriptor a escriure llibres regularment, i en general amb terminis d’entrega, reposa sobre un acord tàcit: es paga a tant la pàgina o el caràcter. És a dir: per guanyar-te la vida escrivint, has de publicar molt. I segurament convé que sigui així, per poder funcionar plegats, però davant d’un llibre com Forat la convenció adoptada revela una ombra d’injustícia que sempre acompanya l’evolució de la poesia dins el sistema econòmic dins el qual vivim. Vull dir que, tot i que no és una cosa que ens tregui gaire el son, perquè aparentment no té conseqüències gaire serioses, el capitalisme encara no ha trobat la manera adequada de remunerar els poetes. Econòmicament, no sap què fer-ne. I, sobretot, hi ha el problema de la concisió.

Hi ha un poeta a qui em recorden força alguns poemes del llibre, que és Ungaretti. No sé si el lligam és cert, si a Laura li agrada tant com a mi Ungaretti, o si tot plegat és casualitat, però quan llegeixo “Jardí romàntic”:

Entre ser peix d’estany

i fulla de palmera

trio el vermell i el vent.

no sé no pensar en “Etern”, que Jordi Doménech va traduir així:

Entre la flor collida i la donada

l’inexpressable no res.

Són poemes molt breus, gairebé haikus, fets de substraccions. En el de Laura hi ha, per altra banda, un escenari molt concret, barceloní, que en només 14 paraules, 66 caràcters, està perfectament descrit, tant que jo el vaig reconèixer abans que Laura m’ho confirmés (i curiosament, quan m’ho va confirmar, estàvem tots dos fent un cafè justament allà, al lloc descrit). Un poema, vull dir, sovint es fa més aviat a base del que no s’hi escriu, del que s’hi podria dir però no es diu, que no pas del que es publica. Dit d’una altra manera, escriure sovint és no escriure. Rere els 66 caràcters impresos de “Jardí romàntic” n’hi ha cent, mil, deu mil, que no s’han escrit, però que d’alguna manera hi són, ocults en la blancor de la pàgina que envolta els versos. El poema és el producte d’una depuració, una mica com aquelles escultures de Miquel Àngel fetes a força d’anar traient pedra.

Hi ha un altre poema de Laura que també em sembla força ungarettià:

Entre el martell i el pètal

un passadís secret.

És a dir: Laura escriu sobre passadissos, sobre forats: del peix n’agafa el color, de l’arbre el vent. Prescindeix dels objectes per parlar d’allò que hi ha entre ells. Però els objectes, l’ombra dels objectes, hi són. La depuració permet donar-nos-els amb les mínimes paraules: el martell només és un martell, el pètal només un pètal, ja sigui de la flor collida o de la flor donada. I el passadís secret entre elles. Explicar-ho tot plegat exigiria força paraules, però arribar a dir-ho, en aquest cas, en 46 caràcters demana una elaboració, demana temps. Trobar que el que vols dir és “martell”, i que el que vols dir “pètal”. Per això aquest llibre ha costat vint anys d’escriure. I per això en un hipotètic univers on els llibres de poesia es paguessin segons l’esforç que costa fer-los, i no pel nombre de caràcters, Forat costaria molt més de 15 euros.

De tot plegat es dedueix, vaja, que si us el compreu, us endureu una ganga.

I ara la Matilde procedirà a trencar una ampolla de vi del Centre Quim Soler contra la pila de llibres, per tal d’augurar-los una bona navegació.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Discursos i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Forat

  1. rosa d'ibur ha dit:

    Reblogged this on rosa d'ibur: versos i vida and commented:
    Laura López Granell, poeta i professora d’escriptura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, publica Forat , el seu segon llibre de poesia, després de 20 anys del primer. Versos sòlids i directes en la curosa edició de Godall Edicions.

    La Laura, una de les millors professores que he tingut mai, és tota claror i passió. Ensenya de manera estimulant i atrevida però alhora delicada i sensible. Diu els versos amb força i misteri. I ara, després de molt temps ens fa arribar els seus poemes de nou. Des d’aquí la meva enhorabona.

    Joan Todó ha escrit el pròleg. Comparteixo el text que va llegir a la presentació del llibre Forat de Laura López Granell, a la llibreria Documenta, i en destaco un fragment:

    Entre ser peix d’estany

    i fulla de palmera

    trio el vermell i el vent.

    “Laura escriu sobre passadissos, sobre forats: del peix n’agafa el color, de l’arbre el vent. Prescindeix dels objectes per parlar d’allò que hi ha entre ells. Però els objectes, l’ombra dels objectes, hi són. La depuració permet donar-nos-els amb les mínimes paraules: el martell només és un martell, el pètal només un pètal, ja sigui de la flor collida o de la flor donada. I el passadís secret entre elles. Explicar-ho tot plegat exigiria força paraules, però arribar a dir-ho, en aquest cas, en 46 caràcters demana una elaboració, demana temps. Trobar que el que vols dir és “martell”, i que el que vols dir “pètal”.
    […]
    “Un poema, vull dir, sovint es fa més aviat a base del que no s’hi escriu, del que s’hi podria dir però no es diu, que no pas del que es publica”
    […]

    Perla

    Com qui sap crear perles

    però no collarets

    segrego instants rodons

    que m’escampen la vida:

    rodolo cada mot

    sensé fil ni enfilall,

    rodola cada gota

    i, a manca de fermall,

    els petons s’esbarrien

    mentre el coll resta nu.

    Llu la blancor, ben digna,

    el joiell que no du.

    Laura López Granell

    Forat. Godall Edicions 2014

    http://lauralopezgranellpoemes.blogspot.com.es/2015/01/forat-es-nat.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s