Orwell, querida (6)

Django

En un article de 1969, Joan Fuster explicava:

Hi ha països, en efecte, on la paraula “literatura” -o la fórmula “fet literari”- pot designar el conjunt de relacions entre l’escriptor i el seu públic establertes quasi exclusivament a través del llibre. N’hi ha d’altres, en canvi, on el mercat editorial, mancat d’un mínim de consistència, no permet a l’home de lletres la realització de la seva obra en els termes de plenitud que el llibre suposa. A tot arreu, no cal dir-ho, les publicacions diàries, setmanals o mensuals, concedeixen un cert espai a la col·laboració del literat: del literat autèntic. Però probablement podria comprovar-se amb dades estadístiques que, allà on el llibre té una vida mercantil sana, la participació de l’escriptor a la premsa sol ser eventual i modesta, mentre que a les zones d’escassa normalitat bibliogràfica, s’esdevé el contrari: l’escriptor es converteix en col·laborador habitual dels periòdics.

(No continuarem amb Fuster, però no em resisteixo a copiar un altre fragment, d’un altre article, aquest cop de 1972:

La clau de la qüestió, m’ho temo, és que Barcelona ha esdevingut una ciutat provinciana. Increïblement provinciana. La gent de Madrid s’espantaria, si arribés a advertir-ho. En els últims anys, entre els dispersos i anèmics cenacles literaris de Madrid, ha circulat el malentès d’una Barcelona intel·lectual metropolitana i seductora. S’hi observava i tot una mena de complex d’inferioritat. Mai, però, Barcelona -la Barcelona intel·lectual i els seus suburbis d’empresaris i professions liberals- no havia estat tan provinciana. En darrera instància: mai no havia estat tan agenollada davant un Madrid intel·lectual, curiosament genuflex davant Barcelona. (…) Hi ha el “miel-y-matón” i la “culturita” tremendament barcelonins, amb una base econòmica de gran esplendor, i vehiculats per un irrisori esnobisme d’editorials distingidíssimes. La Barcelona provinciana dóna molt de si.

Potser val la pena explicar que el “miel-y-matón” i la “culturita” fan referència, respectivament, a Terenci Moix i Joan de Sagarra [no podíem copiar l’article sencer per contextualitzar-ho tot]. Tot ve a sant d’una enquesta sobre els problemes de la cultura catalana, on Tísner havia contestat que el gran problema era que s’havia convertit en una cultura regional [i Fuster li dóna la raó]; per la seva banda, Moix havia publicat a Serra d’Or un article titulat “Contra la cultura del mel i mató”. I Sagarra, ja se sap, va inventar el concepte de “cultureta”)

En realitat, Núria Amat no hi ha col·laborat tant, a El País. L’hemeroteca virtual ens dóna 13 articles en total (n’hi ha d’altres, a La Vanguardia o a l’ABC Cultural); gairebé em tempta llegir la primera frase del seu article (“Qué hace una escritora como yo en un país como este”) com una referència amb segones al nom del diari.

(Un avís, per cert, per a la gent que encara té el Carnet Jove: aquesta frase que citem també és una referència, concretament a això:

La frase s’havia arribat a fer famosa: també va donar nom a una pel·lícula de Fernando Colomo, protagonitzada per Carmen Maura, on apareixia el grup.)

En honor a la veritat, cal admetre que Amat ni tan sols s’ha entregat al deliri dels escriptors amb columna fixa que es veuen obligats a llençar-se a pontificar sobre qualsevol tema (el més proper a això, en el seu cas, és un article sobre José Tomás, el torero; un article on tampoc s’aparta gaire del seu habitual cavall de batalla identitari). Per sort per a ella, Amat no és una Pilar Rahola. I un bon tram d’aquests articles està dedicat a la qüestió de la llengua, el seu Jarndyce i Jarndyce particular; començant pel primer d’ells, “¿Qué lengua pertenece a quién?”, del 1997 (disset anys després, Amat ha trobat la resposta: “dos lenguas benditas, catalán y castellano, que me pertenecen por completo”… perdonin, és broma).

En alguns d’aquests articles, hi retrobem Kafka: “Franz Kafka, nacido en Praga, que hablaba y escribía checo en la intimidad, y había elegido el idioma alemán como lengua literaria, ¿era, entonces, un escritor checo, o bien un escritor alemán?” Però, de fet, la pregunta no va tenir sentit (plantejada així) fins el 1918; durant 35 anys, Kafka va ser ciutadà de l’imperi Austrohongarès, dins el qual els idiomes oficials eren l’alemany i l’hongarès (cosa que, per cert, no significa que no s’hi escrigués en txec; Kafka es portava dos mesos amb el gran Jaroslav Hašek). És, de fet, una pregunta retòrica: la identitat nacional de Kafka és, realment, confusa, o mesclada (o, com li agrada dir a Amat, mestissa); l’escriptora acaba considerant-lo “apátrido” (ja hem indicat que el castellà li pertany del tot, cosa que li permet crear aquesta forma lèxica inexistent, no entenc gaire a sant de què). I és, per altra banda, una pregunta que poques vegades ens fem: per als qui no sabem alemany, Kafka és un gran escriptor que llegim traduït per Borges, o per Llovet, o per Ferrater, o per Joan Fontcuberta, etcètera. L’únic problema amb Kafka, de fet, l’únic problema, en realitat, amb qualsevol escriptor, és si escriu en una llengua que ens sigui comprensible; i, si no és així, si n’hi ha alguna traducció competent. Si és txec o polonès, idealment, tant hi fa.

