Vet aquí dos sonets més de Ted Berrigan, aquest entreteniment nerdy de l’estiu. Ja que l’altre dia parlàvem d’apropiacionisme: el primer vers del segon d’ells, el sonet IV, és l’inici del “Herbsttag” de Rilke, que naturalment he girat agafant-me al motlle de Vinyoli. Algunes cometes estranyes que veuran aparèixer no són una badada: són exactament igual en l’original.
III
Més fort que el beure, més grandiós que el cant,
fonda jonquera on moren elefants;
jo, una illa, navego, abocant
la riba al vespre olorós, afligit
eriçat d’odi.
És cert, ploro en excés. Les albes rompen
lents petons sobre els parpres de la mar,
que alguns pensaven haver vist una vegada.
I d’aleshores que em banyo en el vers
apropant-me les seves flors ombrívoles,
i sóc llençat pels huracans a llocs sense ocells
banderes onejants ni barcos de galiots
Oh, deixa’m emergir, perdre’m al blau marí!
i aleshores cauré de genolls, femení.
IV
Senyor, és l’hora. Enorme fou l’estiu.
Tot va parlar-li dolçament de mi
al voltant dels teus peus, delicats i no obstant tan tifes!!
I sol a sobre el pont de Brooklyn,
respirar el ranxo de civada d’una vella,
encís delerós d’un ocellet! No hi ha cap coixí
quan fas gambades per camins i valls embrosquilades
penso sovint en el porc agredolç”
apedaçar calçat, i paorós. A les ciutats,
tibo per recollir el meu absurd
Va cenyir la pistola, aquella
equilibrada com Nijinsky
a cada mà, el meu crític
i quan dempeus carrisquejo em dóna sabates.
Fàstic 