Orwell, querida (4)

Quan, l’any 2000, Vila-Matas va (diguem-ne així) crear els escriptors-Bartleby, tenia un precedent, els Shandys, i una llarga carrera al seu darrere. Però allà va donar una curiosa campanada, una d’aquelles ocasions en què la fam coincideix amb les ganes de menjar. Bartleby y compañía és, per dir-ho així, el seu “Losing my religion” (i potser El mal de Montano va ser el seu “Man on the moon”… perdonin). Tanmateix, no resulta tan fàcil decidir qui són, o per quina cosa es caracteritzen: perquè al principi el narrador (i Bartleby y compañía és una novel·la, no ho oblidin) diu que el síndrome de Bartleby és:

la pulsión negativa o la atracción por la nada que hace que ciertos creadores, aun teniendo una conciencia literaria muy exigente (o quizás precisamente por eso), no lleguen a escribir nunca; o bien escriban uno o dos libros y luego renuncien a la escritura; o bien, tras poner en marcha sin problemas una obra en progreso, queden, un día, literalmente paralizados para siempre.

El segon dels bartlebys (el primer és Robert Walser) és Juan Rulfo, autor la biografia del qual va escriure, justament, Núria Amat, en una col·lecció de fa uns anys que tenia un plantejament divertit: un escriptor actual escrivia la biografia d’un clàssic (aquí els tenen tots; la tria dels 27 té força curiositats, enllà del bon gust que, efectivament, demostra: hi ha, vora Baroja, Calderón, Lope, Cernuda, etcètera, 5 escriptors en català [Mercè Rodoreda, Gabriel Ferrater, Josep Pla, Jacint Verdaguer i J.V. Foix], cosa que suggereix que es tractava d’una col·lecció de clàssics espanyols, però llavors t’hi trobes Lezama Lima [per Ana Nuño, un volum que he llegit i que, no em preguntin com, s’ho fa venir bé per explicar el mal que està fent el “nacionalismo catalán”] o Borges, cosa que suggereix que es tractaria d’escriptors castellans, però llavors apareix Clarice Lispector, brasilera, i acabes deduïnt que el llistat és una mena de somni humit d’iberisme ultramarí, o bé que hi van posar qui van voler; la directora de la col·lecció, per cert, era Núria Amat). Efectivament, Juan Rulfo: un escriptor que després de Pedro Páramo només va publicar el relat “El gallo de oro”, publicat vint anys després d’escriure’l, i escrit vint-i-cinc abans de morir. I amb Juan Rulfo sembla clar que Vila-Matas s’està referint als escriptors que deixen d’escriure.

Que un d’ells sigui J. V. Foix, per exemple, és un error en certa manera simpàtic: Vila-Matas en parla com si hagués deixat d’escriure després de Tocant a mà (1973; per ser estrictes, després de Quatre colors aparien el món, de 1975), i deixa entre parèntesi l’aparició de Cròniques de l’ultrason el 1985, precedida per L’estació el 1984 (llibres que no són escrits per Foix, sinó dictats; al capdavall, si l’home havia deixat d’escriure, és perquè tenia 80 anys i tenia problemes de vista). Foix, per dir-ho així, no renuncia a escriure. I no deixa d’escriure definitivament. Allò més inquietant en el text de Vila-Matas és la progressiva invasió d’escriptors que no és tant que deixin d’escriure, com que desapareixen; els últims compassos de la novel·la, en realitat, anuncien les obres posteriors (cosa que tampoc és un retret, sinó més aviat un detall significatiu). Hi ha Pynchon (que encara publica), hi ha Gracq (que va deixar d’escriure novel·les, però va seguir publicant assaig), hi ha Salinger (que va desaparéixer, que va deixar de publicar, però no està clar que deixés d’escriure). No és una contradicció: són escriptors de la renúncia, escriptors que no han renunciat a publicar o a escriure, sinó a participar en el joc promocional. Que no concedeixen entrevistes,  que eviten en la mesura del possible fer-se fotos (en molt diversos graus, per cert, i lligada o no a Vila-Matas [o a Miquel Bauçà] aquesta voluntat de desaparèixer és gairebé una tendència entre els joves escriptors catalans: Marta Rojals, Marc Masdéu o Jordi Joan Miralles en són exemples, els primers que ara em vénen al cap).

