Jo en dic “tebeos per a intel·lectuals”, amb el permís de Fuster. Són petites històries, anècdotes, gairebé llegendes urbanes, on una teoria, una idea, una noció, es concreta de cop en un esdeveniment precís, amb noms i cognoms, personatges, i una situació, més o menys divertida, gairebé un acudit. De vegades importa menys la teoria que l’esdeveniment més o menys curiós. Seria, per exemple, el cas de l’accidentada entrevista de Mercè Rodoreda i Sebastià Juan Arbó, que diuen que va acabar amb el novel·lista de la Ràpita llençant-li una copa de xampany a la novel·lista de Sant Gervasi; no tinc gaire clar, però, a quina conclusió podríem arribar a partir d’aquesta anècdota.
Una altra la recollia Carles Miró aquí, i casualment la recorda un servidor aquí. La font sempre és la mateixa: la conferència de Gabriel Ferrater. En els mesos que fa des que vaig acabar i entregar el meu paper, però, he descobert (i cal admetre que el llibre ja rondava per casa en realizar-lo, i que ja l’havia llegit, via biblioteca de la facultat, fa anys) que hi ha una altra versió, no gaire diferent, dels fets: la de Blai Bonet a Els ulls, un llibre que, junt amb el seu bessó La mirada, tenen vostès la sort tenir tot just reeditat a les llibreries. El poeta de Santanyí hi explica les seves visites a Riba (igual que més endavant explicarà les seves rondes de bars amb Ferrater i Vinyoli), visites en les quals l’autor de Salvatge cor repeteix una frase concreta:
Era una expressió, i uns punts suspensius, que repetí tot de vegades durant el capvespre.
-Aquest país…
Ho repetí per segona vegada, després de contar-me que, no feia gaires setmanes, els senyors Bonet Garí havien donat un còctel a la seva torre del carrer Reina Victòria en honor de la professora de música Nadia Boulanger, que passava una setmana a Barcelona. En Riba era a la festa, vestia de gris cambridge, baix i amb sentit del rigor entre tot de gent amb sentit de l’humor, aquest humor català que és una de les formes de la mitja etiqueta. Un conegut amic, industrial i antic company de col·legi d’en Riba, anà de cap a en Riba, que estava tapat per l’ona del còctel, «Com esteu, Riba?, com va la feina?», «Ja en tenim prop de seixanta, noi», «Vaig rebre la poesia que em vau enviar, molt agraït, molt agraït», «Però no fotem, Riba, coses que fan molt modern estan bé per un bordegàs que vol fer en Dalí, però a la nostra edat no fotem, eh?», i se sentien les passes de na Clementina pel pis.
-Aquest país…
En boca d’en Carles Riba, «aquest país» tenia el sabor real català i actual, incorporat per un profund pensament intel·lectual adreçat a una població de menestrals i fabricants de la branca tèxtil i de perfumeria, entre els quals un intel·lectual amb orgull i no gens de supèrbia just pot ser emprat com a guarnició dels finals de setmana…, i això amb el detall que l’intel·lectual amb prou humilitat i amb gravetat a bastament per a ser orgullós fa gairebé impracticable la guarnició…
El que ja no sabrem és si Bonet ho explicà a Ferrater, o viceversa.
Fàstic 