(N’hi ha una traducció anterior, de Josep Maria Fulquet, que algú faria bé de recuperar algun dia [és de 1988] perquè puguem dir que hem llegit Lowell i que sabem què és la poesia de l’experiència. O confessional. I per adonar-nos-en quan algú el cita. Però no m’he sabut resistir a girar-lo jo a la meva manera, no sé si igual de bé que Fulquet. Busquin-lo)
Per a Esther Brooks
Hi ha un sol home, dempeus com si mirés ocells,
que sacseja la neu canuda
d’una grisa bobina abandonada
de cable Westinghouse Electric.
No podrà descobrir Amèrica, comptant
les fileres de trens de càrrega damnats
de trenta estats. Donen rampa, i ensurts,
deixats a l’apartador sota d’ell.
Li costa, mantenir-hi l’equilibri.
Les parpelles li cauen,
i es deixa dur pel glaç salvatge
que fa tentines cap al mar pel Hudson,
com els costats en blanc d’un trencaclosques.
El glaç tentineja com un rellotge.
Un negre torra
grans de blat al fum de carbó
d’un barril foradat.
Un aire químic
arremet des de Nova Jersey
i fa olor de cafè.
Al llarg del riu,
cornises de fàbriques suburbials s’embruneixen
en el groc sol de sofre
de l’imperdonable paisatge.
Fàstic 