Bartleby y compañía té una construcció curiosa: és un dietari, escrit per un personatge anomenat primer Marcelo i després CasiWatt, un oficinista solter i geperut que s’inventa una malaltia per agafar-se un permís i enllaçar-lo amb les vacances, és acomiadat de la feina quan el descobreixen i aprofita el temps per investigar els bartlebys. No hi ha les peripècies que sí que tindran lloc en llibres posteriors de l’autor: només un enfilall d’anècdotes literàries on es barregen indistintament els fets diversos biogràfics amb les sinopsis argumentals i les citacions. La construcció no segueix la causalitat narrativa habitual amb què un novel·lista suposem que aixeca l’edifici narratiu (ara maten algú, ara algú altre ho investiga, ara descobreix el culpable, etcètera), sinó una mena de recurrències quasi musicals. Per exemple: a la pàgina 80, Marcelo cita el final del conte “Nadie encendía las lámparas”, de Felisberto Hernández (que, per cert, decididament no és un Bartleby: va escriure fins a l’últim dia): el protagonista, que ha assistit a una estranya festa, se “iba entre los últimos tropezando con los muebles” (això, per cert, no és el final estricte del conte, que fa així:

Los invitados empezaron a irse. Y los que quedamos hablábamos en voz cada vez más baja a medida que la luz se iba. Nadie encendía las lámparas.

Yo me iba entre los últimos, tropezando con los muebles, cuando la sobrina me detuvo:

-Tengo que hacerte un encargo.

Pero no me dijo nada: recostó la cabeza en la pared del zaguán y me tomó la manga del saco.

El final és aquest; de fet, si Felisberto [com Macedonio, suposo que Hernández és d’aquells escriptors que cal citar pel nom] surt al llibre és per una renúncia concreta, la renúncia a acabar els seus relats). A la pàgina 82, al narrador se li apareix Pepín Bello (un dels bartlebys més estrictes del relat) i li explica una anècdota sobre Ava Gardner:

Al callarse, he querido hacerle la pregunta sencilla que tenía pensada, pero he visto que, por muy simple que ésta fuera, la había por completo olvidado. Nadie encendía las lámparas. De pronto, él ha empezado a irse, se ha perdido al fondo del pasillo, tropezando con los muebles, voceando como si fuera un vendedor callejero de periódicos:

-¡Últimas noticias! ¡Últimas noticias! ¡Soy el Pepín Bello de los manuales y los diccionarios!

(Aquesta última frase, “Soy el Pepín Bello…”, ha aparegut a la pàgina 31; sembla que era una frase efectivament formulada per Bello) A la pàgina 103, després de citar unes paraules de Fogwill (“Escribo para no ser escrito”), diu:

Después de apropiarme de las palabras de Fogwill -a fin de cuentas, en estas notas a un texto invisible, me dedico yo también a comentar los comportamientos literarios de otros para así poder escribir y no ser escrito-, apago las luces de la sala, enfilo el pasillo tropezando con los muebles, me digo que no queda mucho para que me acueste por escrito.

