Orwell, querida (2)

Django

A mi, de fet, una cosa que em fascina de l’article en qüestió és el seu llarg preàmbul:

Qué hace una escritora como yo en un país como este vendría a ser la pregunta clave desde que el nacionalismo independentista del Gobierno catalán ha izado sus banderas guerreras contra los catalanes que no comulgamos con la ideología soberana imperante. Preferiría no tener que hacerlo, querido Orwell, a fin de no malgastar mi energía poética, única felicidad a la que aspiro, y dar por zanjada esta inexacta rareza por siempre. Pero los tiempos del zafarrancho que vivimos en mi país pequeño, donde políticos separatistas y sus cornetas seguidores censuran y reprimen todo cuanto no vaya ungido de la estela patriótica, me obligan a hablar, por ejemplo, sobre la naturalidad de ser una escritora catalana que escribe en castellano, y a veces también en catalán, porque catalán es el mundo en el que nacen mis libros y catalana la historia de mi país múltiple, diverso, con dos lenguas benditas, catalán y castellano, que me pertenecen por completo.

Concretament, aquest “preferiría no tener que hacerlo”. És pura retòrica, esclar, una captació de benevolència, com un dir “no vull fer això però algú ha de fer-ho”; exactament igual que quan Zola, al principi de la carta al president de la República sobre el cas Dreyfuss publicada a L’Aurora, escriu: “Mon devoir est de parler, je ne veux pas être complice” (Zola, de fet, escriu la seva carta a algú que pot respondre-li, Felix Faure, mentre que Amat s’adreça a George Orwell, un escriptor mort fa seixanta-quatre anys; és a dir, suposo que Amat no espera una resposta per part d’Orwell, sinó emprar-lo com a referent, com a model, com alguna altra cosa).

Però som al “preferiría no tener que hacerlo”: sóc incapaç de no llegir-hi “preferiría no (tener que) hacerlo”. És a dir, un eco del Bartleby de Melville que dins la literatura espanyola dels últims anys ha esdevingut alguna cosa més que no era en Melville. Perquè el personatge de Melville és un escrivent, un copista que treballa per a un advocat (que és, i això és important, qui ens explica la seva història). [De fet, és ben curiós: Bartleby, the scrivener apareix en una revista el mateix any, 1853, que acaben de publicar-se les entregues de Bleak House, de Dickens, una altra novel·la on també apareix un misteriós copista que treballa per a advocats]

Allò més curiós d’aquest eco, fet i fet, és que les coses que Bartleby s’estimaria més no fer són, justament, les que ha de fer. Hi ha un primer moment d’ambigüitat en la peripècia de l’advocat: aquest ja té tres escrivents (complementariament competents), però un ascens li aboca a sobre un grapat de feina que l’obliga a buscar-ne un quart, i posa un anunci. Qui s’hi presenta és Bartleby, que al principi es dedica a copiar incessantment. L’ambigüitat és que, a Bartleby, el contracten per copiar, i allò que es nega a fer, les primeres vegades que s’hi nega, són activitats que no tenen a veure amb això. La renúncia sembla, de primer, una aplicació literal de l’acord: “M’has contractat per copiar, m’estimaria més no revisar les còpies”. Alguna cosa en la descripció de Bartleby, del seu funcionament mecànic, rígid, desinteressat pel món, del seu llenguatge mínim, reduït a la mínima essència (pràcticament a dues o tres frases diferents) suggereix aquesta mena de literalisme, una mena de concepció de l’idioma com a esquema rígid d’equivalències dins el qual “I would prefer not to” no significa res més que això, i això és suficient per “no fer-ho”. [Hi ha, per cert, una dificultat en traduir aquesta frase: la forma correcta, usual, seria “I would prefer not to do it”, però Bartleby n’elimina tot allò que és redundància, allò que ja es pot sobrentendre (“fer-ho”) i que fa una funció de suport de l’oració deslligada de la simple informació, situant-la a prop de l’agramaticalitat. És a dir: la frase, en català, seria alguna cosa semblant a “M’estimaria més / Preferiria que no”. Però, igual que amb la Verdwarlung de Kafka (i en ambdós casos, per cert, passant per les mans de Borges), ja ens hi hem acostumat… La traducció que cito, per cert, és de Pep Julià]

Al principi, vull dir, la negativa de Bartleby té alguna cosa de raonable: l’han contractat perquè copiï, i ell es nega a fer tota cosa que no sigui això, contravenint el costum establert a l’oficina, on els escrivents copien, però també revisen les còpies, van a buscar el correu o, per exemple, posen “el dit (…) a llaç incipient d’un tros de cinta vermella amb què volia comprimir uns quants documents”. Per això és important que el narrador sigui l’advocat: en el fons, en aquests primers moments (i encara després), el que tenim és una vaga contada per l’empresari. Que, per tant, és un narrador no fiable. Que potser ens vol fer creure que un treballador rebel (que va acabar mort) era un estrafolari. I que dedica bona part del relat (inclosa l’última frase) a exhibir sentiments humanitaris força genèrics (propers, en la seva indefinició, als de la senyora Jellyby, de Bleak House). Però en qualsevol cas allò que resulta inquietant de Bartleby és que, a banda de copiar, renunciï a fer tota altra cosa: no dina, no llegeix el diari, quan mira per la finestra durant llargues estones l’únic que pot veure-hi és un mur de maons (l’escenari dels fets, per cert, és Wall Street). I que, a partir d’un cert moment, deixa fins i tot de copiar. És a dir, hi ha un moment a partir del qual Bartleby deixa de fer allò que ha de fer.

