Boques del Hudson, Robert Lowell

(N’hi ha una traducció anterior, de Josep Maria Fulquet, que algú faria bé de recuperar algun dia [és de 1988] perquè puguem dir que hem llegit Lowell i que sabem què és la poesia de l’experiència. O confessional. I per adonar-nos-en quan algú el cita. Però no m’he sabut resistir a girar-lo jo a la meva manera, no sé si igual de bé que Fulquet. Busquin-lo)

6278135335_5e3f7a6a1a_z

Per a Esther Brooks

Hi ha un sol home, dempeus com si mirés ocells,

que sacseja la neu canuda

d’una grisa bobina abandonada

de cable Westinghouse Electric.

No podrà descobrir Amèrica, comptant

les fileres de trens de càrrega damnats

de trenta estats. Donen rampa, i ensurts,

deixats a l’apartador sota d’ell.

Li costa, mantenir-hi l’equilibri.

Les parpelles li cauen,

i es deixa dur pel glaç salvatge

que fa tentines cap al mar pel Hudson,

com els costats en blanc d’un trencaclosques.

 

El glaç tentineja com un rellotge.

Un negre torra

grans de blat al fum de carbó

d’un barril foradat.

Un aire químic

arremet des de Nova Jersey

i fa olor de cafè.

 

Al llarg del riu,

cornises de fàbriques suburbials s’embruneixen

en el groc sol de sofre

de l’imperdonable paisatge.

 

 

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Covers, Postil·les i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s