(“Que me acueste por escrito” ve de la pàgina anterior, la 102, d’una paròdia de Proust feta per Georges Perec a Espèces d’espaces: “Durante mucho tiempo, me acosté por escrito”, “Longtemps je me suis couché par écrit”) Les cites van acumulant-se, repetint-se com motius musicals, recontextualitzant-se, portàtils. El desenvolupament del text, assagístic (és l’agafador bàsic que li queda a un text que renuncia als personatges i a la trama, als signes més elementals de la narrativitat) va despullant un tema bàsic. Això ho he vist en rellegir el llibre de gran, i potser m’equivoco: potser hi poso el que jo vull veure-hi. Perquè als 23 anys, Bartleby y compañía m’atreia per la seva gosadia, per la idea d’aquesta negativitat absoluta (gran part de l’encert del llibre deriva de la quantitat de promesa que conté, del fet que sempre promet més, de la fragmentarietat que deixa alguna cosa per dir, quelcom per pensar, que entre altres coses provoca un curiós fenomen: vaig trigar anys a adonar-me que, en realitat, de reflexió estrictament literària, explícita, no n’hi ha tanta com sembla, en els textos de Vila-Matas); als 37, el que hi veig és un problema que potser Vila-Matas (qui sap, pobre home!) no tenia: com conjuminar l’activitat literària amb la vida. És a dir: com sobreviure si l’activitat bàsica que t’ocupa no dóna diners.

Marcelo/CasiWatt diu que no s’ocuparà dels suïcides (que renuncien però d’una manera relativament poc interessant: el coratge és renunciar i quedar-se aquí [per altra banda, el creador de Marcelo/CasiWatt ja havia publicat Suicidios ejemplares]) ni dels escriptors que han fracassat (sigui el que sigui el que això vol dir, de seguida hi torno), amb poques excepcions (una d’elles és Melville, justament, que en teoria va esdevenir un bartleby forçós després d’inventar el personatge; hi ha mes pa que formatge, però: en realitat el 1857 va abandonar la narrativa, va dedicar-se a la poesia [abans de tornar-hi el 1891, un últim cop, amb “El mariner Billy Budd”; és força significatiu, però, que en la seva explicació dels fets, a les pàgines 108-109, Vila-Matas passi per sobre de la poesia, com si no existís] i, bàsicament, a fer d’inspector de duanes). El cas de Melville, difícil de considerar un fracàs literari, orienta sobre el fracàs de què es tracta: hom pot deixar d’escriure perquè no té èxit comercial ni crític (tornant sobre el que abans dèiem sobre escriptors que no es fotografien ni es fan entrevistes; cal donar per suposat que, si en parlem, és perquè hom voldria fotografiar-los, perquè hom voldria entrevistar-los; la majoria d’escriptors, escriptorets i cagamandúrries d’aquest món no han tingut mai l’oportunitat de dir que no). Marcelo prescindeix dels escriptors que deixen de ser-ho per aquest fracàs; entre altres coses, són la majoria, i la seva renúncia no és voluntària. No tenen el coratge de Bartleby, que es nega a fer la seva feina, la feina que hom realment li demana, i ni tan sols diu per què.

Per entendre per on vaig, vegin què diu Félix de Azúa:

Escribir una novela seria (no una trivialidad) es una labor ardua, penosa. Durante años -dos, tres, a veces cinco o diez- el novelista obra sobre el papel como un artesano, cuatro, cinco horas diarias. El trabajo de una novela produce un objecto “hecho a mano”, propio de siglos pasados, preindustrial. Un objeto lujoso e innecesario como los retablos góticos. Este trabajo no tiene compensación alguna de orden inmediato.

Descontextualitzo, relativament: després Azúa considera la possibilitat que el novel·lista es faci ric. Però quedem-nos amb això: les quatre o cinc hores diàries. Són possibles quan ets estudiant (en aquest país, on poca gent treballa mentre estudia), potser quan tens trenta anys (si el papà ho admet), però ja no quan ets casat, quan tens fills: llargues temporades treballant quatre o cinc hores diàries en un producte que no saps si tindrà cap compensació, d’ordre immediat o no. I si aquesta compensació no arriba, cal buscar-se una alternativa, o bé deixar d’escriure, disfressant l’abandó de la millor manera possible. Tinc la sensació que el motor secret de Bartleby y compañía és aquest problema. Però ja dic, potser ho poso jo.

Una forma de trampejar l’assumpte és dedicar-se a feinetes vagament relacionades amb l’escriptura (feinetes generalment menys lluïdes però misteriosament més ben remunerades). Dirigir una col·lecció de biografies literàries, per exemple.

O escriure articles a la premsa.