Un sostre lil·liputenc

(Vet aquí un article que va aparèixer a la revista Caràcters, número 67, dins una secció anomenada “Diàlegs inacabats”, i en companyia d’un altre, força més optimista, de Pere Antoni Pons. Val a dir que el títol no és meu, però a casa tot el que tingui a veure amb Jonathan Swift ja ens va bé)

Viagens_de_Gulliver_008Tinc un amic (tothom, de fet, en té algun) que va aconseguir escriure una novel·la extensa gràcies al fet que té un amic psiquiatre que li va diagnosticar una depressió. Altres malviuen ensenyant a la universitat, o a secundària, fent ressenyetes o donant classes a les escoles d’escriptura; graten hores de lleure, caps de setmana, vacances d’agost per fer les seves coses. Altres encadenen feines de cambrer, de comercial, sovint ni se sap de què. Hi ha gent a qui ja no conec que va fent articles sobre cuina, columnes sobre política o reportatges sobre tipus de barbes hipsters. I uns altres, finalment, acabem d’enviar un curriculum que és pura autoficció mentre vivim de l’aire; en el fons, encara som els qui ho tenim millor. Perquè viure de l’aire et dóna tot el dia per llegir, per escriure, per reescriure, per documentar-te, potser senzillament per sortir al carrer i observar. Però clar: ¿fins quan? La possibilitat d’una narrativa es mou dins d’aquests marges, com si hagués deixat de ser un ofici. Publiquem contes sense remuneració a revistes digitals, publiquem novel·les en paper que, ajupides sota un sostre comercial lil·liputenc (aquest és el problema, i no el famós 10 %), donen a tot estirar per viure mig mes. Tirem endavant, esperant el dia que soni la campana.

Encara més: ens han robat el temps, i el silenci. Ser narrador avui dia significa atendre milers de reclamacions verbals interessants. Una invitació perpètua a la procrastinació fragmentada. Gent que ens ofereix fotos del seu casori, del seu dissabte a la nit, converses publicades on podem captar, sense moure’ns de casa, quin és el català col·loquial, quins són els somnis, les pors, del veïnat. Un material en brut que, si Balzac se l’hagués pogut imaginar, hauria triplicat el volum de La comèdia humana; tot i que alhora li hagués escurçat l’esperança de vida. Perquè és massa. Massa informació, massa reclamacions. Reclamacions que també atreuen el veïnat. En cent anys, la competència pel temps lliure de la gent s’ha posat molt complicada: primer el cine, després la música gravada, després la televisió, finalment (per ara) la xarxa, on tothom pot somiar-se emissor, creador, autor. Encara que no el llegeixi ni la seva mare.

Perquè ¿n’estem segurs, que a l’altra banda hi ha algú? Els “M’agrada” de Facebook, els FAV de Twitter, ¿es tradueixen en vendes? ¿Les vendes es tradueixen en lectures? Un repàs a les ressenyes de GoodReads, un web on la gent comenta llibres que ha llegit, ofereix un balanç desolador (en aquest país; en anglès són un altre món): ningú diu res. Ni tan sols una versió nostrada, Què llegeixes?, va gaire més enllà dels gustos personals, o les fílies i fòbies més bàsiques (i indiscutibles). Enllà de la cosa econòmica, hi ha un silenci inquietant. Potser han passat els ulls pel llibre, potser l’han descodificat primàriament (perquè el que sí que hi trobem són sinopsis de l’argument), però aparentment no n’han extret cap conclusió, no n’han construït un sentit. Ni tan sols hi exhibeixen una discrepància, més enllà del nombre d’estrelles. És un silenci sospitosament semblant al de les últimes antologies de narrativa, Veus, de Lolita Bosch i Els caus secrets, de Sebastià Bennàssar, on el pluralisme, l’eclecticisme o el relativisme serveixen d’excusa per no caracteritzar els autors inclosos, per no mullar-se ni tan sols a l’hora de justificar la tria: ambdós antòlegs s’oculten sota una aparença de no-discurs (aparença perquè el discurs hi és: si és un recull finit, ni que sigui amb seixanta autors, hi ha exclusions, hi ha presències i absències) que, amb la seva pretensió de neutralitat, de transparència, els permet no exercir explícitament el seu sentit crític. Estratègia que, de fet, és la mateixa que permet naturalitzar ideologies.

Passa com amb els llibres “que li agraden a la gent”, signats per pares de futbolistes, per alpinistes o per comentaristes del trànsit: l’argument aparentment neutre, aparentment pragmàtic i fins i tot tautològic (“totes les opcions estètiques són legítimes”, “això és el que vèn”), oculta una tàctica. O potser una por de quedar malament, de fer-se enemics. Pel camí, es perd l’oportunitat per discutir obertament què ha de ser la narrativa avui, si l’omnisciència té encara algun sentit, si és més adequat el conte o la novel·la, si tants narradors joves imitant Enrique Vila-Matas en lloc de Jaume Cabré no volen dir alguna cosa, si Bic Naranja o Bic Cristal: tant li fa. Els textos es mouen dins un clima de falsa aquiescència, acrítica, un simulacre d’entusiasme, de bassa d’oli, que oculta que, en realitat, no provoquen allò que haurien de provocar: altres textos. I no tant per motius intrínsecs als textos en si com per absència d’interlocutor.

I mentrestant, just en el moment que sorgeix la generació més preparada de la història, la primera possible generació amb novel·la del país (des dels temps de la Segona República, com a mínim), el sostre es va fent més i més baix.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Caràcters. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s