Hi ha un moment fascinant d’aquest article. És aquest:
Resulta paradójico que, precisamente por su mal entendido deseo de emancipación política, Cataluña se haya privado de la ambición de producir lo que podríamos llamar la gran novela catalana, a la manera de lo que, a lo largo del XIX, persiguió Estados Unidos con la búsqueda –desde entonces obsesiva– de The Great American Novel como definitiva emancipación de la literatura victoriana, algo que lograron autores como Melville o Hawthorne y que, ya en el siglo XX, fue recogido y ampliado por Scott Fitzgerald, Faulkner, Bellow o Philip Roth. Por muy distintos que sean entre sí, todos ellos se distinguen por haber sabido agarrar a su tiempo por el cuello, sin concesiones ni complacencias, con un insobornable sentido crítico. En Cataluña, en cambio (lo que ha ocurrido en la literatura española, sobre todo en lo que se refiere a su relación con el poder, es también lamentable, aunque por causa de unos vicios distintos), el nacionalismo solo ha servido para sobornar a la literatura, cegada ante las maniobras de un político, Jordi Pujol, que, mientras distraía a la masa con sus églogas herderianas, estaba protagonizando por detrás Pastoral catalana, la gran novela que nadie se ha atrevido aún a escribir.
Concretament, em fascina allò que hi ha entre parèntesi. Aquesta distinció sobtada: “En Cataluña, en cambio (lo que ha ocurrido en la literatura española… es también lamentable…”. És a dir: una cosa és allò que s’esdevé “a Catalunya” (o en la literatura catalana, de la qual parla el conjunt de l’article), una altra allò que succeeix en la literatura espanyola (l’article obre mil camins possibles; per exemple, tenint en compte que mai abans en tota la història de Letras libres, com a mínim tal com la registra la xarxa, s’hi havien mencionat Joan Vinyoli ni Andreu Vidal, potser seria el moment de presentar al lector aquests grans poetes). Aquests “vicios distintos” de la literatura espanyola no es concreten; només que són diferents del suborn nacionalista que ha cegat la literatura a Catalunya (o la literatura catalana). És, com deia, un d’aquests camins possibles que obre l’article, sense gosar endinsar-s’hi.
¿Què significa, però, “literatura española” en aquest context? Caldria entendre que es tracta de la literatura castellana; és a dir, de la literatura espanyola feta en castellà. Una literatura aliena, doncs, a l’encís pujolista (no gaire concretat per l’article, tot sigui dit, en forma de noms, dades o xifres; Pujol sembla una mena de mag Saruman que ho controla tot des de dalt d’una torre… i ja és llàstima, perquè aquest punt concret de l’article, el fet que el pujolisme va ser nefast per a la cultura catalana, és literalment cert; però caldria explicar com). El misteri és què succeeix amb la literatura en castellà feta “en Cataluña”: des de Familias como la mía fins a El día del Watusi, des de Momentos decisivos (novel·la l’autor de la qual viu a Madrid, però que tracta sobre la burgesia catalana, i que té com a personatge un Gabriel Ferrater molt semblant al que Andreu Jaume perfila aquí) fins a Hilos de sangre, passant per La ciudad de los prodigios o Las leyes de la frontera. Aparentment, cap d’ells és “literatura catalana”, i encara menys subornada pel pujolisme. Caldria deduïr que, per a l’autor, es tracta de literatura espanyola, sotmesa com a molt a los “vicios distintos”. És a dir: hi ha una sèrie d’escriptors que l’autor no considera catalans pel fet d’escriure en castellà, just en la mateixa mesura que exceptua els que escriuen en català de la literatura espanyola.
Com si ja fossin dos països separats, i monolingües. Sense barrejar-se. Només units, per cert, per Jordi Pujol.
Ni Lluís Maria Xirinachs hagués arribat a tant.
Fàstic 