L’escena és ben curiosa. Però abans d’arribar-hi val la pena anotar una cosa: Melville la fa precedir per una altra escena en la qual l’advocat, horroritzat, comprova que l’expressió de Bartleby s’està contagiant per tota l’oficina, que els seus ajudants i ell mateix comencen a parlar de “m’estimo més no ser una mica raonable”, “m’estimaria més que us retiréssiu” (que un dels ajudants, Turkey, qualifica d'”expressió extravagant”, “queer word” en l’original; i potser això és un motiu a favor de “m’estimaria més” contra “preferiria”, per cert). I, horroritzat pel fet que Bartleby “una mica ja ha trastocat les llengües, i potser els caps i tot” (aquí l’advocat mostra una curiosa consciència que potser per trastocar els caps cal començar trastocant les llengües), el narrador decideix acomiadar-lo. Però llavors arriba l’endemà:

L’endemà em vaig adonar que en Bartleby no feia res, que només s’estava dret somiejant davant la finestra i la paret morta. Quan li vaig preguntar per què no escrivia, ell va dir que havia decidit no copiar mes.

-Ospa, què dieu, ara? Quin desastre! -vaig exclamar-. No copiareu més?

-No copiaré més.

-I per quina raó?

-No en veieu la raó vós mateix? -va replicar ell sense interès.

Jo me’l vaig mirar fixament, i em vaig adonar que feia uns ulls envidriats i enterbolits. A l’acte se’m va acudir que la seva diligència incomparable copiant arran d’aquella finestra fosca durant les primeres setmanes que havia treballat per a mi potser li havia debilitat temporalment la vista.

Allò més destacable és que és el primer moment en tot el relat que Bartleby dóna quelcom semblant a un motiu per a la seva renúncia: fins ara s’havia limitat a dir la seva frase un cop i un altre (“No hi ha res que exasperi més una persona vehement que la resistència passiva”, diu el narrador); ara, en donar el pas cap al trencament de l’acord amb l’advocat, sembla donar un motiu. I l’advocat se’l creu (i, de fet, renuncia a acomiadar-lo). O, més ben dit, creu que hi ha un motiu: perquè la debilitat temporal de la vista és una hipòtesi, Bartleby només diu “Do you not see the reason for yourself” (sense signe d’interrogació en l’original). Més que donar un motiu, Bartleby dóna una simple deïxi, un “vet-ho aquí” que ens recorda que si una imatge val més que mil paraules és, bàsicament, per la feinada que cal per llegir-la, per trobar què significa.

A partir d’aquí, tot plegat és un crescendo, fins al final (que en aquest moment no ens interessa). Hi insistiré: la renúncia de Bartleby és una renúncia a allò que ha de fer, a les seves obligacions. Fins i tot, en últim terme, a l’obligació de subsistir. És un acte de coratge. Bona part de la gràcia del relat, de fet, és que aquest coratge no té cap objecte, cap motivació estricta (que no sigui aquesta mena d’evidència, “no ho veus tu mateix”), cap fonament ètic, cap justificació. És potser la seva renúncia més torbadora: l’actitud de Bartleby és, com la rosa d’Angelus Silesius, sense per què. Per aquesta mena de pont (i per la condició d’escrivent, una mena d’estilització, de reducció de la condició literària anàloga a la relació que aquesta mena d’homo sacer que és Bartleby manté amb la humanitat normal que els diumenges surt a passeig), potser, és per on Vila-Matas va arribar a la seva idea dels escriptors bartleby: dels escriptors que deixen d’escriure, que renuncien a la literatura, a tota la misèria i tota la comèdia del món literari.

Núria Amat

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Fenòmens, Lectures i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Orwell, querida (2)

  1. llunÀtic ha dit:

    Senyor Todó: m’ha deixat esmaperdut. El seu argument, tan finament recargolat en un arabesc que no sembla tenir fi, a partir d’una frase del text de la senyora Amat que, vés per on, li ha cridat l’atenció; un text, el de vostè, que aparenta retòrica comparativista (això sí, de primer ordre, ara no em malinterpreti)… i que després de digressions i recargolaments, pam! esdevé una de les crítiques més subtils però devastadores que se li poden fer, a la senyora en qüestió, a la seva decisió i al seu text. Bravo. Ja em va agradar ahir el sentit de la seva apreciació amb la tria de la imatge (genial! la mirada i el que significa el personatge) i del text. A mi, sincerament, m’ha fet mandra llegir-me tota la prosopopeia que segueix al fragment del text que vostè destaca, i per tant no puc opinar. Llàstima, m’agradaria saber si realment aquesta senyora ha llegit Orwell alguna vegada. Ara sembla que tothom hagi llegit “1984”, una obra tan extraordinària i necessària. Però precisament, o no ho han fet o no l’han entès tots aquells que la saquegen a la recerca de leits motiv que els donin la raó.

  2. viktor kaplan ha dit:

    El meu fill de 13 anys va descollonar-se l’altra nit quan vaig recordar-li els temps prehistòrics en què humans i dinosaures lluitaven entre ells, tal com tants films demostren. Mon fill fins i tot arribà al deliri quan em vaig alçar per consultar la Gran Enciclopèdia i el Larousse en 10 toms. Però això de l’aire irrespirable que uns i altres detecten ja em deixa sense esma. No puc més! I tots respiren, els desgraciats: no s’han pas mort d’aire irrespirable. Em dono.
    Llegir preàmbuls als dinosaures i veure’ls caure. Al damunt d’escriptors de preàmbuls com aquest. Malgastant l’energia poètica i la no poètica, si algú m’expliqués com es pot fer això. És tot el que em queda, a part de callar no fer fotos. Vostè perdoni la intrusió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s