(Per altra banda, el 25 de desembre de 1911 Kafka escriu al seu diari la nota sobre les “petites literatures” [no pas “menors”], aquelles que semblen polítiques per definició [i polítiques en un sentit nacionalista]) en la mesura que no tenen refugi possible on amagar-ho, cap grandeur que els permeti entregar-se als “grans temes”, en la mesura que a través d’elles es juga l’existència d’una cultura amenaçada. És d’aquí que surt la idea de Pascale Casanova de Kafka com a traductor del jiddisch:

Los compañeros de Kafka, miembros del Círculo de Praga, están por tanto, según él [Casanova cita la carta a Max Brod de juny de 1921, i jo cito a Casanova a través de Jaime Zulaika; el Círculo de Praga era un grup d’escriptors, format pels mateixos Kafka i Brod, Oskar Baum o Felix Weltsch], obligados a escribir en alemán, pero están asimilados hasta tal punto que incluso han olvidado que habían olvidado su cultura propia y que la escritura en alemán era la prueba palpable de su dominación. Vale decir que se hallan en la situación de todos los intelectuales dominados o colonizados que buscan, a través de la lengua, una salida a la aporía fundamental en la que están atrapados.

Segons Casanova, Kafka té amb l’alemany, doncs, una relació propera a la que anys després tindrà Paul Celan. És una argumentació que, dins La République mondiale des Lettres, Casanova promet continuar en una altra banda; és a dir, a Kafka en colère. És una llàstima que Gonzalo Herralde no l’hagi traduït)

Per exemple: bona part de Cartes mortes, de David Gálvez, gira al voltant de la traducció de Ferdydurke a l’argentí. Igual que bona part dels diaris escrits per Gombrowicz a l’Argentina giren al voltant de la cultura polonesa; durant anys, l’escriptor va viure allà sense viure-hi, pràcticament sense mirar la realitat que l’envoltava, més preocupat per fustigar en privat la cultureta polonesa que per veure què feien els argentins (diuen, per cert, que l’anècdota segons la qual Gombrowicz, quan marxava de tornada a Europa, va cridar de dalt del vaixell que matessin Borges és falsa). Aquesta problemàtica sobre la identitat polonesa segurament té més interès que els problemes de la traducció del seu llibre, però és que jo he de passar per aquesta última per accedir a la primera. Pel que fa a la resta, en els nostres dies algú com Yannick Garcia pot escriure tot un recull, La nostra vida vertical, amb escenaris de mig món, i personatges de l’altre mig, sense que la cosa grinyoli. I, per això, la traducció de Ferdydurke a un idioma que entenc, l’argentí, duta a terme amb la col·laboració del propi autor, crida tant l’atenció. La nacionalitat de Kafka, en canvi, és un problema que només pot preocupar als organitzadors d’esdeveniments culturals, obligats a crear graelles de continguts calculadament diplomàtiques.

Perquè Kafka, en l’article que estem citant, hi és una mena de projecció: a “Kafka en Francfort”, el tema principal és el fet que la Fira de Frankfurt convidés els escriptors catalans i només hi anessin els escriptors que escriuen en català. No sé si se’n recorden: va ser un trauma que Sergio Vila-Sanjuan encara recorda, una mena de sentència del Constitucional per a escriptors en castellà (per cert, observin això). Naturalment, el fet que Kafka sigui “apátrido” provoca un problema enorme: si a la Fira Literària de Frankfurt hi convidessin la literatura alemanya (un cas hipotètic, certament), en la mesura que són ells mateixos qui estableixen la nacionalitat (o la llengua, o la “cultura”) com a criteri demarcador de qui és el convidat, ¿prescindirien de Kafka? ¿Se’n ressentiria, el prestigi internacional de Kafka, d’aquesta absència? Si el convidessin, ¿ell hi acudiria? Són preguntes a adreçar, potser, als organitzadors de la Fira… (Un escàndol de regal, per cert, que està tenint lloc ara mateix: aquí no hi surt Gombrowicz)

(Deixant a banda aquestes batusses estúpides, però, en realitat Kafka és una presència sovintejada en l’obra d’Amat, de fa anys. En fa 21 que publicava La constel·lació Kafka a Columna [una novel·la en català; Amor i guerra no va ser, en realitat, la primera, com s’ha dit més d’una vegada, entre altres coses perquè la web de l’autora, i fins i tot la solapa de la novel·la guanyadora del Ramon Llull, la ignoren del tot])

Però deixem-ho per a un altre dia.

Núria Amat

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Fenòmens i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s